dilluns, 22 de setembre del 2008

nova york, un dia més

La possibilitat d'escriure sobre Nova York, de deixar constància del que vaig fer, del que vaig veure aquells dies d'agost, és per la possibilitat de no tornar-hi, i si hi torno, si aquest món que he vist serà igual, canviarà o desapareixerà. I cal que no oblidi el què he vist i sentit.

La gran senyora, la gran ciutat que saluda a aquells que arriben, a aquells que desitgen ser part d'ella durant un temps, llarg o curt, i que ella es deixa, i que ella acull sense miraments.
La gran ciutat és una gran mare que abraça a tothom i deixa que tothom hi tingui lloc, perquè de lloc no en falta, tant a lo llarg, com a lo ample, i evidentment a lo alt. Si vols espai (tocant el cel) en tens a Nova York.

Ciutat de dia i de nit, ciutat de crits i sorolls, però també d'espais envoltats de silenci i melancolia. Allò que he vist ha fet una barreja a la meva ment i quan hi penso surten sentiments diversos i contradictoris. És una ciutat magnifica, no hi ha dubte, però té uns contrastos tant accentuats que no se si és la ciutat que vull, on voldria viure.
Ciutat que no dorm perquè tot és 24 hores, que no viu perquè el que fa és sobreviure enmig del mar (com una illa, com el que és), ciutat plena de gent, de tots i cada uns dels possibles éssers que fan que creixi cada dia una mica més. Aquesta és la ciutat, i segur que no n'hi ha cap d'igual, segur que no hi ha res semblant. I això li dona el seu caràcter, únic, indestructible, meravellós.

I la seva gent?
Encara més barrejada, encara més heterogènia, encara més multicultural. Això és! De tot arreu, de totes maneres, de totes mides, i amb la possibilitat de fer d'una ciutat qualsevol, la gran ciutat del món.
La frase diu que cal ser ciutadà del món, pensar globalment i actuar localment, però Nova York és diferent (com el país on està ubicada) i per ser de Nova York cal ser ciutadà de Nova York, per entendre-ho, cal sentir-ho, per viure-ho, cal ser-hi al 100%

PD: tinc síndrome de Carry Bratswau

diumenge, 14 de setembre del 2008


He buscat a la caixa dels sentiments, aquella caixa on hi ha una mica de tot i una mica de res, i he trobat moltes coses.

He trobat un munt d’anys fent un munt de coses juntes. He trobat família, joc, xerrades, excursions, festes, confidències, amics. He trobat la germana que no tinc (que de germans ja en tinc 2).

He pensat i he buscat què tinc jo que sigui teu. Què tens tu que sigui meu. Perquè les nostres vides s’han barrejat sempre.

He trobat les nostres famílies, aquells que érem 10 (5 + 5) a punt per fer un equip de futbol. Amb les àvies i tot! I que amb el temps s’ha ampliat amb les parelles de tots nosaltres i també els fills. Que tot arriba i que el temps passa.

He trobat les vacances, els viatges, les celebracions de tot tipus, Nadals i Sant Joans, aquí i allà, a casa vostra i casa nostra, a Cànoves, a l’Ateneu, en qualsevol dels països que hem visitat i adhesius que hem enganxat a la caravana, he trobat la roba de la Taïs que em posava jo i que semblàvem germanes.

He trobat amics, i trobades, i sopars, i sortides de nenes i sortides de nit, i ball i música! He trobat el Blu, els escoltes, fumar i beure. I concerts, i explicar-nos-ho tot.

He trobat també com ens hem fet grans, tu i totes, i hem canviat algunes d’aquestes coses per altres, i hem afegit nova gent, i una casa pròpia, i per un futur en parella.

I després he trobat el Sigfrid, i la caixa s’ha fet més gran.

He trobat una cançó de Seal, Kiss from a rose, un penjoll en forma de planxa de surf i un viatge a París, el principi de la vostra història. He trobat les nostres cares en veure l’expressió: com dius que es diu aquest noi?????

He trobat Barcelona, conèixer els seus amics i ell conèixer els teus: una gran proesa, oi Sigfrid?

Però tot ho hem fet possible!!!!

I ara trobo un altre cosa, que és recent però que també hi és a la caixa, un dia com el d’avui, com tots els que vindran. Dies llargs, i buits per omplir-los de moltes coses, de molta gent, de molts records per fer la caixa més gran i que no es tanqui mai.

I és curiós com quan fas memòria recordes les petites coses, que són les que et fan somriure amb el pas dels anys.

I d’aquestes coses tu i jo en tenim moltes!

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!

12 de setembre de 2008

dijous, 4 de setembre del 2008

El viatge ha estat llarg. Hores dalt l'avió que no acabaven de passar. Des de les 10 del matí fins a les 3h de la matinada (allà tot just eren les 9 del vespre). Hem arribat a l'hotel i el cos no ens ha deixat fer res més i hem decidit estirar-nos al llit i dormir les hores que necessitavem.

A l'avió matant el temps amb qualsevol cosa: llegint el diari pàgina a pàgina, fent crucigrames i perdent el temps mirant els núvols que s'estenen als nostres peus, intentant entedre alguna cosa de les imatges en anglès que surten per la televisió, sense acosneguir-ho.

Escorcollats i interrogats per les autoritats americanes abans de pujar a l'avió, quan toquen sól americà, que ho volen saber tot de nosaltres: com hem vingut, qui ens ha portat, qui a fet la nostra maleta. Nosaltres !!!!!!!!!!!!!!!
L'enquesta és ridicula: no, no vull fer cap acte terrorista, no, no he estat detinguda per cap motiu, no, no sóc una persona buscad pel meu govern, i si, si, estic de vacances!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ells ho volen saber tot per si així controlen alguna cosa......

De camí cap a la gran ciutat l'autobús on viatgem té un accident. Poca cosa, però ja podem veure de primera mà el geni americà, les presses i que vagis on vagis amb espanyol tothom t'entendra. Ens han fet arribar un document per tal confirmar que en l'accident ningú a pres mal, i que cap llest més endavant vulgui denunciar a la companyia i es vulgui fer d'or a costa seva. Ningú ha firmat el document, perquè ningú s'ha fet mal.

dimecres, 3 de setembre del 2008

over the rainbow


dimarts 12 d'agost

La ciutat apareix sota l'arc de Sant Martí com si fos un musical. Coincidència....
Sota les notes de Sinatra i la veu de Judy Garland que es barejen amb la llum del sol i la pluja tocant els gratacels de la ciutat.
Arribem amb una llum inusual, amb un cel que no sembla de veritat, sembla pintat expressament per nosaltres.
El cel trencat per la pluja que deixa els carrers molls i un cel blau i brillant.

Iniciem l'aventura americana ben d'hora al matí. A les 7 sortim de casa i deixem durant 10 dies que la nostra llar sigui un lloc diferent.
Hores d'avió, escala a Holanda, hores de llibres, de coixí per intentar dormir, de llit de núvols blancs als nostres peus i l'Atlàntic. I de cop llacs i catifa verda que ens anuncia que ens acostem a terra, veiem Canadà.
L'hotel senzill, punt de partida de cada una de les nostres aventures diaries.
Amb un esmorzar de forquilla i ganivet (ous, pernil, bacon, cafè, te, suc de taronge, torrades, manetga i melmelada) o l'opció més americana encara, un cafe latte per emprotar, i una muffin.


Cada dia un lloc nou per veure i descobrir.....
Ja ho anirem veient...