dimarts, 8 de gener de 2013

"Les miserables"

La gent que em coneix sap que els musicals m'agraden, i podrien dir que sóc una mica pesada amb el tema. He vist musicals a la televisió, al cinema i al teatre, aquí i a fora. I m'agrada comparar el què he vist, on ho he vist, i qui ho ha interpretat. I gràcies a les noves tecnologies puc gaudir a casa, a través de youtube, dels musicals no he pogut veure en directe, o fer memòria dels que si he vist.
Tot plegat em serveix per tenir una idea del que m'agrada i el que no. Un criteri totalment personal, he!

Algunes vegades les pel·lícules musicals que miro o que m'agraden són per motius ben diferents.... o perquè hi ha una bona coreografia, o perquè les cançons són bones, o perquè els actors que hi surten no estan pas malament. Inclús veure l'impressionant Batman (Christian Bale) saltar, cantar i ballar, quan tenia 20 anys a Newsies, és també un plaer. Tothom té un passat musical!!!!!

Hi ha una sèrie de musicals a la història que mengen a part, que formen part del Musical en majúscules, i que compleixen tots els ingredients de l'èxit, la bona música, la lletra, l'emoció. Tot.

Alguns d'aquests i per sobre de tot trobem Les Miserables, que vaig descobrir fa molt anys, gràcies a la meva mare, cal dir-ho, dins del programa sobre òpera que feia en Marcel Gorgori al Canal 33. Veureu que d'això en fa molt de temps.

La vaig veure per primer cop i vaig quedar enganxada de per vida!!! Al llarg dels anys el somni era poder algun dia veure aquest musical en viu i en directe... però Londres s'ens resistia, i només podia veure i sentir-lo a través de la petita pantalla....
Al cap d'uns anys, en una visita a Londres amb tota la família (érem 11) vam comprar el CD del concert que havíem vist a la televisió. Quin luxe escoltar-ho amb tota la seva qualitat sonora!!!
Al cap d'uns quants anys més, (més de 10) Los Miserables (en castellà) arribaven a Barcelona!!!!
No podia perdre-m'ho per res del món, i tot i ser en castellà, i les reticències inicials, hi vaig anar una mica a l'expectativa, però no em va decebre gens ni mica.  Ben cantada, una posada en escena brutal, i l'emoció a flor de pell allà on era necessària.
Repte aconseguit!!!!

Però han passat un parell d'anys més i Los Miserables arriba en format cinematogràfic, i la meva por em fa pensar que potser no estarà a l'alçada, però que igual que l'espectacle teatral de Barcelona, al final em convencerà, perquè en definitiva Los Miserables és un gran musical, i per poc bé que ho facin, i amb la grandiositat de la pantalla tant malament no pot ser, oi??? Error!!!!!!!!

Ahir hi vam anar, amb la clara intenció de ser benevolent, d'acceptar que les estrelles cinematogràfiques que hi apareixen potser no són uns cantants 100%, però tot i això sabran el què es fan no? La decepció ha estat molt gran, i em sap greu.


A veure, hi ha problemes tècnics, interpretatius i també sonors.
Jo no sé si era cosa del cinema on ens trobàvem, però l'acústica d'un espectacle musical com aquest, no pot tenir unes deficiències tècniques tant grans. L'únic que musicalment estava a l'alçada eren els números solitaris (per exemple: Fantine amb I dreamed a dream, i Marius amb Empty chaire and empty tables), però la resta, i en concret els moments corals com les cançons de One day more, Can you hear the people sing, Lovely ladies no tenien cap força. I no tant sols força, diria que no havien pujat prou el volum, faltaven cantants, faltava emoció a les cares que cantaven. El fet de gravar-los cantant en directe potser donava més realisme, però potser és el mal més gran de la pel·lícula. Han buscat una gran interpretació i l'han aconseguida, d'aquí que qui no conegui el musical anteriorment surti emocionat i plorant i aplaudint, però no han trobat cantants, i en una pel·lícula de més de dues hores que canten constantment, calen uns grans cantants!!!!! A la gran cançó de The master of the house, hi faltava de tot, energia, gràcia, gent, espectacle. És una cançó que és una festa, que cal veure l'ambient desvergonyit dels propietaris, i hi faltava de tot i més.
Les barricades eren de joguina (els decorats i l'atrezzo) i la poca intensitat amb què ca ntaven les cançons semblava realment que els actors no es creguessin res. Semblaven de mentida. Algun crític ha dit que no es veuen els diners que s'han gastat, perquè quasi bé no es visualitzen els decorats per culpa de l'excés de primers plans, i és cert, a més a més en els moments de lluïment col·lectiu falten extres, falten balls, coreografia, i posada en escena.

Pel que fa a la interpretació dels actors, cal dir que són això, actors, i no cantants, que és el què haurien de ser. Un musical tant exigent vocalment com aquest potser s'hauria d'haver buscat més professionals del tema, i no tant cares conegudes. I l'exemple més clar, és que qui és més solvent en tota l'obra és Eponine, que curiosament és una de les cantants que ja va fer el musical teatralitzat a Londres.

Els actors triats no són dolents, i en les peces claus la interpretació és realment brillant, sobretot Valjean en Who am I, i Fantine a I dreamed a dream. On es veuen correctes els primers plans. La resta són excessius i prescindibles.

Per mi el gran error és Rusell Crown. Amb ganes de posar algú famós tant allunyat d'aquest gènere que pugui donar generar expectatives a l'espectador, és el gran fisco de la pel·lícula. En el moment de recitar, quan mig parla i mig canta està prou solvent, i la imatge que dóna de militar dur i inflexible és bona, però en el moment de ser un cantant, de donar intensitat amb la veu, s'escapa tot!!!!

Dins l'apartat tècnic, ja hem comentat l'abús dels primers plans, que amb la intenció de donar protagonisme a les cançons, han generat una sobre explotació dels rostres dels actors. Hi ha altres  maneres de donar força a la veu, i si fas cinema encara més: moure la càmera, fer un muntatge més àgil, no sé... representa que el director Tom Hopper en deu saber de fer cinema, no?

I una cosa que m'ha semblat curiosa és que tot i l'extensa durada del film, el muntatge de les escenes m'ha semblat atropellat, enganxades, sense donar una continuïtat a la història. Inclús en algunes ocasions escenes forçades sense explicació (excés de pluja a les escenes d'Eponine, sense raó, muntatge massa brusc en la cançó d'en Marius Empty chairs, empty tables)

I la pregaria de Valjean... Ja m'estranyava a mi que no sortís a cap trailer de la pel·lícula, ni a cap comentari de cap crític. Una cançó que per ella sola omple l'escena, que només per escoltar-la ja val la pena tot, queda fluixa, i jo que no hi entenc en música diria que falta alguna nota més alhora de cantar-la.
Ara caldria buscar coses bones, i em costa, i sent el musical que és, em sap greu.
Dos detalls bonics i tendres pels més fans: l'aparició de Colm Wilkinson com a mossèn, i la mort d'Enjolras fent una còpia exacte de la mort en l'espectacle teatral.
En resum, els espectacles al Royal Albert Hall i del O2 de Londres són impressionants, emocionants, ben cantats, i dins de les limitacions del format televisiu ofereixen una espectacularitat, amb el control de les llums, de l'espai, impecables. Una gran força musical, gràcies a les interpretacions principals, però també al cor principal i l'immens cor secundari que acompanya i donar llum i color a les grans grans cançons.
L'espectacle de Barcelona, més teatralitzat, tenia una gran bellesa vocal, uns principals personatges amb tendresa i emoció impecables.
L'espectacle de Tom Hopper no té res d'això..... en cap moment del film em vaig emocionar. I dir-vos que quan veig els altres espectacles, encara ara, des de la pantalla de l'ordinador, m'emociono. I això és un bon senyal per uns i un mal senyal pels altres...

Tot i això, quan surti el DVD m'el compraré.... una que és molt fan i una mica friky!


Us deixo l'exmple del què pot arribar a ser aquest musical: