dimarts, 26 de gener de 2010

més estupidesa

A l'anterior post parlava de l'estupidesa humana. Extret del Diari Avui i recomanat per una bona amiga, explicava la teoria exposada per un historiador italià que va analitzar científicament l'estupidesa humana.
I jo em pregunto: com es pot analitzar fredament una cosa així?
En un moment que estàs enfadat amb el món, que no vols amics, com pots trobar la tranquil·litat per analitzar un comportament humà com aquest???

Doncs si es pot!!!!
Pots analitzar els comportaments humans i classificar-los segons les vegades que una persona, o els motius que ha portat a aquesta persona a fer alguna acció en concret.
I sovint et trobes que quan analitzes científicament, fredament, lògicament, els paràmetres de l'estupidesa humana et trobes exemples clars, elements concrets que identifiquen i exemplifiquen aquests estereotips de la conducta humana.
No sóc psicòloga i no vull pas posar-me allà on no em pertoca... però es ben cert que com a persona que sóc i com a membre actiu de la societat on visc, trobo que hi ha molta estupidesa pel món i que els 4 nivells estan molt clars en aquest món que vivim!!! I et fas creus de veure i viure amb aquests models de persona, intentar tirar endavant un projecte, una entitat, una idea, una ciutat i un país, trobant-te una i una altre vegada amb estúpids d'aquesta mena.

En fi... reflexioneu tots, i trobareu una pila d'estúpids per aquests móns de Déu.

Sovint jo també puc formar part d'alguns d'aquests 4 tipus d'estupidesa (en algun moment puntual, espero). Però espero i desitjo mai fer-ho de manera voluntària, mai residir-hi massa estona, perquè la gent del meu voltant s'en ressentiria i m'anirien deixant sola!

dijous, 21 de gener de 2010

lleis de l'estupidesa

S'estableixen quatre categories fonamentals de persones:
els incauts
els intel•ligents
els malvats
els estúpids


Els incauts són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre;
els intel•ligents es reconeixen perquè les seves accions els beneficien a ells però també als altres;
els malvats, com el seu nom indica, es caracteritzen perquè actuen sempre en el seu benefici, encara que això comporti causar algun perjudici a algú altre;
els estúpids es fan notar perquè les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els superestúpids.

Per altra banda, les tres primeres categories no són estanques, sinó que es comuniquen i poden ser intercanviades: per exemple, una persona intel•ligent pot comportar-se ocasionalment com un incaut o com un malvat, el malvat pot tenir un descuit que el faci actuar com un incaut i és perfectament possible que un incaut s’il•lumini amb un rampell d’intel•ligència. Tot això és així perquè, en qualsevol dels tres casos, estem parlant de persones que actuen racionalment, de manera que els seus comportaments, fins i tot encara que resultin moralment reprovables, segueixen una lògica comprensible.

L’estúpid, en canvi, és intransferible a cap altra categoria i actua sempre amb una coherència estremidora: és estúpid tothora i en qualsevol situació, i no té objectius ni finalitats a partir dels quals es puguin avaluar els seus actes. És temible perquè és imprevisible: l’única cosa segura és que acabarà fent mal per allà on passi.

És en funció d’aquestes dades empíriques s'enuncia les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

- Primera llei fonamental: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”.
- Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
- Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”.
- Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal•liblement com un error costosíssim”.
- Cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Són cinc lleis que convé gravar-se dins la memòria i tenir-les presents en qualsevol situació de la vida:

mai se sap per on pot aparèixer l’estúpid de torn per procedir a amargar-nos la vida.

* De l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla

dilluns, 18 de gener de 2010

the wire

En el món freaki de les series començo a descubrir una de nova.

aquí teniu una critica de la web espoiler

Si CSI es velocidad —pim, pum, a la bolsa—, The Wire está basada en el detalle: un solo caso puede durar una temporada completa. Si en CSI los protagonistas hablan demasiado, nunca duermen, lo explican todo en voz alta, verbalizan sin necesidad para integrar al espectador; los policías de The Wire trabajan en silencio, se quedan dormidos cuando tienen sueño. Fallan. Les importa un pito que más allá haya una teleplatea neófita.
The Wire comenzó a emitirse en junio de 2002 y la cuarta temporada acabó en diciembre del año pasado. La quinta, por gracia de Dios, viene en camino para 2008. Cada temporada está compuesta por doce (a veces trece) capítulos de una hora de duración. Las actuaciones son, en todos los casos, excepcionales.
En la primera temporada un grupo de policías de Baltimore intenta desbaratar una red de tráfico de drogas común y corriente. Nada del otro mundo. El obstáculo, en este caso, es que los testigos no hablan, los acusados no se desmoronan, los policías tienen familia y problemas para llegar a la escena del delito a tiempo, los jueces están más interesados en sus carreras que en la Justicia, balística no funciona siempre bien, la burocracia es agotadora, los micrófonos escondidos acoplan, los sargentos se emborrachan, el café está frío y los malos, muchas veces, son más nobles y mejores que los buenos.
The Wire es la verdad, lo real, lo que pasa en los arrabales de este mundo, en los verdaderos submundos norteamericanos. La grandeza del guión (asentado en un humor sutil, como el delineador invisible en una mujer que no parece maquillada) nos va llevando de la mano a una composición de lugar que bebemos de a sorbitos, sin prisas. No hay síntesis en esta trama, no hay finales apresurados. Es una larga y maravillosa película de trece horas de duración, repartida en una docena de capítulos magistrales.
Hay que tener un sillón muy grande. Hay que tener doce noches libres y cerveza fría. Porque estamos ante otra serie de HBO de ésas que, después de verlas por descarga, nos dan ganas de comprar los DVD originales para sentirnos seres humanos completos.

dissabte, 16 de gener de 2010

he après

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya....
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

dimecres, 6 de gener de 2010

un llibre +






un llibre més al sac, i estic trencant totes les coordenades. Estic afamada de llegir, i per tant cauen un llibre darrera l'altre!!!



* el més fort és que estic aconseguint enganxar en Marçal!!!!!!!!!!



L'última conquesta: el mestre de l'inocència de Tracey Chevalier.


No és res de l'altre món. I el vaig comprar perquè el seu anterior llibre La jove de la perla, em va encantar. De fet em va encantar perquè parlava d'uns dels pintors que més m'agraden: Vermeer.

I per això em va cridar l'atenció i vaig voler llegir el següent inspirat en William Blake. Però clar, Vermeer no és Blake, i Blake és dur! i difícil de fer-lo entrar en un text literari amè.

Però l'escriptora ho ha intentat, i tan bon punt pot aconseguir una bona frase, un context ben descrit, i ben documntat, la merda de la traducció, i la falta de capacitat, feien fallar el resultat final. Quin greu!!


En fi, però la lectura sempre és un plaer


FOTO: dues imatges de Blake!