dilluns, 3 d’octubre de 2011

SOPA, podré tronar enrera

Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!

El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.

Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.

Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.

Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any

La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?

Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m'ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.

L’endemà la realitat ens farà tornar. L'endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.