dimecres, 12 de setembre de 2012

SER JURAT A LA FESTA

Viure la festa major de Granollers des del punt de vista del jurat ha sigut una experiència molt gratificant. Tot i les meves impossibilitats laborals (treballant tots els matins), he procurat sortir i veure el màxim de coses, he intentant mirar amb bons ulls els actes de l'altra colla, i amb ulls crítics els de la meva pròpia. I ha estat una gran descoberta en algun dels casos i també he vist gran errors i pífies per part de les dues colles.
Però el resultat final ha estat molt positiu!!!

Enguany hi havia unes bases del jurat noves que han portat mals de caps a més d'un. Han estat treballant-se durant els mesos previs a la festa, i tots esperem que siguin prou bones i adequades per valorar la festa d'una manera justa, cosa que abans no passava. Ara s'ha d'analitzar, un cop passada la festa, i valorar fredament i mirar si són prou útils. I hi ha feina al respecte!!!!!

La Festa Major ha omplert 10 dies intensos de festa i, vist com els altres membres del jurat s'han pres aquesta feina constato que la resta de membres també s'ho han agafat molt seriosament, tant o més que jo. Prenent apunts, reflexionant sobre tot el què anaven veient, cada un ha realitzat un text (personal i privat) per tal de donar una resposta sincera i concreta a la gran pregunta: qui creus que ha guanyat la festa?
A banda hi ha les competicions, que enguany han estat majoritàriament blaves, i que donat el cas podrien decantar la balança cap a una o altra colla si hi hagués un empat en les valoracions personals.

Els 9 membres del jurat amb graus diversos d'implicació dins de les colles, o fins i tot en el coneixement de la festa de la ciutat, han valorat sincerament i amb un criteri força just la festa que han vist cada un d'ells. Amb aquestes condicions els resultats i la valoració que han fet de cada colla és diversa, perquè per uns, alguns dels actes són totalment nous, per altres, és la repetició de cada any. Uns valoren de manera positiva o negativa la incidència o el treball de cada colla, la originalitat o varietat dels actes, hi ha opinió per tot. El jurat valora en funció de si segueixen una moda, de si més o menys persones porten mocadors blancs o blaus, de si són actes adequats i potents dins el marc d'una festa com la nostra. 5 valors són els que ha de vertebrar la nostra decisió final, i cada un d'aquests aspectes decanta cap una banda o l'altra la resposta final.

La deliberació del jurat ha estat molt bona, planera, sense incidències de cap tipus, i amb bastant consens per part de tots els membres. I el resultat final és el que es va dir dalt del balcó, fent referència a les colles noves, a l'esforç que ha fet tothom per tirar endavant una festa, i destacant alguns dels actes més importants (tot i que s'ha inclòs algun acte per omplir paper que no hauria d'haver-hi estat, perquè durant la xerrada del jurat era un dels actes fallits de la colla). I el resultat és diu ben clar, i l'exaltació de la colla guanyadora omple la plaça!!!!!

Tot i això ara cal una reflexió sobre com han estat aquestes noves bases del jurat. Si són útils o no, si permeten massa bé o massa poc la implicació del jurat, la seva valoració subjectiva, i si aquesta valoració és prou adient. El que si és cert és que perquè funcionin aquestes bases tal i com són ara, el jurat escollit cal que es prengui la feina amb seriositat i a consciència, que es mogui per la ciutat, que vegi blanc i blau, però que ho vegi amb esperit critic i que valori en aquest sentit. Que pensi en els cinc valors, però que també faci servir la pell, la sensació, l'aire que es respira, i que aquest també serveixi per guanyar o no la festa.


dissabte, 14 de juliol de 2012

Per què Art?



Sovint he pensat què em va portar a voler estudiar història de l'art....
És una disciplina que no és difícil, i que està bastant vinculada a una part emocional de la persona: l'art que agrada i el que no. Però d'això a fer-ne una professió, a dedicar-hi la vida n'hi va un pas.

Però per què? Que hi vaig trobar que fos interessant, que em motives per omplir el meu temps i la meva ment amb aquestes coses.
Doncs avui és un dels motius pels quals ho vaig fer.

El meu primer llibre d'art va ser un recopilatori de Tashen de Gustav Klimt, i evidentment l'obra de “el petó” era la portada del llibre. Va ser l'excusa perfecte per endinsar-me en aquest món de colors brillants, d'or i argent. I veure com sentiments tant immensos es podien plasmar en una petita tela (a vegades no tant petita). L'art explica l'amor, la mort, la bellesa, l'odi.

Doncs avui Gustav Klimt faria 150 anys. I la reproducció de la seva gran obra per tots els mitjans tecnològics m'hi ha fet pensar.

El meu primer llibre d'art. La meva descoberta d'aquest món que em permetria conèixer moltes més coses i sobretot molts més artistes. I més enllà de les grans figures de l'art universal (Michelangelo, Leonadro, les obres arquitectòniques més rellevants, etc) hi ha un gran món.

Vaig descobrir grans pintors, obres d'una bellesa enlluernadora, vaig descobrir l'art d'escriure sobre art. I evidentment vaig omplir encara més les parets de casa de llibres d'art. Darrera el llibre de Klimt han aparegut enciclopèdies d'art, novel·les d'artistes, viatges iniciàtics sobre art, guies turístiques artístiques i sobretot les guies de museus, la meva gran passió.

En resum, el motiu inicial pel qual vaig escollir història de l'art estava lligat a l'ensenyament, la voluntat d'ensenyar als joves els grans artistes de tots els temps, i resumir en poques hores l'art de tota la humanitat.
Però la veritat és que em va obrir moltes més coses: va omplir d'art la meva vida, la meva ment, els meus viatges, i les parets de casa.

Doncs aquí us deixo les meves meravelles, aquelles que més enllà dels grans clàssics són els que m'han fet descobrir la meva passió per l'art :











dilluns, 28 de maig de 2012

mes de museus

Aquest mes de maig està sent d'allò més cultural. I gràcies a la possibilitat de gaudir de dies més llargs i estones més lliures he pogut posar en solfa una sèrie de visites artístiques i culturals que feia dies i mesos que s'acumulaven.


L'Otzi


Per començar amb la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya per conèixer l'home de gel: l'Otzi. Un home que va viure fa més de 5.000 anys i que els italians del Tirol de sud van descobrir fan 20 anys colgat de neu. Aquesta condició va fer que es conserves d'una manera excel·lent i gràcies a això ha esdevingut un pont d'informació dels homes d'aquell temps. S'ha pogut estudiar què menjava, com vestia, què feia per aquells paratges. Una història digne d'una novel·la negra ens col·loquen els nostre home de gel enmig d'un possible assassinat, i el converteix en un enigma, tot i ajudar a resoldre dubtes sobre com vivien en aquella època. 
La visita al MAC va servir per conèixer aquest museu, que sincerament tenia ben oblidat. No l'havia visitat mai, i em va agradar, tot i que la possibilitat de veure el mateix Otzi en viu i en directe no va ser possible, i potser hagués calgut una rèplica per omplir la curiositat, el museu deixa bones perspectives i permet una imatge bastant completa d'aquella època.

L'home de gel 





el joc de saber escriure l'art

Un dia vaig veure que a la Fundació Tàpies, un altre museu que tenia a la reserva, feien un taller que es deia "Escriure l'art" i jo de seguida que m'hi vaig inscriure, sense saber massa què era. Però la barreja en una mateixa frase les dues paraules que més en fascinen va ser l'excusa per no dubtar-ho ni un segon.
La veritat el taller no va ser el què m'esperava, però això no vol pas dir que em decepcionés. La opció d'escriure sobre art té moltes vessants, i totes són ben aptes per qualsevol que vulgui llegir-ho. La opció aquesta vegada era l'art com a simple pretext d'inspiració. De la mateix manera que a un pintor o escultor el guia una imatge, una sensació, potser molt lleugera, que acaba desenvolupant en una gran peça artística, l’excusa d'escriure sobre l'art que em proposava la Fundació Tàpies era ben bé aquesta: l'art com a inspiració per escriure un mircorelat.
Eren 10 o 12 assistents i cadascú va triar una obra de les que hi havia a l'exposició de Tàpies i a través d'ella desenvolupàvem un text, un conte, un microrelat. En una mica més de mitra hora ‘obra de Tàpies ens va servir a tots per desenvolupar un text amb uns personatges, una història concreta i un desenllaç. I tot plegat en 10 o 12 línies.

Escriure l'art

Us faig arribar el blog de la coordinadora del taller i els escrits que vam fer entre tot.

els nostres escrits




la sala oval del MNAC

La última de la visites culturals d’aquest mes de maig va ser una grata sorpresa: les reserves al MNAC. Una tarda de divendres plena d’estrangers omplint Barcelona i nosaltres en un grup reduït de 5 persones visitant les interioritats del MNAC. Passadissos inaccessibles, magatzem d’obres, estanteries plenes d’art embolicat. Tot plegat per explicar durant dues hores l’activitat que viu una peça d’art quan arriba el museu, per on entre, on s’emmagatzema (segons si és una peça de fusta, art monumental o de pedra) i també les sales on es fa la conservació i restauració. Tot i que vam veure només 6 espais de les reserves, i n’hi ha molts més, ens vam quedar ben satisfets, vam poder preguntar i xerrar sobre art i conservació, i vam aprendre moltíssim d’una part del món dels museus que gairebé sempre queda al marge.
La dada significativa és la quantitat de peces que posseeix el museu, i la part tant i tant petita que està exposada al gran públic. També cal remarcar que és directament oposat la quantitat d’espai dedicat a la zona expositiva en relació a l’espai de magatzem. I també cal fer referència que si els números de 5000 peces exposades en front dels més de 267000 que hi ha a les reserves en un museu com el MNAC, imagineu-vos com ha de ser en els gran museus com el Louvre o El Prado. Increïble!!!!


Les reserves 


El 19 de maig va ser la nit dels museus fent-lo coincidir amb el dia mundial del patrimoni. Aquesta data sempre serveix per obrir els museus fins ben tard, per ensenyar peces inèdites i també per oferir altres espectacles  culturals i d’oci enmig de les sales dels museus. Enguany no hi vam participar, perquè creia que aquest mes ja havíem omplert la nostra ànima de necessitats culturals i museístiques 


divendres, 18 de maig de 2012

ENDAVANT

Donar voltes per la ciutat.
Descobrir coses noves i veure que aquells carrers tant coneguts poden despertar noves prespectives.

Ciutat nova i ciutat vella, barrejades en el mateix plat. I gustosa de tastar-lo!

Ha passat el temps i un dia més s'ha aixecat disposat a obrir-nos nous camins i noves idees.

I ara, cada dia cal aprofitar-lo, i cada dia ha de ser una mica millor. Perquè aquells que ja no hi són, des d'on siguin, vegin que no ens hem quedat quiets. Que hem seguit endavant!

I barregem històries actuals, economia d'estar per casa, cultureta barrejada amb inocència de poble.

I tot plegat per omplir el cos i l'ànima.



divendres, 11 de maig de 2012

BALLEU, BALLEU, SINÓ ESTEM PERDUTS

                                                      cartell pel·lícula PINA de Win Wenders


Tot i que molt de passada ja sabia qui era, ahir vaig descobrir del tot qui era PINA BAUSCH i em sap molt greu no haver-la descobert abans.
Vaig veure, gràcies al CINECLUB de l'AC Granollers, la pel·licula PINA, la que el director Win Wenders va dedicar a la seva gran amiga coreògrafa.

Cal dir que la pel·lícula podria tenir un regust més èpic o nostàlgic perquè es va estrenar just quan es va morir ella d'una manera bastant sobtada, i clar, pot semblar que quan vas a veure la pel·lícula et trobaràs un documental "al uso" que és diu, i que explicarà fil per randa la seva vida, i pot convertir-se en algo una mica feixuc. I no!!! No és pas això el que apareix a la pantalla. No és el resum d'una vida, no és un seguit de fets cronològics posats en ordre, sinó que el que veiem és art, dansa, música, bellesa, moviment, és Pina en definitiva!

Agafada a la cadira sense ni tant sols tancar els ulls vaig gaudir d'una força transmesa a través d'unes imatges de gran bellesa, d'una música acurada i perfecta, i d'uns espectacles de dansa impresionants!!!! Ja veieu que vaig quedar realment meravellada.

A través de petits fragments apareixen els components de la seva companyia, en primer pla, sobre un fons neutre i sovint amb el rostre una mica descol·locat. La seva mirada ens diu a través de la veu en off, en el seu idioma original, les seves opinions sobre Pina. Però no són ells que parlen directament, sinó que intenten que la seva veu segui tant sols un petit fil conductor a través de la dansa on agafar-te per poder guiar-nos a través de la dansa. Tots ells parlen d'ella, però també parlant de si mateixos, parlen de què els feia sentir quan ballaven, que va aconseguir Pina amb ells, com els hi ha treure el millor d'ells mateixos. I tot això apareix en 100 minuts de durada. Realment és com un decàleg de sentiments posats a flor de pell però sense cap sensacionalisme, sinó tot el contrari.

Una ballarina explica que és tímida, petita, poca cosa, però Pina li va dir que només havia de fer el que sentia, expressar-se amb el moviment, i és ben cert que ho aconsegueix, ella sola omple l'escenari, omple la música, fins el punt que és la mateixa ballerina que il·lustra el cartell promocional de la pel·lícula. Ens trobem davant d'una cinta exel·lent, d'una bellesa aclaparadora, d'una música que et fa arrisar la pell.

Tot i que la pel·lícula està pensada també per veure en 3D, crec que amb el sistema 2D també s'aconsegueix el seu propòsit. Fins i tot diria que hi ha moments que sense la tecnologia ets sens realment dins de les imatges, mirant els ballarins i movent-te amb ells, al seu ritme. Les diferents coreografies, extretes dels seus cèlebres montatges, en aquesta ocasió els trobem representats en mig d'escenaris ben diversos, urbans, poc avessats a la dansa. I tot i semblar estrany no desentonen gens, sinó que semblen fets expressament per aquells moviments. Sembla que tot i ser espais alients a la dansa ens ajuden a veure millor el moviment, entredre millor l'espai on es troben.

Em va cridar l'atenció la referència que fan alguns dels ballarins a l'edat, la seva pròpia, la de Pina, i la relació estreta amb la dansa. Sempre s'ha pensat que la joventut ha de ser la única que pot accedir a aquesta perfecció de la dansa, però en el film es veu que no és pas així, que el moviment, el ball va molt més enllà de l'edat, la condició, la nacionalitat. El què es pot expressar amb la dansa, al ritme d'una música qualsevol, d'una país qualsevol, d'un escenari qualsevol, és meravellós!

En aquest muntatge ens trobem, i tal i com apareix també al trailer del film, amb una definicó molt acurada de la condició humana. Trobem referències a la solitut, a la força, a l'esforç per aconseguir coses, a la capacitat de voler agradar als altres, a l'amor, a la seguretat, a la por, i tantes altres, i totes elles es solucionen, es desenvolupen, apareixen, troben la seva solució, en la dansa, en el moment del gest vinculat al cos del ballarí i a la música.

Per tant, tal i com diu Pina, el què ens queda, l'únic que podem fer en aquest món, és seguir ballant.


divendres, 27 d’abril de 2012

Els meus Amics a Granollers



Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d'agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l'elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d'aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l'ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar "en una colla blanca, eh, eh, eh", i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l'escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l'elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la "Banda per catalogar", la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l'enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m'agradava massa, com és "Armengol" (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d'art. En canvi, els èxits asseguratscom "L'home que treballa fent de gos", a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot.....

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m'agrada!!!







Us deixo l'enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d'abril d'enguany i la Lucy Perales, i també l'enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d'agost del 2010.


http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

dijous, 26 d’abril de 2012

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:
"Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno."

dimecres, 11 d’abril de 2012

100% WARHOL o no?


Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d'aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d'història de l'art, cap allà m'hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l'obra d'Andy Warhol n'hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d'una exposició en una galeria d'art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d'aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l'art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure't (tant físicament com mentalment) en l'obra en qüestió.
I l'altra dia veient Warhol no m'hi vaig poder endinsar massa.... i em va saber greu.

El què sí hi ha a l'exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l'obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l'obra de l'artista més pop, més famós, més carismàtic d'aquella època, no ho és pas.

dimarts, 20 de març de 2012

un dels grans




Aquest cap de setmana hem visitat l'exel·lent exposició que la Fundació La Caixa al Caixaforum de Barcelona estan fent de Francisco de Goya.
Una extensa quantitat d'obres per il·lustrar el geni de Fuendetodos.

La gran expectació creada per aquesta exposició és la oportuniat de veure quadres que normalment es troben al Museu del Prado i que rarament sorten al carrer.
Aquest cop, i per el motiu de l'aniversari de CaixaForum, és l'excusa perfecte per fer arribar aquesta mostra brillant de Goya als catalans.

Amb cues a l'accès de visitants que anel·len gaudir d'aquestes obres, t'introduiexen dins l'obra d'un mestre de la pintura espanyola que va treballar tots els estils. En tots ells, tant en als retrats reials, com a les escenes més costumistes, com a les obres més crítiques, Goya hi trasllada una passió per la vida, per la bellesa dels colors, del traç, un cant vital, real, de l'Espanya d'aquell moment.

Una bona colla de quadres per demostrar el traç de l'artista, l'exel·lent domini del petit toc de pinzell que li permet donar vida als ulls, color a les vestimentes i brillantor a les joies.
LA GALLINA CIEGA, L'AUTORRETRAT, EL PARASOL, i tants altres ens permeten conèixer aquella societat espanyola del segle XVIII.
I aquella MAJA VESTIDA , que com em passa amb la MONA LISA de Leonardo no li veig tanta perfeccció com en d'altres quadres seus.

De fet en el què gaudeixo molt més de la seva obra són en els retrats col·lectius, la introspectiva dels personatges, i evidentment el traç enèrgic i insisiu dels DISPARATES, dels CAPRICHOS, etc.

Evidentment he trobat a faltar les PINTURAS NEGRAS de la Quinta del Sordo, aquelles que fins i tot a les parets fredes d'un museu transmeten una agonia, un foscor, una amargura quasibé palpable. Però suposo que deu ser realment difícil el seu trasllat. En fi... serà un altre dia, o en algún altre viatge a Madrid, potser...

Però tant uns quadres com els altres són un gran plaer pels ulls de la vista i pels ulls de l'ànima.

dijous, 16 de febrer de 2012

Ballant per la premsa

Ja ho sabeu que ballo, i ballo molt!!!

Doncs resulta que ultimament també xerro i xerro sobre com ballem, perquè bhttp://www.blogger.com/img/blank.gifallem i on ballem.

Aquí teniu els enllaços les entrevistes que ultimament m'han fet:

RADIO GRANOLLERS. PROGRAMAM ARRELS

PROGRAMAM FINS DIUMENGE XAL

Xarxes




Porto uns dies molt contectada al món, i ho estic a través de les xarxes. Unes xarxes que si tot va bé em poden donar una feina com déu mana, i que sinó va tant bé, em serviran per saber que passa al món, què els hi passa els meus amics, i que ells sàpiguem que em passa a ami.
Que tampoc està malament!

Intentarem que la tecnologia, que sempre ha sigut dura per mi, no m'atrapi, i que jo pugui més que ella. Que en sàpiga més i que a la llarga es converteixi en una eina de treball, d'oci i de cultura.

De fet en aquests moments aquells a qui més estic conectada, a banda dels amics més propers, són totes les xarxes socials vinculades a entitats culturals, museus, i sobretot al món de les sèries de televisió i al cinema, la meva recent passió descoberta.

Entre tots ells sé que fan aquí i allà, conect les opinions de la gent i em serveix per formar-me la meva propia opinió.

dilluns, 30 de gener de 2012

Currículum

Intentat agrupar allò que has fet durant més de 15 anys en un parell de fulls de paper no és pas fàcil.

Intentar que hi sigui tot, però que no hi falti res. Que tot allò que posis sigui allò que és necessari, que no hi hagi res que sobri, ni que falti, és una feina díficil i sovint complicada.

En el moment de crisi que vivim hi ha milers de persones com tu, que fan el currículum igual que tu, que tenen les mateixes possibilitats que tu, els mateixos estudis que tu, i tot plegat per una sola feina que tant sols aconseguirà una sola persona d'entre tots aquests milers que son com tu.

Per aconseguir que siguis tu i no un altre, a vegades val més la sort, la manera en què t'has explicat, si aquell dia la persona que llegia el teu currículum estava més inspirada o menys, que no pas el contingut d'aquest parell de papers. I tot plegat té més dosis de sort i oportunitat que no pas de qualitat curricular.
Però en fi, el món està fet així i no podem canviar-lo a aquestes alçades.

Jo faré el que millor pugui, escriure tot allò que jo crec que val la pena, que és necessari, que em defineix, i esperaré, esperaré i esperaré, i potser un dia tindré la sort que em truquin a la porta.

dimecres, 25 de gener de 2012

En Català

Sens dubte,

Parlo en català,
penso en català,
escric en català,
somnio en català,
estimo en català,
m'il·lusiono en català,
recordo en català,
imagino en català,
gaudeixo en català,
llegeixo en català,
ploro en català,
m'emociono en català,
treballo en català,
estudio en català,
el meu nom està en català...
visc en català!



L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.

L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas.

També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.

Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic.

L'objectiu: la imposició, la sot-missió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.

dilluns, 23 de gener de 2012

BALANÇ 2011

Amb una mica de retard, faig balanç d'aquest any que ja hem deixat enrera. I una mica més i m'en oblido de tot el què he fet aquest any. Però és cert que no he tingut el cap per escriure massa i això és una cosa que em fa ràbia i de debó.

Aquest 2011 en definitiva ha sigut un any de treballar molt i molt, de llevar-me d'hora ben d'hora, i encara no tinc clar si ha servit o no.

De fet segur que ha servit per alguna cosa, he aprés molt, coses bones i coses dolentes, però les he aprés. He hagut de deixar coses enrera, canviar alguns hàbits arquirits, deixar de fer coses en benefici d'altres. I caldria ser objectiu per pensar i reflexionar si ha valgut la pena. A la vista dels aconteixements que vindran properament està clar que no ha servit, més aviat, que no han donat fruits en la direcció que havien de donar, però també és cert que de tot s'en aprén i que la informació, el coneixement sempre és bo i important, encara que hagi vingut acompanyat de mals moments laborals.

En fi, ha sigut un any amb llibres, cinema, televisió, algun que altre concert memorable, algun casament, ha sigut un any més, i aixó ja és molt.

Sempre penso que sort n'hi ha d'aquell que m'espera a casa, sort n'hi ha que tinc gent que m'estima, i gent a qui jo estimo. I aixó em fa tirar endavant malgrat els mals moments viscuts.
Per tant, un any més és un any més d'amor i companyia al teu costat, i això sí que val la pena.




REGAL DELS REIS DEL 2011