Els meus Amics a Granollers

Comparar el concert de ELS AMICS DE LES ARTS  del mes d'agost del 2010 de Festa Major, enmig de la catarsi de Blancs i Blaus, amb l'elegant, sobri i madur concert de fa quatre dies al Teatre Auditori de Granollers, no seria just.

Però és el que té la memòria selectiva, que em fa recordar la bogeria d'aquell dia, aquella nit calorosa, els crits, l'ambient, la gent cantant, cridant millor dit, sobretot recordar "en una colla blanca, eh, eh, eh", i oblidar que estavem apretats, que quasibé no veia l'escenari, que feia una calor de mil dimonis, que potser alguna nota no va sonar gaire bé.

I en canvi, la coordinació (tot i que encara és una gira verge, i és nota), l'elegancia de les lletres i les notes, el bon acompanyament musical de la "Banda per catalogar", la xerrameca amb el públic, fan que la fredor del teatre perdi tots els punts davant l'enèrgic i vibrant concert de Festa Major.

Descobrir com una cançó que no m'agradava massa, com és "Armengol" (irònic, oi?), amb un bon arrenjament, un bon directe i un toc original poden convertir-la en una petita obra d'art. En canvi, els èxits asseguratscom "L'home que treballa fent de gos", a vegades és millor deixar-la tal com és i no fer masses canvis, perquè la seva senzillesa és la seva genialitat.

Tot i això les noves cançons han pres volada al sentir-les en directe!!!! I les velles ens han aixecat de la cadira!!!

He descobert que saben escriure molt millor, i no només per parlar de lligar o de coses frikis, sinó també de situacions dures i diferents, com aquell que marxa de casa o aquell que és a punt de ser pare. Els Amics es fan grans, nois!!!!

I això demostra maduresa intel·lectual però per contra potser han perdut aquella frescor més electrònica que us havia carateritzar, i perquè no dir-ho, que us havia distanciat de Manel.

Però potser no és pot tenir tot.....

Tot i això, el concert em va agradar, vaig gaudir, cantar i ballar. I això sempre m'agrada!!!

Us deixo l'enllaç del seu blog amb la referència al concert de Granollers del 13 d'abril d'enguany i la Lucy Perales, i també l'enllaç  del concert de la Festa Major del 28 d'agost del 2010.


http://elsamicsdelesarts.cat/2012/04/17/doble-cronica-granollers-i-la-lucy-perales-berga-i-la-barreja-de-patum/

http://elsamicsdelesarts.cat/2010/08/28/de-blancs-i-blaus-els-amics-a-granollers/

definició del seté art

Paraules de  Ricciotto Canudo:

"Querría señalar ya ahora que si bien la Arquitectura, surgida de la necesidad material de protegerse, se afirmó netamente individualizada frente a sus complementarias, la Escultura y la Pintura, la Música, en cambio, ha seguido a través de los siglos un proceso completamente inverso. Surgida de una necesidad enteramente espiritual de elevación y de superior olvido, la Música es realmente la intuición y la organización de los ritmos que rigen toda la naturaleza. Pero primero se manifestó en sus complementarias, la Danza y la Poesia, hasta llegar miles de anos después a la liberación individual, a la Música sin danza y sin canto, a la Sinfonía. Como entidad determinante de toda la coreografía del lirismo, existía ya antes de convertirse en lo que nosotros llamamos Música pura, precediendo a la Danza y a la Poesía.
Así como las formas en el Espacio son fundamentalmente Arquitectura, los ritmos en el Tiempo, ¿no son sobre todo Música?
Finalmente el «círculo en movimiento» de la estética se cierra hoy triunfalmente en esta fusión total de las artes que se llama Cinematógrafo. Si tomamos a la elipsis como imagen perfecta de la vida, o sea, del movimiento — del movimiento de nuestra esfera achatada por los polos —, y la proyectamos sobre el plano horizontal del papel, el arte, todo el arte, aparece claramente ante nosotros.
Centenares de siglos humanos han proyectado sobre esta elipsis en movimiento su mayor aspiración común, mantenida siempre por encima del tumulto de los siglos y de las alteraciones del animo individual. Todos los hombres, bajo cualquier clima histórico, geográfico, étnico o ético, han hallado el placer más profundo, que consiste simplemente en el mas profundo «olvido de sí mismos», dejándose envolver por las tenaces espirales del olvido estético. Este sublime olvido es reconocible en el gesto del pastor, blanco, negro o amarillo, que esculpe una rama de árbol en la desolación de su soledad. Pero, a lo largo de todos estos siglos hasta el nuestro, entre todos los pueblos de la tierra, las dos Artes y sus cuatro complementarias, han seguido siendo siempre las mismas. Lo que contingentes internacionales de pedantes han creído poder llamar «la evolución de las artes» no es más que logomaquia.
Nuestra época es incomparable desde el punto de vista de la fuerza interior y exterior, de la nueva creación de un mundo interior y exterior, del descubrimiento de energías hasta ahora insospechadas: interiores y exteriores, físicas y religiosas.
Nuestro tiempo ha sintetizado en un impulso divino las múltiples experiencias del hombre. Y hemos sacado todas las conclusiones de la vida práctica y de la vida sentimental. Hemos casado a la Ciencia con el Arte, quiero decir, los descubrimientos y las incógnitas de la Ciencia con el ideal del Arte, aplicando la primera al último para captar y fijar los ritmos de la luz. Es el Cine.
El Séptimo Arte concilia de esta forma a todos los demás. Cuadros en movimiento. Arte Plástica que se desarrolla según las leyes del Arte Rítmica.
Ése es el lugar en el prodigioso éxtasis que la conciencia de la propia perpetuidad regala al hombre moderno. Las formas y los ritmos, lo que conocemos como Vida, nacen de las vueltas de manivela de un aparato de proyección.
Nos ha tocado vivir las primeras horas de la nueva Danza de las Musas en torno a la nueva juventud de Apolo. La ronda de las luces y de los sonidos en torno a una incomparable hoguera: nuestro nuevo espíritu moderno."

100% WARHOL o no?

Em va fer ilusió veure que hi havia una exposició del gran artista del Pop Art, Andy Warhol, a prop de casa, concretament a Terrassa.
I en memòria d'aquella primera exposició i primera crítica que vaig fer en el meu primer any a la carrera d'història de l'art, cap allà m'hi vaig dirigir.
És una exposició una mica curta i sincerament poc documentada, però per tenir una primera visió de l'obra d'Andy Warhol n'hi ha de sobres.
Recordo aquella primera vegada que vaig veure en directe els seus quadres, les seves Marilyns, les seves obres de desastres (la cadira elèctrica i els accidents de cotxes), però sobretot recordo els núvols flotant, els Silver Clouds. Uns núvols que havien servit com a presentació d'una exposició en una galeria d'art de Nova York. I la imatge dels artistes de The Factory flotant entremig d'aquests núvols, igual que flotava jo, em van captivar.
Suposo que, equivocadament, volia tornar a sentir aquella captivació, però no va ser així.
Vam veure art, unes 40 peces, però expressant poc al seu voltant.
Sempre he cregut que l'art més modern, aquell que és més proper a nosaltres, que ja no es basa tant en la bellesa pròpiament dita, aquella que meravellava fa 300 anys, aquest art (contemporani, abstracte, pop, etc) ha de servir per incloure't (tant físicament com mentalment) en l'obra en qüestió.
I l'altra dia veient Warhol no m'hi vaig poder endinsar massa.... i em va saber greu.

El què sí hi ha a l'exposició és un conjunt significatiu i aclaridor de l'obra de Warhol: trobem els rostres de famosos, trobem la llengua dels Rollings Stones, trobem la Marilyn, trobem cadires electriques i fins i tot trobem la sopa Cambells.
Per tant com a fotografia, com a imatge genrèrica també esta bé! Ara que, com a reflex de l'obra de l'artista més pop, més famós, més carismàtic d'aquella època, no ho és pas.