dissabte, 28 de febrer de 2009

un petit somni per la fe

Sempre he pensat que el món és com és per les petites coses. Que són aquestes petites coses que fan possible que tot giri, que tot rodi, i que els que estem dins de la roda podem ser feliços.

Aquesta setmana una amiga ha fet anys, però no ella, sinó el seu somni. El seu somni ha fet anys. Un somni que es va fer realitat fa un parell d'anys, i que mica en mica avança amb força per fer-se un lloc en aquest món tant globalitzat on potser allò petit i personal sembla que no tingui lloc. Doncs no!!!!! Des dels seus llibres, des de darrera el seu taulell, ella si que que hi té lloc!

El país petit de Lluís Llach és el país que m'agrada. El país petit, les coses petites, els petits gestos que fan les persones, cadascú a casa seva, en el seu món més proper, estic convençuda que fan que el món avanci cap al bon camí, tots junts fem el meu país, el de tots, molt millor.

Des del meu petit somni, que ha fet cinc anys, felicito al somni dels altres!!! Felicitats Fe!!!!!!

dilluns, 23 de febrer de 2009

DONOSTIA

Ja hem tornat, i sembla que durant dos dies el món granollerí s'ha parat i s'en ha obert un altre: el dels pintxos, el de la sidra, el del "txuletón", de la "tortilla de bacalo", i del "xoriçillo", que està per llepar-si els dits!

Les imatges (sota amenaça) no apareixeran enlloc. Ningú les veurà. Només aquells que hi érem podrem recordar-ho. I aquesta serà la millor manera, la millor foto. Formarà part de les nostres històries, dels nostres records, que repetirem aquí i allà, cada cop modificant part de la història. Perquè el temps ho transformarà tot en mite, i allà que era normal, es convertirà en fantàstic. I aquell plat, aquell pintxo, aquella gent, es convertiran en un imatge a la memòria, en un record inoblidable, el millor de tots els records.

I durarà tot el temps que tardarem a tornar-hi! I durant dies ho repetirem a tots aquells que no van venir amb nosaltres. A tots aquells que volem fer dentetes perquè s'apuntin la propera vegada i la colla sigui més gran i la festa més grossa.
A nosaltres no ens atura ni el fred, ni la calor, ni el vent, ni la pluja. Hi anirem! Nosaltres allà hi serem altre cop!

Repetim perquè ens agrada. I tant bon punt tornem a ser a la carretera ja tenim en ment el proper viatge que ens portarà cap a terres del nord. L'excusa és la visita, l'excusa és la sidra, l'excusa és la Cuchara. Però és la suma de totes elles que ens serveix per agafar la carretera i visitar la terra vestida de ferro, de poma i de festa.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Ballant Sèrbia


Un cop més la dansa ha ocupat tot el meu espai vital, les meves hores, i ha resseguit totes les parts del meu cos. La música ha arribat a tots els racons de la comarca, i una colla de sonats per la dansa ens hem trobat seguint els passos, el ritme i la gràcia del professor portat expressament per a l'ocasió des de Sèrbia.

Vladica i Sasha han sigut els mestres de cerimònia del moment, i ho han fet fantàsticament bé!!!!!! i la prova és que vull que tornin un altre dia per poder seguir aprenent al seu costat! Quina passada! Quin ritme! Quin moviment de peus! I mica en mica jo els aniré seguint............. :-)

dissabte, 7 de febrer de 2009

l'home que explicava històries

Acabo d'acabar el llibre que estava llegint, L'HOME QUE EXPLICAVA HISTÒRIES de Rabih Alameddine. Una barreja de passat, present i futur. Flashbacs constants que et transporten a la vida real i propera del contador d'històries tant típic i usual anys enredera, però que el protagonista decideix seguir a l'actualitat.

La història explica lligams familiars molt intensos, d'aquells que sense paraules s'etenen, d'aquells que tot hi se lluny, quan tornes a casa sembla que no hagis marxat mai. I això li passa a Ossama, el protagonista, que torna a casa per la malatia del pare, i barreja la seva pròpia història, de la seva familia, amb la del seu avi, l'autèntic heroi de les històries, i entremig els misteris d'aquest món àrab, barreja de pobles, de sentiments, de gent que s'estima i s'odia. I de gent que al llarg dels anys les seves vides s'han convertit en llegenda. I aquí hi són explicades amb dolçor.


"— El vostre avi va morir fa trenta anys, i aleshores ja no explicava contes.- El pare va fer una respiració ronca—. Déu meu, Ossama, que petit que eres aleshores!
En realitat, però, l’avi em va explicar rondalles fins al dia que
va morir. De fet, era un narrador, de cor i de professió. El pare
sempre va insistir que deixés d’omplir-me el cap amb llegendes
imaginàries, però mai no se’n va sortir."