dijous, 19 de març de 2009

La Repressió

Aquells que representa que t’han de protegir, no sempre ho fan. I no parlo dels pares, la família, parlo de la policia. Aquella on darrera un casc (que amaga la cara) trobem un home armat.

He vist un vídeo, vaja molt vídeos, que ensenyen estudiants manifestant-se, he vist vídeos amb estudiants cridant consignes contra el pla Bolonga. I ara no seré jo qui parli del pla Bolonga, de si és bo o no. No és el moment, l’actualitat mana, o millor dit, la greu noticia mana.

Des de feia uns mesos els estudiants de la Universitat es manifestaven per mostrar el seu desacord amb el Pla Bologna. I avui, el rector de la UB ha volgut desallotjar la universitat de Barcelona, concretament el rectorat on estaven tancats. Però hi ha maneres i maneres, no fotem!!!!
Això no es fa, ni ara, ni fa 10 anys (quan jo anava a la universitat i durant una visita de José María Aznar, els mossos van disparar pilotes de goma a estudiants indefensos), ni els anys seixanta en plena repressió franquista.

Perquè la parella que fan policia i estudiant mai pot acabar bé, mai pot donar un bon resultat. I avui ho hem tornat a veure. Hem vist accions violentes, hem vist arrestos, cops de porra, insults, males maneres, des de totes dues bandes, però quan una banda té una porra o una pistola i l’altra no, no estem en igualtat de condicions.

divendres, 13 de març de 2009

tecnologia versus tradició

Pantalons curts i els genolls pelats que cantaven Els Pets. Jugar a pilota al carrer, allà on no passen cotxes, perquè quasibé no hi ha cotxes. Mil jocs i joguines fetes amb les mans o amb la imaginació. Coses de fa temps, del temps dels avis, però que també hem jugat nosaltres fa uns anys, i tampoc som tant grans...
Però ara, en el món de la tecnologia, de les pantalles, de les tecles digitals, hi ha lloc per aquests jocs? Hi ha lloc per sortir al carrer a la tarda i jugar a fet i amagar amb els amics de l’escola?

I ho dic des de la tecnologia, dels del blog, i picant les tecles de l’ordinador. Jo també he deixat el full, la llibreta i el boli (amb aquella taca de tinta als dits de prendre apunts i forçar la mà per escriure correctament).

Però avui he tingut un toc de realitat casolana, una punta de tradició que sobresurt entremig de les xarxes virtuals, dels facebook i dels jocs d’ordinador. Avui he vist nens jugant al carrer, i al carrer de casa, allà mateix, i he vist com la imaginació dels nens del segle XXI potser encara està viva, potser encara serveix per obrir móns més enllà dels virtuals. Un nen de pantalons de marca, amorrat a la paret comptant fins a 20 mentre els amics corren a amagar-se. I m’ha fet somriure. Com també em fa riure ara que la nova tecnologia m’ha fet trobar amb els antics i vells amics de l’escola, aquells que fa 20 anys que no veig.
La tecnologia tampoc és dolenta del tot, però també m’ha fet adonar del pas del temps, que ja no tinc 12 anys, que ja no jugo a fet i amagar, i que la realitat dels ordinadors, la hipoteca i la parella, ara és el que toca, ara és al que jugo!

dissabte, 7 de març de 2009

busco......

Busco un espai on poder escriure allò que em ballar pel cap (perquè sempre em balla el cap, i a vegades els peus i tot). La qüestió es trobar un lloc, un moment (més tranquil o menys) per posar en ordre tot allò que tens al pap.

Repasso els mil i un escrits que he deixat per aquest món i busco també els que han deixat els que en saben més que jo.
Repassar-los, rellegir-los un cop i un altra em fa sentir feliç.
Les belles paraules entrellaçades amb “altiva arquitectura” que deia el poeta, em fan pensar si jo sóc capaç de fer el mateix.
Algun cop ho he intentat, algun cop ho he aconseguit, d’altres han mort pel camí, han deixat de ser una història especial, per ser una pila rebregada de lletres i paraules al fons de la paperera.
Però l’esperança no es perd, mai! I cal seguir endavant, pensant que es possible que un dia, una bona frase pugui sortir de la teva ment, i tingui la capacitat de fer-la comprensible per a tothom.

Ai de mi si em compares amb els altres, ai de mi si penses que jo puc estar al mateix cantó que els mestres.... només vull estar-hi a prop, gaudir de la seva poesia, pensar que potser si m’hi passo una estona més entre versos, històries i rimes, s’em impregnarà alguna cosa, i algun dia podré fer alguna cosa de profit.

Jo seguiré esperant, jo seguiré llegint...........

dimecres, 4 de març de 2009

NINA

Doncs això, que la Nina ja no hi és. I tot i que des de que vaig marxar de casa no la tenia tant controlada, ni la veia tant, sento una cosa ben curiosa ara que se que no hi és (a diferència de les altres vegades que m'ha passat el mateix).
Em vaig acomiadar d'ella, perquè sabia el que l'esperava, sabia que el final era a prop. I em vaig acomiadar! Però ....

Altres vegades tenia una sensació de buidor, de no tenir la companya que s'ajeu al final del llit, deixar de sentir el seu miol. La sensació de deixar de veure-la cada dia. Però aquesta vegada ha sigut diferent. Ara ja no la veia tant sovint... era un cop a la setmana com a molt, i com que s'havia anat fent petita, petita, jo ja m'anava fent la idea.... Però el moment, el dia D va arribar, i la sensació de buidor la torno a tenir, i tot i que més suau, la sensació és més llarga. Com si l'hagués deixat morir... (que no li falta raó), com si hagués fet alguna cosa malament. I em sap greu :-(
Segurament aquesta sensació em durarà més temps que les altres vegades. I segurament els records que tinc d'ella no marxaran mentre no deixi de pensar-hi.

dilluns, 2 de març de 2009

Pepe

L'actualitat mana i cal fer un record pels que s'en van.
L'he vist en directe i en diferent, per la televisió i dalt d'un escenari. Però sempre, sempre, sempre, m'ha fet riure!!! i molt!!!!!

I per això avui tothom en parla i tothom li fa homenatges ràpids, autèntics, afusius, radiofònics, televisius. Tots aquells que han rigut amb ell han volgut ser-hi, dir la seva i tenir un record pel Pepe!
Des d'aquí, jo també!

* per l'espectacle del bar que abans d'obrir, totes les tapes fan festa major!