dilluns, 28 de maig de 2012

mes de museus

Aquest mes de maig està sent d'allò més cultural. I gràcies a la possibilitat de gaudir de dies més llargs i estones més lliures he pogut posar en solfa una sèrie de visites artístiques i culturals que feia dies i mesos que s'acumulaven.


L'Otzi


Per començar amb la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya per conèixer l'home de gel: l'Otzi. Un home que va viure fa més de 5.000 anys i que els italians del Tirol de sud van descobrir fan 20 anys colgat de neu. Aquesta condició va fer que es conserves d'una manera excel·lent i gràcies a això ha esdevingut un pont d'informació dels homes d'aquell temps. S'ha pogut estudiar què menjava, com vestia, què feia per aquells paratges. Una història digne d'una novel·la negra ens col·loquen els nostre home de gel enmig d'un possible assassinat, i el converteix en un enigma, tot i ajudar a resoldre dubtes sobre com vivien en aquella època. 
La visita al MAC va servir per conèixer aquest museu, que sincerament tenia ben oblidat. No l'havia visitat mai, i em va agradar, tot i que la possibilitat de veure el mateix Otzi en viu i en directe no va ser possible, i potser hagués calgut una rèplica per omplir la curiositat, el museu deixa bones perspectives i permet una imatge bastant completa d'aquella època.

L'home de gel 





el joc de saber escriure l'art

Un dia vaig veure que a la Fundació Tàpies, un altre museu que tenia a la reserva, feien un taller que es deia "Escriure l'art" i jo de seguida que m'hi vaig inscriure, sense saber massa què era. Però la barreja en una mateixa frase les dues paraules que més en fascinen va ser l'excusa per no dubtar-ho ni un segon.
La veritat el taller no va ser el què m'esperava, però això no vol pas dir que em decepcionés. La opció d'escriure sobre art té moltes vessants, i totes són ben aptes per qualsevol que vulgui llegir-ho. La opció aquesta vegada era l'art com a simple pretext d'inspiració. De la mateix manera que a un pintor o escultor el guia una imatge, una sensació, potser molt lleugera, que acaba desenvolupant en una gran peça artística, l’excusa d'escriure sobre l'art que em proposava la Fundació Tàpies era ben bé aquesta: l'art com a inspiració per escriure un mircorelat.
Eren 10 o 12 assistents i cadascú va triar una obra de les que hi havia a l'exposició de Tàpies i a través d'ella desenvolupàvem un text, un conte, un microrelat. En una mica més de mitra hora ‘obra de Tàpies ens va servir a tots per desenvolupar un text amb uns personatges, una història concreta i un desenllaç. I tot plegat en 10 o 12 línies.

Escriure l'art

Us faig arribar el blog de la coordinadora del taller i els escrits que vam fer entre tot.

els nostres escrits




la sala oval del MNAC

La última de la visites culturals d’aquest mes de maig va ser una grata sorpresa: les reserves al MNAC. Una tarda de divendres plena d’estrangers omplint Barcelona i nosaltres en un grup reduït de 5 persones visitant les interioritats del MNAC. Passadissos inaccessibles, magatzem d’obres, estanteries plenes d’art embolicat. Tot plegat per explicar durant dues hores l’activitat que viu una peça d’art quan arriba el museu, per on entre, on s’emmagatzema (segons si és una peça de fusta, art monumental o de pedra) i també les sales on es fa la conservació i restauració. Tot i que vam veure només 6 espais de les reserves, i n’hi ha molts més, ens vam quedar ben satisfets, vam poder preguntar i xerrar sobre art i conservació, i vam aprendre moltíssim d’una part del món dels museus que gairebé sempre queda al marge.
La dada significativa és la quantitat de peces que posseeix el museu, i la part tant i tant petita que està exposada al gran públic. També cal remarcar que és directament oposat la quantitat d’espai dedicat a la zona expositiva en relació a l’espai de magatzem. I també cal fer referència que si els números de 5000 peces exposades en front dels més de 267000 que hi ha a les reserves en un museu com el MNAC, imagineu-vos com ha de ser en els gran museus com el Louvre o El Prado. Increïble!!!!


Les reserves 


El 19 de maig va ser la nit dels museus fent-lo coincidir amb el dia mundial del patrimoni. Aquesta data sempre serveix per obrir els museus fins ben tard, per ensenyar peces inèdites i també per oferir altres espectacles  culturals i d’oci enmig de les sales dels museus. Enguany no hi vam participar, perquè creia que aquest mes ja havíem omplert la nostra ànima de necessitats culturals i museístiques 


divendres, 18 de maig de 2012

ENDAVANT

Donar voltes per la ciutat.
Descobrir coses noves i veure que aquells carrers tant coneguts poden despertar noves prespectives.

Ciutat nova i ciutat vella, barrejades en el mateix plat. I gustosa de tastar-lo!

Ha passat el temps i un dia més s'ha aixecat disposat a obrir-nos nous camins i noves idees.

I ara, cada dia cal aprofitar-lo, i cada dia ha de ser una mica millor. Perquè aquells que ja no hi són, des d'on siguin, vegin que no ens hem quedat quiets. Que hem seguit endavant!

I barregem històries actuals, economia d'estar per casa, cultureta barrejada amb inocència de poble.

I tot plegat per omplir el cos i l'ànima.



divendres, 11 de maig de 2012

BALLEU, BALLEU, SINÓ ESTEM PERDUTS

                                                      cartell pel·lícula PINA de Win Wenders


Tot i que molt de passada ja sabia qui era, ahir vaig descobrir del tot qui era PINA BAUSCH i em sap molt greu no haver-la descobert abans.
Vaig veure, gràcies al CINECLUB de l'AC Granollers, la pel·licula PINA, la que el director Win Wenders va dedicar a la seva gran amiga coreògrafa.

Cal dir que la pel·lícula podria tenir un regust més èpic o nostàlgic perquè es va estrenar just quan es va morir ella d'una manera bastant sobtada, i clar, pot semblar que quan vas a veure la pel·lícula et trobaràs un documental "al uso" que és diu, i que explicarà fil per randa la seva vida, i pot convertir-se en algo una mica feixuc. I no!!! No és pas això el que apareix a la pantalla. No és el resum d'una vida, no és un seguit de fets cronològics posats en ordre, sinó que el que veiem és art, dansa, música, bellesa, moviment, és Pina en definitiva!

Agafada a la cadira sense ni tant sols tancar els ulls vaig gaudir d'una força transmesa a través d'unes imatges de gran bellesa, d'una música acurada i perfecta, i d'uns espectacles de dansa impresionants!!!! Ja veieu que vaig quedar realment meravellada.

A través de petits fragments apareixen els components de la seva companyia, en primer pla, sobre un fons neutre i sovint amb el rostre una mica descol·locat. La seva mirada ens diu a través de la veu en off, en el seu idioma original, les seves opinions sobre Pina. Però no són ells que parlen directament, sinó que intenten que la seva veu segui tant sols un petit fil conductor a través de la dansa on agafar-te per poder guiar-nos a través de la dansa. Tots ells parlen d'ella, però també parlant de si mateixos, parlen de què els feia sentir quan ballaven, que va aconseguir Pina amb ells, com els hi ha treure el millor d'ells mateixos. I tot això apareix en 100 minuts de durada. Realment és com un decàleg de sentiments posats a flor de pell però sense cap sensacionalisme, sinó tot el contrari.

Una ballarina explica que és tímida, petita, poca cosa, però Pina li va dir que només havia de fer el que sentia, expressar-se amb el moviment, i és ben cert que ho aconsegueix, ella sola omple l'escenari, omple la música, fins el punt que és la mateixa ballerina que il·lustra el cartell promocional de la pel·lícula. Ens trobem davant d'una cinta exel·lent, d'una bellesa aclaparadora, d'una música que et fa arrisar la pell.

Tot i que la pel·lícula està pensada també per veure en 3D, crec que amb el sistema 2D també s'aconsegueix el seu propòsit. Fins i tot diria que hi ha moments que sense la tecnologia ets sens realment dins de les imatges, mirant els ballarins i movent-te amb ells, al seu ritme. Les diferents coreografies, extretes dels seus cèlebres montatges, en aquesta ocasió els trobem representats en mig d'escenaris ben diversos, urbans, poc avessats a la dansa. I tot i semblar estrany no desentonen gens, sinó que semblen fets expressament per aquells moviments. Sembla que tot i ser espais alients a la dansa ens ajuden a veure millor el moviment, entredre millor l'espai on es troben.

Em va cridar l'atenció la referència que fan alguns dels ballarins a l'edat, la seva pròpia, la de Pina, i la relació estreta amb la dansa. Sempre s'ha pensat que la joventut ha de ser la única que pot accedir a aquesta perfecció de la dansa, però en el film es veu que no és pas així, que el moviment, el ball va molt més enllà de l'edat, la condició, la nacionalitat. El què es pot expressar amb la dansa, al ritme d'una música qualsevol, d'una país qualsevol, d'un escenari qualsevol, és meravellós!

En aquest muntatge ens trobem, i tal i com apareix també al trailer del film, amb una definicó molt acurada de la condició humana. Trobem referències a la solitut, a la força, a l'esforç per aconseguir coses, a la capacitat de voler agradar als altres, a l'amor, a la seguretat, a la por, i tantes altres, i totes elles es solucionen, es desenvolupen, apareixen, troben la seva solució, en la dansa, en el moment del gest vinculat al cos del ballarí i a la música.

Per tant, tal i com diu Pina, el què ens queda, l'únic que podem fer en aquest món, és seguir ballant.