dissabte, 28 de novembre de 2009

NON SOLUM

Perquè cal ser un de sol si sent molts la vida es multiplica, s’intensifica fins a l’infinit? Podem ser tots els que volem en aquest món boig, perquè segur que un de molts servirà per entendre’l!
Tots i cada un dels Sergi Lopez que pugen a l’escenari porta un tros de cada un de nosaltres.
I sense veure-hi més enllà d’allò que hi ha davant els teus ulls l’artista exemplifica el seu art, dóna fe de perquè es conegut aquí i allà (per variar més conegut i reconegut allà que aquí).
Alguns objectes, 3 o 4 només, serveixen per situar-te, però no facis cas, que tampoc et serviran de massa, perquè el que situa al públic és ell tot sol!!!!!

Una història qualsevol, de la qual ens hi podem veure implicats en moltes ocasions (estar en el lloc menys esperat en el moment menys oportú) serveix perquè es trobin la gana i les ganes de menjar, la xerrameca més desbordada, amb les ganes d’escoltar, la veu, la cançó, el bolero, amb les ganes de ballar al ritme d’una història ben curiosa. Però quina història, si de fet no n’hi ha..... només les ganes de parlar per parlar, de cridar per cridar, de riure per riure. I ja està bé!!!!!

Surts del Teatre sense entendre massa res, buscant més enllà, sempre busquem més enllà els humans, quan sovint allò més senzill és el què és: la navalla d’Okam: no busquis tres peus al gat, que en té quatre!!!!!!!!! I ja està!!!!!

Perquè intenta dir-nos que està sol, si nosaltres som allà amb ell veient la bogeria, la rialla, la història, l’aventura? I hi som per fer-la encara més boja, més real, més atrevida, més sorneguera, i fins i tot per poder sentir (i no podem dir) allò que tots pensem. Per poder dir al nom del porc a aquells que s’aprofiten del diner públic i de la bona voluntat dels ciutadans en aquests temps que corren. Allò que ell crida, allò que ell insulta voldríem fer-ho nosaltres: gràcies Sergi per ser tu sol i tots els que t’acompanyen a dalt l’escenari, perquè així TOTS podem cridar ben fort que estem farts de tanta corrupció, tants robatoris, tant pendren’s el pèl!

dimecres, 18 de novembre de 2009

2012






Aprofitant el carnet de GRAN CENTRE el dimarts, el dia de la parella, a vegades es transforma en el dia del cine. I ahir hi vam anar.
Vam triar 2012, una d'aquestes pel·lícules de catàstrofes que tant en boga estant últimament. És potser que veiem el final del camí i creiem que ens hem d'inventar maneres de fer-hi front?

A la pel·lícula del Roland Emmerich veiem com la societat decideix com encarar el final de la civilització actual. Els grans mandataris del món, els que tenen més calers a la butxaca i una pila d'obres d'art i de la cultura mundial cal que sobrevisquin. La resta..... el destí ho dirà!

No explicaré més sobre la pel·lícula perquè sinó ja no caldria anar-la a veure. La conclusió és que no m'ha agradat, ni m'ha convençut. I he vist moltes pel·lícules d'aquest gènere i moltes altres m'han impressionat molt més que aquesta. I no parlo dels efectes especials, que de ben segur són de gran qualitat, i impressionen... però falta una part important perquè aquestes efectes tot i ser fets per ordinador serveixin per donar cos i ànima a la pel·lícula.... els actors, el guió, la filosofia barat que hi ha darrera malmeten els calers gastats en imatges digitals!

Han deixat perdre moments impactants, que al trailer que vaig veure fa temps em va impactar molt, i ahir em va deixar ben freda... El món s'acaba, i crec que em va deixar sense fred ni calor.
Això si, és emocionant, i la música està ben encaminada a mantenir tensa la situació. Però els moments més bells, deixen molt que desitjar: el Tibet nevat invaït per les aigües perd molt, i no arriba a significar res... Potser és que no pretenia res d'això, potser no volia que sortíssim del cine pensant que aquells que ens manen, si el món s'acaba el 2012, ens deixaran a l'estacada sense cap penediment, sinó que volia fer-nos passar l'estona i ja està. Doncs no has aconseguit!!!

Detalls que si que calen destacar: la destrucció de la Capella Sixtina (com no....), les arques que Noè amb el David de Miquel Àngel i la Mona Lisa de Leonardo, la Reina d'Anglaterra, i poca cosa més.
Hi ha moments per riure en aquesta pel·lícula... i crec que no hauria de ser així. Altres films d'aquest tipus han servit per donar un toc d'ecologia, d'humanitat i de sensibilitat més ben aconseguit i més real!