la vida en paraules i imatges

BALANÇ 2011

2012-01-23T09:04:00.000-08:00

Amb una mica de retard, faig balanç d'aquest any que ja hem deixat enrera. I una mica més i m'en oblido de tot el què he fet aquest any. Però és cert que no he tingut el cap per escriure massa i això és una cosa que em fa ràbia i de debó.

Aquest 2011 en definitiva ha sigut un any de treballr molt i molt, de llevar-me d'hora ben d'hora, i encara no tinc clar si ha servit o no.

De fet segur que ha servit per alguna cosa, he aprés molt, coses bones i coses dolentes, però les he aprés. He hagut de deixar coses enrera, canviar alguns hàbits arquirits, deixar de fer coses en benefici d'altres. I caldria ser objectiu per pensar i reflexionar si ha valgut la pena. A la vista dels aconteixements que vindran properament està clar que no ha servit, més aviat, que no han donat fruits en la direcció que havien de donar, però també és cert que de tot s'en aprén i que la informació, el coneixement sempre és bo i important, encara que hagi vingut acompanyat de mals moments laborals.

En fi, ha sigut un any amb llibres, cinema, televisió, algun que altre concert memorable, algun casament, ha sigut un any més, i aixó ja és molt.

Sempre penso que sort n'hi ha d'aquell que m'espera a casa, sort n'hi ha que tinc gent que m'estima, i gent a qui jo estimo. I aixó em fa tirar endavant malgrat els mals moments viscuts.
Per tant, un any més és un any més d'amor i companyia al teu costat, i això sí que val la pena.

REGAL DELS REIS DEL 2011

SOPA, podré tronar enrera

2011-10-03T10:32:00.000-07:00

Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!

El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.

Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.

Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.

Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any

La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?

Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m'ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.

L’endemà la realitat ens farà tornar. L'endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.

records

2011-06-09T13:06:00.000-07:00

Una excusa com qualsevol altra em serveix perquè milers d’imatges, de rostres apareguin a la meva ment de cop i volta, com una cascada de records, de sensacions, de sentiments, de moments viscuts anys endarrere.

El nom d’un carrer d’un petit poble em fa memòria d’aquells que ja no hi son. Aquells que ens han deixat a mig camí.

I estem avesats a deixar pas, a que la natura faci la seva feina que els més grans marxin per deixar espai als més joves. I si, els néts han de trobar a faltar als avis, però no pensava que jo trobés tant a faltar l’àvia. Una persona que ja ha viscut, que ja ha fet tot el que havia de fer, i que ja feia temps que gaudia de vida regalada.

Sense anar més lluny fa quatre dies, el dia del meu aniversari em va faltar aquella trucada que sempre arribava, aquella de qui asseguda al sofà de casa tenia el telèfon com a eina de comunicació principal.

I també de la tieta Sara, perquè algo tinc de les germanes de la farinera. I darrera l’àvia, i la tieta, i l’avi Ruera, aquell del nom del carrer del petit poble del Vallès que m’ha fet reflexionar, em fa pensar amb més gent que ja no hi és, i recordar anècdotes tontes, moments congelats a la meva ment, que segur que són insignificants, com veure l’avi Ruera creuar aquell passadís de la casa del carrer Barcelona acompanyat per l'àvia Bernadeta o qualsevol de les seves filles, o la tieta Sara queixant-se del fred que fa, de la calor que fa, o aquell sol lluminós, ataronjat, entrant pel balcó de casa seva, i l’àvia, recordant-la darrera el taulell de l’estanc, al davant dels fogons de l’Ateneu, davant el televisor penjada del telèfon. I quantes dites, i frases, i gestos he heretat jo d’ella. I segur que amb el temps encara els accentuaré més. I mil moments viscuts amb el Toti, quan érem gairebé un equip de futbol. Aquests moments, recordats ara, tant clars i tant vius.

I tu dius que has fet un salt a la infantesa, que has recordat aquella obra de teatre, aquella emoció cantada i expressada en paraules d’Àngel Guimerà, i recordes qui érem. I recordes aquells que ja no hi son.

Vull recordar-los a tots ells, no tant sols del dia que em vaig acomiadar, perquè gràcies a Déu he pogut dir adéu a tots ells amb un t’estimo a cau d’orella. Vull recordar tants o més moments viscuts amb ells, amb la família. Moments petits, minúsculs, però que ara amb el dies que passen en la seva absència, es fan més grans i més significatius. M’aferro a ells, a aquest records petits, per fer-los meus, per fer-los grans, per fer-los viure altre cop.

la nova vida laboral...

2011-03-13T11:03:00.000-07:00

Feia dies que no escrivia i no pas perquè no tingués coses a dir, sinó perquè el temps em passa per sobre i no dono l'abast.
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l'altra, o almenys intentar que així sigui.

Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d'una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s'em retrassen i m'agafen fora de lloc, però d'altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!

Les noves tecnologies m'han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.

Estem reorganitzant casa nostra, Ca l'Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l'àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l'experiència apresa, amb els coneixemnts de com s'han de fer les coses. I crec que pot funcionar!

Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l'envestida!

Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!

Ara sí, canviem!

2011-01-18T01:53:00.000-08:00

Ara sí, ara sí sembla que tot roda.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.

I ara tanco la botiga "física", i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.

Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.

Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.

balanç 2010

2010-12-31T01:00:00.000-08:00

Un balanç. No és pas fàcil. I sempre recordem amb més intensitat el que ens ha passat aquest últim mes, que el què vam viure el mes de gener, que ara es veu tant i tant lluny.
Intentar buscar moments feliços d'aquest any és difícil. Buscar moments tristos, no tant. I això fa que la balança caigui una mica cap a l'altra banda.
Ha sigut un any llarg, tot i que ha durant 12 mesos i 365 dies com qualsevol altre any. Però hi han hagut dies que han costat molt de tirar endavant, i d'altres han avançat sigil·losament sense adonar-nos-en.

He anat fent com qualsevol altre. He treballat, he viscut, he rigut, he plorat.
Records que ara em venen a la ment, i que el blog i el facebook ajuden a recordar. Un gran anys tecnològic!

He ballat. Jo sempre ballo. I el curs 2009-2010 ha sigut sonat, i no pas per coses bones. Les poques que hi ha hagut han quedat tapades per les males cares, els mals humors, i les ganes de tocar la pera. Però la sort és que l'inici del nou curs (octubre 2010) l'hem superat amb nota. I l'esperança no és perd.

He llegit. Jo sempre llegeixo. I els llibres que han omplert aquest últim any han sigut variats, bons i dolents. Però no n'hi ha cap que hagi sobresortit de la resta. Destacar el final d'una saga, en Harry. Destacar el descobriment de "el noi de Sarajevo" i el "caçador d'estels". Destacar alguna decepció que sempre fa llàstima. Destacar la gran adaptació a la pantalla de "els Pilars de la terra": sublim. Però encara tinc llibres a la tauleta. I encara seguiré llegint.

He mirat la televisió. Jo sempre ho he fet. I no la que fan cada dia, la normal. Sinó la que jo em fabrico de manera personal i intransferible: Lost, Fringe, i tantes altres sèries i pel·lícules que han omplert els diumenges de pluja d'aquest any. He trobat un món dins la caixa tonta.

He treballat. Jo sempre treballo. Vagin bé les coses, amb crisi o sense. Amb diners o no. Amb bones propostes o no. Jo segueixo al peu del canó. I he canviat propostes, he buscat i no he trobat. Però segueixo aquí. Fent el què puc i el què hem deixen. Que ja és molt.

He votat. Jo sempre voto. Pel meu país. Perquè crec que hem d'aprofitar quan tenim la ocasió. I votar per un president, i votar per la independència. No sempre he guanyat. Però seguiré votant!

He estimat. Jo sempre estimo. I enguany hem celebrat una dècada d'estar junts. I enguany ha nascut l'Emma. I enguany tots hem fet més pinya. Perquè quan venen maldades, cal saber qui són els teus i tenir-los ben aprop.

He plorat. Jo sempre ploro. Si perdo algo, si em fan patir, si m'emociono, jo ploro. I aquest any déu n'hi do. Ja he dit tot el què he pogut dir. Ja he escrit tot el que el cor m'ha deixat. I cada dia hi penso, i cada dia el trobo a faltar. Però n'hem fent. I n'hem fent tots. I ens tenim als uns als altres per anar fent i tirar endavant.

Un balanç com tants d'altres. Aquest és el meu!

Buscant estels

2010-12-20T03:32:00.000-08:00

Sempre que he pogut i que m'els he trobat, he volgut llegir coses relacionades amb els estels.

I no pas conceptes tècnics, sinó tal com sona: llegir llibres on aparegui la paraula estel i que serveixi com a tema del llibre o tingui algun significat especific.

Ara acabo d'acabar el llibre EL CAÇADOR D'ESTELS i la seva lectura ha estat un plaer!

És la història de dos amics de condicions socials ben diferents, però l'amistat aconsegueix esborrar-les. Però amb els anys, els errors, el dia a dia, la vida, els passa per sobre i els separa sense possibilitat de dir-se el que signifiquen l'un per l'altre.

Escrit amb una senzillesa i una bellesa espectacular. Aquelles frases curtes que diuen tant en tant poc espai. Aquelles imatges, aquelles fotografies descrites talment com si fossin reals, permeten situar-te en una ciutat encara prou viva i prou fresca de finals dels anys 70. I després situar-te altre cop en el mateix marc geogràfic, però amb una societat més tancada, oprimida, ja tocant el segle XXI.

Ubicats en el Kabul previ al règim talibà, els dos amics Amir i Hassan viuen i juguen com qualsevol infant. Però els anys passen i les vides de tots dos canvien i de quina manera. Un marxa lluny, perquè creu que els quilometres serviran per borrar el passat. L'altra es queda i viu com pot en un país xenòfob.

EL CAÇADOR D'ESTELS és un cant a l'amistat, a la possibilitat d'arreglar els errors que s'han comès, a les segones oportunitats, a la vida, a l'amor, i a la mort. Perquè tot està lligat, i tot està barrejat en una mateixa persona: una persona com nosaltres.

És un llibre de lectura ràpida, senzilla, ben documentada, però no pas buida, sinó tot el contrari. Et permet endinsar-nos en el seu món. Et permet conèixer l'Amir, entendre'l, patir amb ell, estimar allò que estima. I saber perquè va actuar d'una manera quan era un infant, i què el fa reaccionar, corregir i rectificar quan es fa més gran.

Molt recomanable!

Harry

2010-12-01T11:25:00.000-08:00

I de mica en mica es va acabant aquesta aventura literària i cinematogràfica que ha donat tants i tants diners. La primera part de la última part de la història del màgic més famós ja la tenim aquí, l’hem vista i la podem criticar.

La història d’aquest últim llibre reconec que em va costar enganxar-m’hi, la veritat feia tant temps que havia llegit l’anterior, El misteri del príncep, i m’havia deixat a mig fer, i no diguem la pel•lícula (la més dolenta de totes i de llarg), que quan em vaig decidir a acabar amb la història d’en Harry era més una obligació per poder anar a veure la pel•lícula amb coneixement de causa, que no pas per estar intrigada per com es desenvoluparia el final de la història.

Un cop vaig tenir el llibre entremans m’hi vaig endinsar, per vocació, per força, i al final, molt al final, per plaer.
La història té moments molt bons, alguns dels quals apareixen a la pel•lícula ben dibuixats, d’altres no tant. D’altres els passa per alt, i alguns s’els inventa. Suposo que calia una mica de “morbo” per enganxar a la gent. La Rowling ja hi devia dir la seva, suposo.

També us diré que el final, de fet, no ben bé el final, sinó els dos o tres penúltims capítols del llibre, em van emocionar. I no ho han fet gaires llibres, he! Crec que la última decisió d’en Harry està ben descrita, està ben feta, però clar, no pots matar el protagonista, oi?
I el final, un final tant ensucrat, de contes de fades, m’ho va espatllar tot.

De fet s’em fa difícil comentar el global d’un sol llibre dividit en una pel•lícula en dues parts. Però farem el què podrem.

Sincerament crec que qui no ha llegit el llibre es perdrà, s’avorrirà, i fins i tot s’adormirà. A mi no em va passar cap d’aquestes coses, però vaig sentir empatia pels que es podien sentir així.

La pel•lícula en si compleix les expectatives inicials. Els grans paisatges tenen un tractament estètic ben acurat, ben treballat, però que fa que les llargues esperes per decidir què fan i cap a on s’han de dirigir per trobar els Horrocreus, es facin pesats i llargs. L’atmosfera tètrica, fosca, està ben dibuixada, però alguns personatges no estan a l’alçada. El final triat per acabar aquesta pel•lícula és molt fred, i com que aquesta part no em va emocionar en el llibre, al cine tampoc ho ha aconseguit.

La història del passat d’en Dumbeldore se la salten totalment, suposo que serà per col•locar-la a la segona part, i algunes coses queden coixes i fora de lloc. Com el casament, que al llibre és prou important, i on hi ha moments divertits, tendres i emocionants, i queden en no res al film. L’escena al cementiri, davant la tomba dels pares queda fluixa, freda i curta, es podria haver interioritat més en el jove que ha perdut els seus pares, i per contra quan apareix la gran serp (que pel que sabem és cosa d’un català) aconsegueix moments de tensió i de gran espectacle.
El què si em va encantar va ser la història, la faula, dels tres germans. Genial! Ben explicava, més clara que en el llibre i tot, i un recurs gràfic molt ben aconseguit. Aquesta faula sola podria omplir ella sola una pel•lícula de dues hores.

He de reconèixer que pel què fa als personatges ja em tenen el cor robat des de fa molt de temps. Des del primer cop que vaig llegir el llibre, des del primer cop que vaig veure els meus pensaments literaris transformats en carn i ossos, els personatges/actors de la història (i no precisament els 3 protagonistes) m’han captivat.

Dels actors en concret, cal dir que els adults són molt millors i de llarg, i els joves fan el que poden. Tot i que cal reconèixer que n’han après, que cada un d’ells es sent el seu personatge una mica més propi, faltaria menys, quan porten gairebé 10 anys interpretant-los.

He trobat a faltar més moments de Voldermor, amb una veu nova que no està gens a l’alçada, però que només ha permès ser ell mateix a la última escena del film. I la Belatrix i el Lucios Malfoy, dels millors, com la bogeria del pare de la Luna.
Pel que fa als tres amics, són coneixedors del que estant a punt de viure, un d’ells sap que hi ha de deixar la pell, i mai m’el acabo de creure. Entre d’altres coses.... com és que fa més bons petons a la seva amiga que a la noia de qui representa que està enamorat?

Esperarem el final, a veure com ho acaben, a veure si m’emocionen, un final que potser serà Made in Hollywood i ho espatllarà tot, però que serà un final. Com el del llibre.

ens fem grans

2010-11-22T11:11:00.000-08:00

Van passant els anys i és ben cert que qui dia passa, any empeny. Però està clar que ens fem grans, i que la vida ens va marcant i situant allà on ens pertoca estar.
I a vegades la manera amb què ens ho demostra no és la millor ni la desitjada.
Acceptem que ens fem grans, que creixem, però és cert que aquests últims mesos (o potser tot l’any 2010) la realitat, el dia a dia, ens ha superat a tots.

No sé si és només cosa de la crisi o un reajustament del món en general, però tots plegats estem pagant uns excessos de no sé ben bé què. Sembla que algú, des d’algun lloc elevat faci de jutge i de justicier mundial, però diria que no té la vista gaire afinada...

Entre els meus amics i la meva gent no hi ha mafiosos ni mala gent, però sembla que entre tots hem trepitjat merda i que aquesta ens atrapa i ens vol ofegar.

La feina, la possibilitat de tenir-ne o no, de trobar-ne, d’acomplir un somni laboral, d’estar allà on vols estar i que et paguin justament pel què fas,

La parella, la que volem, la que ens costa trobar, la que tenim i no ens entén,

Els fills, o els que volem tenir i no arriben, o els que tenim i ens compliquen la vida i ens treuen el son,

Aquells que estimem que veiem patir, i que no sabem com ajudar-los, perquè ells tampoc saben com ajudar-nos a nosaltres quan patim,

El món, que l’hem de cuidar i estimar, igual que a nosaltres mateixos, però que també s’ens revelar quan ho creu necessari,

Tot plegat em sembla que és massa, em sembla que farem un pet!
I més d’un li està passant factura, amb la salut, amb la feina, amb la parella, amb la vida.

I estem lligats de mans i peus per bancs i caixes manipuladores, per diners que tot ho controlen, o pel gran germà que tot ho sap de nosaltres. Tots estem lligats i ens marquen els neguits i les alegries del dia a dia.

Però de tant en tant tenim moments de felicitat. I cal assaborir-los com si fossin els únics, com si fossin joies preuades. Perquè costa que vinguin, costa aconseguir-los i cal conservar-los intensament a la memòria, per quan la vida real et maltracti, hi puguis recórrer i et serveixi d’illa enmig d’un naufragi de realitat (i la referència a l’illa no és pas gratuïta, és cinèfila, serialitzada i explicita).

Això va per tots aquells i aquelles que ja ho saben!

una nit amb Jonah Smith

2010-11-16T11:15:00.000-08:00

Un dels descobriments més bons que hem tingut en Marçal i jo com a parella ha estat JONAH SMITH, i entre regals de Nadal i aniversaris hem anat omplint casa nostra amb la seva discografia.

I aquest dimecres no serà menys.

Aquest cop sí. Ve a Catalunya i no ens passa per alt!

Aquesta vegada a Barcelona, perquè tot i tenir el guitarrista del Vallès, aquest cop s'ha tirat cap a la capital per oferir un concert on presentar el seu nou treball.

Espero amb ganes el concert de dimecres i el seu nou disc.

Aquí teniu la web: JONAH SMITH

fent balanç

2010-11-12T03:55:00.000-08:00

Pot ser un mes qualsevol d'un any qualsevol. però és ben cert que aquest 2010 serà recordat.
La de coses que passen.... bones i dolentes... La de coses que hem d'explicar més d'un cop perquè no ens les creiem... La de coses que ens fan llevar-nos feliços i contents cada matí, o la de coses que voldríem no viure ni veure mai...
Aquest any ha donant molt de sí! i n'hem tingut de tots colors!

No és pas un resum de l'any, que encara queden dies per acabar-lo, però la veritat és que hem viscut tantes coses que cal anar digerint-les a poc a poc, per no ofegar-nos.
Aquells que inicien coses noves, aquells que cauen i es tornen a aixecar, aquells que estan allà sempre al mateix lloc, però sempre amb la mateixa força, aquells que marxen de casa, aquells que hi tornen. Tothom té el seu moment, tothom ha viscut aquest any com a pogut o com a volgut.

I últimament encara vivim coses més extraordinàries, i el dies passen i sembla que fos ahir quan obríem el cava per celebrar un any nou esperant que el 2010 fos millor, diferent, esperançador. I a l'hora de la veritat com s'ha acabat? com ha estat aquest any?

Encara no l'hem acabat i per tant tenim encara dies per viure'ls!

10 anys

2010-10-06T01:52:00.000-07:00

Comencem la nostra història fa 10 anys a través del xat i els missatges al mòbil amb declaracions d'amor innocents.
I tu que t'enamores de mi, i jo que no puc deixar de pensar en tu.
Passen els dies, i la nostra història va a poc a poc, perquè jo ho necessito i tu em deixes.
I un cop hem començat el camí, ja no hi ha marxa enrere. Tot és cap endavant, els dies, els mesos, els anys.
Vivim històries, compartim moments, ens proposem l'un a l'altre tirar endavant un projecte junts.
Una casa que es fa amb maons nous sobre una historia vella. Tant vella com dos que s'estimen i que volen viure junts.
Amb tu he rigut i he plorat com mai ho he fet amb ningú.
Amb tu he viscut, per ara, el millor de la meva vida, i també el pitjor.
Tu m'has tolerat les meves coses i jo les teves. I això diu molt.
Perquè permet avançar, seguir, compartir, viure.

Puc escriure moltes coses, i mai seran suficients. Per tant serè pràctica:

10 anys,
Vacances,
Nova York,
Caps de setmana per tota la geografia catalana,
Buscant restaurants per sorprendre't,
Aprenent a beure i a viure,
Fotografia digital, mil imatges de la nostra història,
Pràctiques de l'UOC,
Museus d'arreu del món,
Danses d'arreu del món,
Ca l'Inesita,
Besnasc,
Blancs i Festa Major,
ELs teus amics i els meus, que ara són nostres,
El Cabàs,
El Teatre,
i les sòcies d'un lloc i de l'altre,
Llibres que he llegit,
Llibres que has venut,
Ordinadors que omplen la casa,
Festes de Nadal,
Família Saludas i Família Armengol,
Intimitat i jocs,
Dies perduts on només hi som tu i jo,
Dies aprofitats voltant i coneixent món,
Amics que es casen, que fan créixer la família,
.........

La llista és llarga, i no té final.

N'EM FENT........

2010-09-27T02:12:00.000-07:00

Diumenge vaig rebre un bany de realitat.

I sé que part de la meva gent ja fa dies que ha viscut altres situacions i esdeveniments que els han fet viure la veritat i els ha fet ser realistes. L'aniversari, els sopars, les vacances, la festa major, els aniversaris dels fills i les nétes, el casament.

Parlo de fer vida normal, de seguir el dia a dia, de anar passant els dies i els mesos, i d'anar passant les festes i les celebracions familiars sense por. Sense dolor. Amb una llàgrima amagada darrera les parpelles, que hi és però que no apareix. Aquest sentiment, un cor una mica tancat. Però al mateix temps, un moment per riure, per ser feliç, i perquè els any passen, la vida ens atropella, i no ens deixa pas.
I sort en tenim.

Ahir vaig veure gent que des del mes de maig que no havia tornat a veure, i tornar-los a trobar em va fer pensar-hi (com si no hi penses cada dia). Pensar que a partir d'ara serem els que serem, els que quedem. I que això no ens ha de fer sentir tristos, sinó ens ha de fer forts, i capaços de parlar-ne, d'explicar a la petita Ènia, celebrant el seu primer any, qui era el seu avi.

I no cal donar-hi més voltes, és així i punt. I qui dia passa, any empeny. I que per aquests dies més difícils, i per els dies que no ho són tant, és important tenir la teva gent a prop. Saber que trucaràs i que vindrem. Saber que demanaràs i t'ho donarem. Saber que necessitaràs i t'oferirem!

FM 2010

2010-09-01T02:23:00.000-07:00

Un any més la Festa Major ha passat com un llamp i en 10 dies hem arrasat amb tot. Amb el menjar, la beguda, la roba blanca, les energies, i ens n'hem sortit com hem pogut. Enguany Blancs no ha guanyat, i no pas perquè no s'ho valgués, però això és una altra història.

Durant aquests dies hem viscut moments d'autèntica bogeria, cantant cançons obscenes a les tantes de la nit, fent pintxos i més pintxos, omplin i després buidant les xibeques de la nevera, sopant i dinant a la fresca, en companyia, amb música, amb botifarres o paella, o amb els menus a Ca l'Inesita, ballant fins a les tantes amb totes les noies blanques, ballant bollywood, passaltpas, tastant xocolata amb un bon vermut, fent por pels carrers de Granollers, i intentant que no morim d'èxit, tot i més, i el que fes falta.
Tota la colla, encara per definir, hem viscut aquests dies al màxim. El nom queda encara a l'espera de trobar-lo, d'identificar-nos a tots correctament.

I després intentar tornar a la normalitat, amb horaris decents, menjars més lights, aigua com a beguda principal, i evidentment a la feina, i tot plegat esperant altre cop, pensant altre cop, en la propera festa.
Perquè a Granollers, tant bon punt el veredicte és al balcó, ja tenim la ment en el proper any.... quasi sense descans, el cap ja torna a bulli d'idees i projectes. I el cansament d'aquests dies, les poques hores de son, els mals de cap, la calor.... queden quasi oblidats, per tornar a engegar la maquinària i intentar fer una festa millor. Per guanyar-la o perdre-la, és igual, però per gaudir-la al 100%, com aquesta, com totes les altres.

FORÇA BLANCA!!!!!

24 de juliol de 2010

2010-07-26T02:52:00.000-07:00

JORDI i MARIAN

Intentar fer un escrit pel vostre casament no és pas fàcil. Mai ho és, i avui encara menys. I no pas perquè no tingui clar el què vull dir. Un dia com avui és important. I ho recordarem amb alegria, tendresa, amor, plors i rialles!
Hem de recordar els bons moments quan més ens fan falta, perquè seran aquests els que ens ajudaran a tirar endavant. I aquí entre nosaltres, amics i família, en tenim molts de bons moments, fantàstics, tendres, inoblidables.

Marian,
El primer cop que et vaig veure va ser en un aniversari amb molta gent. Quantes cares noves, quina impressió. I el primer cop que vam quedar per anar al cinema. Tapades fins a les orelles per una pel•lícula de por, encara tremolo....
Sopars i dinars diversos, mira que ets rara per menjar, però mai has tingut un no per nosaltres.
Per apuntar-te a qualsevol moguda tu sempre estàs a punt, a qualsevol ballaruca, t’atreveixes amb tot, sigui una dansa grega, o posar-te un mocador per festa major.
Per seure i xerrar del que faci falta. La corda a tu i a mi no s’ens acaba mai.
I sortir de festa, tu amb una aigua i nosaltres amb una cervesa, tot i que en Marçal diu que també t’agrada el wisky japonès, he!
I les visites culturals i gastronòmiques, que a tu res t’espanta.
Sempre tens un moment per cada un de nosaltres, ets una persona amable, atenta, amiga dels teus amics, i això t’honora i et fa ser més propera, sincera i agradable. I m’encanta!!!!!
Fer-te un lloc aquí entre nosaltres no és pas fàcil! Però ho has aconseguit!
Ets una més a la família dels Totis, i per tant ho ets també de la meva.

Toti,
Tu i jo, destinats a fer sempre les mateixes coses amb la família.
Jo amb els meus germans, tu amb les teves germanes.....
I tots 6 barrejats per passar la nostra infantesa junts. De més petits tu més amb en Marcel i jo més amb la Gisela. Però amb temps hem acabat sortint de festa plegats, qui ho diria.
Ens hem fet grans, i el camí ens ha portat a trobar-nos més sovint, i per culpa de la Marian, i per culpa d’en Marçal, tinc un amic a més a més d’un cosí.
Cadascú es fa el seu camí, i tu i jo l’hem fabricat per trobar-nos.
La teva infància és la meva, i els teus records, que a tu s’et obliden, tranquil, també són els meus. I els hi explicaré a la Marian, i ella que té molta memòria, ens els guardarà.

I fa uns anys vau iniciar la vostra història junts, i després de viure a casa als pares, vau fer el pas difícil de compartir la vostra vida a Vilanova, i després a Les Franqueses, on sembla que heu fet el niu definitiu, amb gata i tot.
I tot aquest temps, i el que vindrà, serà per anar fent aquest niu més gran, ple de bons moments, ple de nits de festa, de sopars de duro. De bons moments com el d’avui!
Avui estem tots aquí, els que us estimem, la vostra gent, i amb una núvia blanca i guapa i un nuvi ben plantat, estar clar que aquest és un bon moment!!!!

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!

CAP DE SETMANA DE COMIAT

2010-07-12T11:35:00.000-07:00

En aquest mes en què l’amor està a l’aire, tinc una cita amb l’amor amb lletres majúscules: un casament!!!!!
I no pas d’agú qualsevol, el casament del Toti i la Marian!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho com déu mana aquest cap de setmana hem anat de comiat, tant del solter com de la soltera. El nuvi i la núvia, per llocs separats, han celebrat amb aquells que estimen i saben que s’ho poden passar bé, un cap de setmana molt intens en tots els aspectes de la paraula.

Tot comença divendres, corredisses per plegar a l’hora, per posar-me guapa... uns pantalons i una samarreta ben escotada, que diuen que allà on anem això es porta. I totes hem seguit les indicacions i amb les nostres millors gales ens hem presentat al local més chic de Barcelona. Allà menjar exòtic, cambrers i cambreres estrangers, que parlen de tot menys català, convidats famosos, i entremig nosaltres set.
I sabem estar a l’alçada, demanant plans interessants, desconeguts, parlant amb un i altre, mig anglès, mig francès, una cervesa, una coca cola, un gintònic i fins i tot un mojito. Tot per refrescar una nit certament molt calorosa.
Durant el sopar cal fer algun joc, alguna acció divertida per tal que la núvia ens expliqui les seves intimitats. I ho aconseguim.

La nit és llarga, i jove, i fashion i sorollosa, i xafogosa.

Però aconseguim refrescar-nos amb l’aire càlid de la platja que és a tocar, i els nois s’ens acosten amb clares intencions: què fan 7 noies de poble enmig de la gran capital? Però nosaltres riem, ens ho passem bé i deixem caure les hores....

Tornem a les tantes cap a casa, cansades, esgotades i dormides, menys la conductora, la núvia i la copilot.

Dissabte és dia de relax, totes tenim coses a fer i no podem seguir la festa, per contra els nois es preparen i s’organitzen la seva festa particular: una bona compra per fer uns bons àpats, uns puros per fer veure que són qui sap què i de camí cap a Calonge. I que tremoli Platja d’aro!!!!!!!!!!!!

Al pobre Toti el fan passar per mil i una proves, aquàtiques i tot, per fer veure i demostrar que és un bon marit. El comitè d’inspecció ho ha de ratificar... però no sé si són massa de fiar...
La festa s’allarga i la nit passa a ser dia.

Diumenge les noies seguim la nostra aventura, amb trucades d’en Juan incorporades, però sense motiu d’espantar-se.
Xocolata i croissants per començar al dia, desvetllem a la núvia encara amb pijama, i li fem ensenyar la casa de dalt a baix amb la càmera en mà com si fos una famosa de la tele.

A mig matí cal baixar la xocolata i què millor que al ritme de Boolywood?
Ja fa temps que ens va captivar la música oriental, els vels, els moviments sensuals de la Índia. I totes quatre ens transformem a ritme de Mahhi ve!!!!!

A l’hora de dinar ens tornem a trobar ara totes quatre ben guapes i acabem de posar-nos al dia, per si alguna cosa encara no ens havíem explicat.

I a la tarda toca visita cultural, un amic fa un musical i cal anar a fer de claca. Tot i que al principi ens ha fet dubtar, el resultat final de l’obra ens ha fet canviar d’opinió. Una obra divertida, ben cantada i interpretada, molt adequada per aquesta núvia que li queden 15 dies, i per les altres que també estem ficades en aquest joc de l’amor.
T’ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ una obra que amb humor, elegància i bon fer serveix per explicar els diferents amors que hi ha, els diferents moments vitals que tots vivim en l’amor.

S’acaba el cap de setmana, i tots tornem a casa, tots amb les nostres parelles, casades o no, per explicar-nos què hem cadascú per la seva banda, i reconèixer sense dir-ho en paraules que l’amor és ideal per compartir-lo, per expressar-lo, per no deixar que ens passi de llarg.

* les fotos ja aniran venint, però potser no sortiran aquí....

video maahi ve

SOMIEM

2010-07-08T03:04:00.000-07:00

SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
...
TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta
pressa.

SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança.

VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix, i tanmateix, millor així,

millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitadament

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d'interessos.

Per això, que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no
s'avergonyeixi de cridar:

somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l'inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar

en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l'impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d'interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

UNA NIT DE ROCK

2010-06-28T01:48:00.000-07:00

M'encanta anar de concerts!!!!!!

Sentir en viu i en directe la música a tot drap i vibrar amb les cançons, em fascina!!!!

I ahir vam anar a veure AEROSMITH.
I déu n'hi do!!!! Una nit de rock and Roll 100%. Amb bona companyia i bona música.

A ritme de grans clàssics que feien aixecar passions a tota la gent que omplíem el Sant Jordi (uns 18.000). Guitarres, bateria i veu! Cantant cada una de les cançons que coneixíem, i vibrant amb el so, les llums, les imatges, el ritme!
Una nit brutal!!!!

Llegeixo les critiques dels diaris del concert ahir a la nit (com no, jo sempre vull llegir opinions de la gent) per saber què hi diuen els entesos i si s'assembla al que jo he sentit!

La conclusió és que fa 10 anys que no publiquen cap disc però potser no fa falta. Fa temps que viuen dels èxits del passat, però aquests èxits els han portat allà on són ara. I per això El Sant Jordi estava ple, i la gent cridava les cançons, i nosaltres aplaudíem animats seguint el ritme de totes elles.

Una nit de rock com feia temps que no vivia.

I les comparacions no són mai bones, bàsicament perquè cada concert i cada grup té les seves pròpies armes per captivar-me.
I si d'Elton John em captiva la seva veu, les seves cançons amb ell tot sol dalt del piano, del Bruce, em fascina la seva capacitat de posar-se el públic a la butxaca, perquè només hi ha un Boss i és ell, i d'U2 m'hipnotitza la magnificència del seu espectacle. Ahir amb Aerosmith vaig veure i viure el rock and roll en estat pur!!!!!

1 mes

2010-06-18T01:24:00.000-07:00

Al cap d'un mes han passat 30 dies.

Però encara queda molt per recòrrer. Encara queden els dies més difícils, els mesos més llargs. Però qui dia passa, any empeny. I cal la negació, l'ira, la negociació, la depressió i l'acceptació. I passar tots aquests passos de dol no són en va, ni són immediats, ni segueixen un ordre establert. Cada un ha de fer els seus propis passos, a la seva manera. I establir les seves ganes de viure, les seves noves ganes de viure. No podem situar-nos en el passat que ja ni hi és. No. Hem de avançar, cap a la direcció que vulguem o puguem, però avançar!

Les lleis hindus de l'espiritualitat ens serviran per saber que les coses passen perquè han de passar, que les coses comencen i acaben quan ho han de fer, i que el què hem de fer és aprendre a viure amb aquestes noves coses. Els canvis mai agraden, sempre et poden agafar desenfocat, descol·locat. Però cal afrontar-los. Perquè és la única manera.

La vida passa, ens passa per sobre fins i tot. I aquesta agitació vital ens permetrà seguir endavant perquè quasi bé ni ens n'adonarem i avui ja ha passat un mes. Perquè hi ha la família que continua creixent, hi ha les amistats que ens continuen estimant, hi ha el dia i la nit, i el sol i la lluna que continua donant voltes i avançant.

No volem oblidar, ni deixar-ho córrer, ni fer veure que no ha passat. Cal ser-ne conscients. Perquè aquesta consciencia ens permetrà acceptar-ho més tard o més d'hora, i ens permetrà seguir.

Ho intentarem. Entre tots. I que ningú vagi per lliure, i que ningú cregui que pot fer-ho sol!!!! Perquè cada un ha perdut un tros de la seva ànima. Cada un hi tenia un trosset dedicat a ell! I per tant entre tots els nostres cors en farem un d'ell per recordar-lo!

paraules que encara no són meves.....

2010-05-20T11:21:00.000-07:00

Mentre no trobi les meves pròpies paraules per dir el que sento, el que visc, el que penso, utilitzaré aquells que en saben més que jo, aquells a qui sovint, en altres ocasions, hi recorro per posar mots als sentiments més humans, més íntims, més sincers que tinc.

Evidentment són de Miquel Martí i Pol. I crec que a molts de nosaltres ens poden ajudar

“En plenitud” fragment:
Potser és massa aviat per parlar d’alegria
però mira com ja tot proclama
en veu molt alta el triomf de la bellesa
i pensa bé en el que això representa.

No vulguis mai defugir la gran crida
ni tinguis por de caminar pel bosc
a plena nit,
perquè només a tu correspon de fixar
en pedra de paraules el que has vist
i llegar-ho a tothom perquè sigui estimat.

“El vent del sud” (fragment):

I tanmateix la vida continua.

“Ara mateix” (fragment):

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la.

"Amagatall" fragment:
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

"miralls, sorpreses" fragment:

Alguna cosa lleu, i les paraules
per enriquir l’esclat de cada rosa,
que tot és en el mot, i el mot fa dòcil
i profund el silenci.

“Després” (fragment):

Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.

“Estenc la mà”:

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

participació

2010-04-26T02:25:00.000-07:00

Alló que és diu que Granollers és un mocador, i que trobes la mateixa gent a tot arreu i que sempre som els mateixos, és cert, i moltes vegades això fa pensar que només son quatre els que movem la vida social, cultural (i política) de la ciutat.

Però aquests dies he pogut veure que hi ha algú més enllà, he vist més gent que no coneixia, que no sabia pas d'on sortien. I de fet segur que ells també devien haver pensat el mateix de mi. I de fet m'ha agradat, he pensat que no tot està perdut que hi ha força gent que pot tirar del carro de totes aquestes coses... I no està pas gens malament!!! La consulta ha servit per això (entre d'altres coses).

Tot i això no podem tirar cuets. També és de destacar la participació una mica baixa en la consulta, però sobretot la implicació o la falta d'implicació d'una franja d'edat molt concreta en la que tot els hi rellisca.

Fer front a aquell avi, aquell senyor que va viure la guerra, que fa 30 anys que viu aquí i que encara no parla català és dificil. No pots pas fer-los canviar una opinió que tenen tant i tant marcada, fixada, viscuda per una època dificil de dictadura, de franquisme negre i dur.

Però fer front a la situació que vivim ara, del passotisme d'una part molt gran i important de la població és encara més greu. Perquè aquesta població són el jovent i d'aquí 10, 15, 20 anys seran els que moguin el país, i ara per ara, no sembla que vulguin moure masses coses...

Però des de la força que pot fer una sola persona, que unida a una altra, i a una altra, i al final ser un gran grup, potser podem arribar a aconseguir-ho....

Aquest diumenge 25A ha servit per anar fent feina de formiga, i potser anar aconseguint de mica en mica, una mica més de llibertat, d'expressió, de compromís.

sant jordi: llibres i roses....

2010-04-22T10:34:00.000-07:00

Un altre Sant Jordi arriba i enguany no hi ha roses al jardí. Amb el temps que ha fet entre vent, pluja i neu el mes de març i abril, els rosers del pati van una mica bojos, i no saben massa quan han de sortir.
La qüestió és que no hi ha roses, però si que hi ha llibres. Aquests no falten a la cita. I com que no depenen de la natura, les grans editorials fan la feina grossa i treuen el "santcristogros" i proven de guanyar la partida del llibre més venut.

Jo normalment no entro en aquests jocs i acabo comprant i llegint el que el cor em diu que em pot agradar, i poques vegades falla. De fet quan he fet més cas a la publicitat que a mi mateixa, he fracassat...

La llista no és pas petita, m'he posat les botes, com se sol dir, amb:

- El llegat de Judes deF. Miralles i J. Bruna, una d'aventures guiada pel gran traïdor de tots els temps
- Dime quién soy de Júlia Navarro, perquè de tant en tant també haig de llegir en castellà
- Set dies de juliol de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor que sempre m'ha agrdat
- El noi de Sarajevo de Jordi Cussà, una història crua enmig d'una guerra injusta

i encara en caurà algun altre....

I mira que m'agraden les roses, i el que significa, i que m'en regalin, i que signifiquin amor... però amb els llibres... també faig.

ballant beethoven

2010-03-13T03:41:00.000-08:00

Mogudes per la "Fama" hem anat a veure Beethoven, l'espectacle del Ballet de Victor Ullate que aquest divendres feien al Teatre Auditori de Granollers. La sala estava plena, i crec que no ha decebut a ningú.

Quatre peces musicals del compositor han servit per presentar 4 peces coreogràfiques de gran bellesa sobre l'escenari.

TRES: 3 ballarins; un noi i dues noies, que es troben, s'enamoren, es separen, discuteixen, riuen, ploren. És a dir, la relació que s'estableix en aquest trio quan hi ha amor i odi barrejat. Tant és que sigui estimació o amistat, la peça que entra a dins una relació de dos aporta canvis, reaccions diverses que generen sentiments contraposats. Els tres ballarins (una mica freds inicialment) estableixen aquesta relació d'ara t'estimo, ara t'odio, entre tots tres. La part visual i escènica és el què més crida l’atenció: les mans que sense saber d’on venen ni de qui són, ens marquen el camí, ens manen, ens ensenyen, ens limiten, ens avisen, ens desesperen.

APRES TOI: Homenatge al coreògraf Maurice Béjart que va establir la base de dansa contemporània d’aquest segle. Un referent que Ullate vol homenatjar a través d’aquesta Simfonia nº7 de Beethoven que li transmet genialitat, magnificència. Un sol ballarí (el motiu de la meva visita al Teatre, jiji) que dóna motius prou vàlids per ser a dalt l’escenari. Sobrietat escènica, força al cos, a les cames, a les mans, que s’extenen més enllà del propi ballarí i arriben a l’espectador. En resum: força musical.

LABERINTO: l’Opus 11 de Bethoven ens presenta l’amor impossible, la lluita de la parella sota la força de la música del compositor. Aquest cop la parella de ballarins ens ensenya molt més la força de l’amor, el diàleg entre ells, la bellesa dels moviments, la tècnica depurada. La dansa més clàssica de tot l’espectacle.

Una mitja part, i jo en vull més, i les expectatives són molt positives.

Ara arriba el plat fort de l’espectacle: la PASTORAL, i els 3 moviments de l’obra plantejats el 1r com un ball sol, un cant a la natura, als jocs a l’aire lliure, als moviments frescos, oberts. Tota la companyia balla acompanyant el ballarí principal que com un nen (vestit com a tal) es belluga per una natura exuberant i fresca. Gestos nous, gran tècnica, expressió, moviment, rapidesa. I tot emmarcat per el gran mirall que suspès del sostre ens torna la imatge del ballet.
El 2n i 3r Moviment s’encavalquen un amb l’altre per explicar la història del vells que caminen per aquest espai com si fos la vida. La parella principal, amb gran gestos i una expressió ben trobada es transformen tots ells en cossos neutres (sense vestuari, ja no hi ha res, només el gest). Tots ells es mouen al ritme de la natura, vull dir de la música. Aquesta part ens permet gaudir, ara si, del gran mirall suspès a l’aire i ens dona imatges de gran plasticitat i bellesa. El ballet es belluga com un sol ésser, com una sola ànima d’aquesta naturalesa.
La Pastoral és l’evolució de la vida, des del nen que juga fins als vells que passegen. L’últim moment, l’últim pas per la vida és quan ja no som ni homes ni dones, ni joves ni vells: som éssers sense nom però amb força, energia, encara per ballar, per bellugar-nos per aquesta vida i aquesta natura tant plena d’energia.

Un gran desplegament de tècnica, bellesa, color, força, música i ball.

moltes sèries de televió

2010-03-06T09:13:00.000-08:00

Com si fes la llista per anar a comprar al super, aquí van les sèries que en aquests moments omplen el meu temps. A falta d'una programació televisiva decent i que quan estic a casa vull veure el què em ve de gust, aquí hi ha el TOP TEN actual:

* l'ordre no altera el producte

BATTLESTAR GALACTICA

L'estrella de combat més vella de la colònia, però que ha donat per 6 temporades d'infart. Un dia faré un comentari per aquesta sèrie que és un punt i a part!

FRIENDS

Perquè a la gran ciutat de Nova York hi ha les millors sèries d'humor, i aquesta va marcar un abans i un després. Per ser moderna, per marcar tendència.

LOST

Perquè sempre hi haurà una illa fantàstica on perdre'm amb..... El què està generant aquesta sèrie més enllà dels seus 40 minuts de cada capítol és digne de mencionar. L'únic problema és si el final, tant proper, estarà a l'alçada.

THE WIRE

L'últim descobriment de la HBO, una joia!!! diferent a tot!!!! Tot té el seu temps, tot va al ritme que ha d'anar, la realitat política, policial, conflictiva, judicial, vista en 16-9

THE BIG BAND THEORY

Toc, toc, Penny, Toc, toc, Penny!!!!! Tot i ser força estereotipada, marcant els rols de cada personatge i sense sortir massa... fa riure, és moderna, virtual i divertida. I pels 20 minuts que dura, ja està bé!

HOUSE

Una de tantes de metges, però diferent. Un actor còmic anglès que seguia els passos destornillants de l'Escurçó Negre mai hagués pensat, ni ell ni nosaltres, que estaria on està.

E.R. URGENCIAS

Perquè d'aquí surt George Clooney, el millor. I perquè és de les primeres sèries que m'han fet plorar! És antiga, i sense en Clooney no és el mateix, però val la pena fins i tot tornar a l'inici de la sèrie per gaudir-ne ara a l'ordinador com quan a TV1 la feien a la una de la matinada

24

Tot i que estic encara a la tercera temporada i em sembla que en té 7 o 8. Fins ara està generant força expectació. I el president David Palmer és força revelador, oi?

La llista és llarga i no té final......

viatge per les mentides de la història

2010-02-20T01:35:00.001-08:00

Dels llibres que estic llegint ara he trobat un que em fa molt el pes. És diu: VIAJE POR LAS MENTIRAS DE LA HISTORIA UNIVERSAL i està molt bé. No és una novel·la, sinó que és un recopilatori d'històries vistes al cine, o explicades a través del boca-orella al llarg del temps, sobre la història i les històries de personatges mítics o reals, que tant uns com altres han desvirtuat i han modificat en benefici del cel·luloide i la fama: vaja, publicitat ben intencionada per vendre més, per convertir allò que va ser real, en quelcom més fantàstic i versemblant....

La qüestió és saber la gran diferencia que hi ha entre el què fins ara sabíem, el què ens han "venut" al cinema i a la literatura, i el que realment va passar.
Sovint la història real no és tant meravellosa, ni de bon tros de com ens pensàvem. I la realitat és més, això, real. I que els personatges que van fer història, són això, persones que van viure aquell temps i aquell moment.

Un llibre recomanable per obrir els ulls a la història real, i deixar-nos de mentides. I a més a més escrit amb un aire planer, divertit, sincer i real.

en Jack

2010-02-13T09:21:00.000-08:00

perquè si sóc d'algú.... sóc d'en Jack

FACEBOOK D'EN JACK

aquest home és molt gran

2010-02-10T10:22:00.000-08:00

Doncs això, un cop més Grècia ha arribat a Granollers de la mà de la seva música, de les seves danses, i en aquesta ocasió també a través de les seves lletres. Les danses d'Àsia menor sovint són cantades amb una passió quasi bé desgarradora. De fet una de les danses més emblemàtiques d'aquesta regió és balla i es canta en solitari, amb alguna copa de més i desgranant amb passió i dolor les penes de la vida....

Però aquest cap de setmana no hem patit pas massa... Les danses han sigut de passos senzills però de ritmes estranys, com moltes coses que ens venen de fora.

I el responsable d'ensenyar-nos-ho ha estat aquest home, un home molt gran (tant literalment com simbòlicament). Perquè les talles XXXL estan fetes per ell, però al mateix temps l'aire, el posat, el cos i els braços!!!! estan ben col·locats, ben marcats, i serveixen també per ballar, potser més que en cap altre regió grega.

més estupidesa

2010-01-26T10:05:00.000-08:00

A l'anterior post parlava de l'estupidesa humana. Extret del Diari Avui i recomanat per una bona amiga, explicava la teoria exposada per un historiador italià que va analitzar científicament l'estupidesa humana.
I jo em pregunto: com es pot analitzar fredament una cosa així?
En un moment que estàs enfadat amb el món, que no vols amics, com pots trobar la tranquil·litat per analitzar un comportament humà com aquest???

Doncs si es pot!!!!
Pots analitzar els comportaments humans i classificar-los segons les vegades que una persona, o els motius que ha portat a aquesta persona a fer alguna acció en concret.
I sovint et trobes que quan analitzes científicament, fredament, lògicament, els paràmetres de l'estupidesa humana et trobes exemples clars, elements concrets que identifiquen i exemplifiquen aquests estereotips de la conducta humana.
No sóc psicòloga i no vull pas posar-me allà on no em pertoca... però es ben cert que com a persona que sóc i com a membre actiu de la societat on visc, trobo que hi ha molta estupidesa pel món i que els 4 nivells estan molt clars en aquest món que vivim!!! I et fas creus de veure i viure amb aquests models de persona, intentar tirar endavant un projecte, una entitat, una idea, una ciutat i un país, trobant-te una i una altre vegada amb estúpids d'aquesta mena.

En fi... reflexioneu tots, i trobareu una pila d'estúpids per aquests móns de Déu.

Sovint jo també puc formar part d'alguns d'aquests 4 tipus d'estupidesa (en algun moment puntual, espero). Però espero i desitjo mai fer-ho de manera voluntària, mai residir-hi massa estona, perquè la gent del meu voltant s'en ressentiria i m'anirien deixant sola!

lleis de l'estupidesa

2010-01-21T04:34:00.000-08:00

S'estableixen quatre categories fonamentals de persones:
els incauts
els intel•ligents
els malvats
els estúpids

Els incauts són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre;
els intel•ligents es reconeixen perquè les seves accions els beneficien a ells però també als altres;
els malvats, com el seu nom indica, es caracteritzen perquè actuen sempre en el seu benefici, encara que això comporti causar algun perjudici a algú altre;
els estúpids es fan notar perquè les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els superestúpids.

Per altra banda, les tres primeres categories no són estanques, sinó que es comuniquen i poden ser intercanviades: per exemple, una persona intel•ligent pot comportar-se ocasionalment com un incaut o com un malvat, el malvat pot tenir un descuit que el faci actuar com un incaut i és perfectament possible que un incaut s’il•lumini amb un rampell d’intel•ligència. Tot això és així perquè, en qualsevol dels tres casos, estem parlant de persones que actuen racionalment, de manera que els seus comportaments, fins i tot encara que resultin moralment reprovables, segueixen una lògica comprensible.

L’estúpid, en canvi, és intransferible a cap altra categoria i actua sempre amb una coherència estremidora: és estúpid tothora i en qualsevol situació, i no té objectius ni finalitats a partir dels quals es puguin avaluar els seus actes. És temible perquè és imprevisible: l’única cosa segura és que acabarà fent mal per allà on passi.

És en funció d’aquestes dades empíriques s'enuncia les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

- Primera llei fonamental: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”.
- Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
- Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”.
- Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal•liblement com un error costosíssim”.
- Cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Són cinc lleis que convé gravar-se dins la memòria i tenir-les presents en qualsevol situació de la vida:

mai se sap per on pot aparèixer l’estúpid de torn per procedir a amargar-nos la vida.

* De l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla

the wire

2010-01-18T10:52:00.001-08:00

En el món freaki de les series començo a descubrir una de nova.

aquí teniu una critica de la web espoiler

Si CSI es velocidad —pim, pum, a la bolsa—, The Wire está basada en el detalle: un solo caso puede durar una temporada completa. Si en CSI los protagonistas hablan demasiado, nunca duermen, lo explican todo en voz alta, verbalizan sin necesidad para integrar al espectador; los policías de The Wire trabajan en silencio, se quedan dormidos cuando tienen sueño. Fallan. Les importa un pito que más allá haya una teleplatea neófita.
The Wire comenzó a emitirse en junio de 2002 y la cuarta temporada acabó en diciembre del año pasado. La quinta, por gracia de Dios, viene en camino para 2008. Cada temporada está compuesta por doce (a veces trece) capítulos de una hora de duración. Las actuaciones son, en todos los casos, excepcionales.
En la primera temporada un grupo de policías de Baltimore intenta desbaratar una red de tráfico de drogas común y corriente. Nada del otro mundo. El obstáculo, en este caso, es que los testigos no hablan, los acusados no se desmoronan, los policías tienen familia y problemas para llegar a la escena del delito a tiempo, los jueces están más interesados en sus carreras que en la Justicia, balística no funciona siempre bien, la burocracia es agotadora, los micrófonos escondidos acoplan, los sargentos se emborrachan, el café está frío y los malos, muchas veces, son más nobles y mejores que los buenos.
The Wire es la verdad, lo real, lo que pasa en los arrabales de este mundo, en los verdaderos submundos norteamericanos. La grandeza del guión (asentado en un humor sutil, como el delineador invisible en una mujer que no parece maquillada) nos va llevando de la mano a una composición de lugar que bebemos de a sorbitos, sin prisas. No hay síntesis en esta trama, no hay finales apresurados. Es una larga y maravillosa película de trece horas de duración, repartida en una docena de capítulos magistrales.
Hay que tener un sillón muy grande. Hay que tener doce noches libres y cerveza fría. Porque estamos ante otra serie de HBO de ésas que, después de verlas por descarga, nos dan ganas de comprar los DVD originales para sentirnos seres humanos completos.

he après

2010-01-16T01:48:00.001-08:00

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya....
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

dinar de Sant Esteve

2009-12-27T03:31:00.000-08:00

Avui farem com les webs de cuina que visito de tant en tant i que tant m'agraden. Avui faré una entrada al blog ben culinària. I és que crec que ens ho mereixem.
El dinar de Sant Esteve d'enguany ens ho hem currat d'allò més i cal explicar-ho.
Amb una taula pena amb 15 comensals no és pas poca broma: els pares, les tietes, els cosins, els germans, els cunyats i cunyades. I nosaltres dos de mestres de cerimònies. Jo fent el primer plat i en Marçal el segon.

Us presentem la taula:

La taula calia omplir-la del pica pica corresponent: patates de xurrero, aquelles que són més bones! olivetes, trossos de fuet, torrades amb crema de formatge i salmó, torrades amb peril o pavo i cogombrets avinagrats, etc.

I ara arriba el primer plat: un combinat de peix amb tartaleta de còctel de gambes, flam de lluç i mandonguilles de carbassó. Bonissim!!! i tot d'elaboració pròpia!!!!

I de segon: Cuixa de xai farcida amb panses i pomes acompanyat de compota de poma i puré de patates (tot elaborat a casa)

Cuixa de Xai al forn farcida de pomes i panses

I de postres torrons i neules.

I tot acompanyat d'un bon vi D.O.Montsant.

En fi... crec que ho vam aconseguir.........

PD: ara queda lo millor: cuina per netejar, màquines per fer, recollir taules i cadires, escombrar i fregar. I la seguretat que tots els convidats ja ens han garantit que l'any vinent tornaran...

BON NADAL

2009-12-24T02:37:00.000-08:00

Ja és Nadal.
I busco llibres per llegir, receptes per cuinar, amics per conversar. Aquests dies són per això.
I ni la pluja, que sembla que vol aigualir-nos la festa, no ho podrà canviar. Són moments de fer allò que més t'agrada amb aquelles persones que més estimes. I ho vull fer!!!
Cançons de Nadal, un pessebre recollit i tapat pel fred, amb un caganer amagat darrera les roques, una taula parada i ben gran, per poder-hi seure tota la família, una casa engalanada amb quatre llums i quatre boles.

En fi, és Nadal. I Nadal per tots! I cadascú que ho celebri com pugui, com vulgui!

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

escriure

2009-12-16T09:22:00.000-08:00

Feia temps que no publicava.... de fet, publicar, publicar, allò que s'en diu publicar, no he publicat mai res: quatre premis dels jocs florals a l'escola (que sortien a la revista del cole) i poca cosa més...
Ara amb Internet, el bloc i El Cabàs el meu nom surt a un munt de llocs de l'espai virtual, però aquesta vegada he aconseguit, o m'han donat la oportunitat, de que el meu nom vagi lligat a un text escrit amb ganes, amb intenció, i penjat (publicat) en un medi de comunicació.

Deixant de banda les crítiques d'art dels anys del Publijordi, que fa tant temps que ja no recordo (ni jo ni ningú), m'ha fet il·lusió tornara veure el meu nom escrit al costat d'un lloc d'opinió! Espero que no s'aturin............

NON SOLUM

2009-11-28T03:17:00.001-08:00

Perquè cal ser un de sol si sent molts la vida es multiplica, s’intensifica fins a l’infinit? Podem ser tots els que volem en aquest món boig, perquè segur que un de molts servirà per entendre’l!
Tots i cada un dels Sergi Lopez que pugen a l’escenari porta un tros de cada un de nosaltres.
I sense veure-hi més enllà d’allò que hi ha davant els teus ulls l’artista exemplifica el seu art, dóna fe de perquè es conegut aquí i allà (per variar més conegut i reconegut allà que aquí).
Alguns objectes, 3 o 4 només, serveixen per situar-te, però no facis cas, que tampoc et serviran de massa, perquè el que situa al públic és ell tot sol!!!!!

Una història qualsevol, de la qual ens hi podem veure implicats en moltes ocasions (estar en el lloc menys esperat en el moment menys oportú) serveix perquè es trobin la gana i les ganes de menjar, la xerrameca més desbordada, amb les ganes d’escoltar, la veu, la cançó, el bolero, amb les ganes de ballar al ritme d’una història ben curiosa. Però quina història, si de fet no n’hi ha..... només les ganes de parlar per parlar, de cridar per cridar, de riure per riure. I ja està bé!!!!!

Surts del Teatre sense entendre massa res, buscant més enllà, sempre busquem més enllà els humans, quan sovint allò més senzill és el què és: la navalla d’Okam: no busquis tres peus al gat, que en té quatre!!!!!!!!! I ja està!!!!!

Perquè intenta dir-nos que està sol, si nosaltres som allà amb ell veient la bogeria, la rialla, la història, l’aventura? I hi som per fer-la encara més boja, més real, més atrevida, més sorneguera, i fins i tot per poder sentir (i no podem dir) allò que tots pensem. Per poder dir al nom del porc a aquells que s’aprofiten del diner públic i de la bona voluntat dels ciutadans en aquests temps que corren. Allò que ell crida, allò que ell insulta voldríem fer-ho nosaltres: gràcies Sergi per ser tu sol i tots els que t’acompanyen a dalt l’escenari, perquè així TOTS podem cridar ben fort que estem farts de tanta corrupció, tants robatoris, tant pendren’s el pèl!

2012

2009-11-18T02:13:00.000-08:00

Aprofitant el carnet de GRAN CENTRE el dimarts, el dia de la parella, a vegades es transforma en el dia del cine. I ahir hi vam anar.
Vam triar 2012, una d'aquestes pel·lícules de catàstrofes que tant en boga estant últimament. És potser que veiem el final del camí i creiem que ens hem d'inventar maneres de fer-hi front?

A la pel·lícula del Roland Emmerich veiem com la societat decideix com encarar el final de la civilització actual. Els grans mandataris del món, els que tenen més calers a la butxaca i una pila d'obres d'art i de la cultura mundial cal que sobrevisquin. La resta..... el destí ho dirà!

No explicaré més sobre la pel·lícula perquè sinó ja no caldria anar-la a veure. La conclusió és que no m'ha agradat, ni m'ha convençut. I he vist moltes pel·lícules d'aquest gènere i moltes altres m'han impressionat molt més que aquesta. I no parlo dels efectes especials, que de ben segur són de gran qualitat, i impressionen... però falta una part important perquè aquestes efectes tot i ser fets per ordinador serveixin per donar cos i ànima a la pel·lícula.... els actors, el guió, la filosofia barat que hi ha darrera malmeten els calers gastats en imatges digitals!

Han deixat perdre moments impactants, que al trailer que vaig veure fa temps em va impactar molt, i ahir em va deixar ben freda... El món s'acaba, i crec que em va deixar sense fred ni calor.
Això si, és emocionant, i la música està ben encaminada a mantenir tensa la situació. Però els moments més bells, deixen molt que desitjar: el Tibet nevat invaït per les aigües perd molt, i no arriba a significar res... Potser és que no pretenia res d'això, potser no volia que sortíssim del cine pensant que aquells que ens manen, si el món s'acaba el 2012, ens deixaran a l'estacada sense cap penediment, sinó que volia fer-nos passar l'estona i ja està. Doncs no has aconseguit!!!

Detalls que si que calen destacar: la destrucció de la Capella Sixtina (com no....), les arques que Noè amb el David de Miquel Àngel i la Mona Lisa de Leonardo, la Reina d'Anglaterra, i poca cosa més.
Hi ha moments per riure en aquesta pel·lícula... i crec que no hauria de ser així. Altres films d'aquest tipus han servit per donar un toc d'ecologia, d'humanitat i de sensibilitat més ben aconseguit i més real!

Àgora

2009-10-16T02:12:00.000-07:00

Àgora és la plaça central de la polis clàssica on es reunien els ciutadans, el món cultural, econòmic i social de l'antiguitat. Ara també és una pel•lícula.
Àgora és una història barreja de realitat i ficció de la vida de la primera científica de la història, Hypatia. Una científica que enmig d'un món d'homes lluitava per conèixer el món que l'envoltava i més enllà, tant enllà com les estrelles i les òrbites celestes.
Si que hi ha documentació del que va estudiar, si que va ser una pionera en el seu moment. Però va viure en un temps que difícilment una ment única, brillant, podia durar massa. Tot i que va viure forces anys, els seus estudis van quedar marcats pel fet de ser dona, pel fet de viure en un període de la humanitat regida pels conflictes cristians i pagans, pel ressorgiment d'una religió que al llarg dels anys i dels segles, ha eliminat qualsevol obstacle que qüestiones les seves creences: la volta celeste, la terra rodona, el sol com a centre, etc.
La pel•lícula d’ÀGORA d’Amenabar intenta explicar aquesta història amb panoràmiques excessives, intentant fer veure el món a l’espectador tal i com Hypatia voldria veure’l, des de ben amunt, des de les estrelles.
Hypatia ensenyava que si dos persones són iguals a una tercera, les tres són iguals, són germans. I la història explica com aquest coneixement fa amistat i amor entre persones ben diverses que tenen un punt de desconnexió en la religió. Llàstima que aquest punt el trobem en el naixement de la repressió cristiana vers la resta de les religions. L’inici de la història del cristianisme més sagnant.
Com a màrtir de la ciència apareix, entregada només al coneixement, deixant de banda les històries humanes. Unes històries que haurien de portar el pes del metratge, però que no acaben de agafar força. I que només trobem intenses i reals quan els protagonistes parlen de ciència.
El món d’Hypatia vist des del cel: panoràmiques d’una ciutat presa pel fanatisme religiós, on les persones són formiguetes que es belluguen guiats pel fanatisme. Imatges aèries d’una ciutat que fou el centre del saber i el coneixement. Pressupost al màxim. La primera flama de la destrucció de la biblioteca més important del moment fa desaparèixer tot el coneixement, i tot el món conegut retrocedeix. Tot allò que savis com Ptolomeu havia descobert, estudiat, escrit, recitat, tot queda en cendres.
La pel•lícula desenvolupa la història dels personatges principals per tal d’explicar el moment històric. I diria que queda més clar el què va passar a Alexandria en aquella època convulsa, que no pas la història romàntica que ens serveix d’excusa.

dones, neteja si cal...................

2009-10-09T11:08:00.001-07:00

**Recordeu que... una capa de pols protegeix la fusta dels mobles..*

*Una casa es transforma en una llar quan podeu escriure “T’estimo” a sobre
la pols dels mobles.*

*Jo solia passar almenys 8 hores cada cap de setmana per deixar-ho tot
perfecte, “per si venia algú”. Al final, vaig entendre que ningú “no venia”
perquè tothom estava vivint la vida i passant-s’ho bé!! *

*Ara, si ve algú, no he d’explicar en quines condicions està casa meva:
estan més interessats a escoltar les coses que he fet mentre visc la vida i
em diverteixo.*

*Per si no te n’has adonat... La vida és curta: passa-t’ho bé!*

*Neteja, si cal...**
**Però seria millor pintar un quadre o escriure una carta, fer unes
galetetes o un pastís, llepar la cullera o plantar una llavor, pensar sobre
la diferència entre “voler” i “necessitar”?*

*Neteja, si cal, però no hi ha gaire temps...*

*Amb totes les platges que hi ha per nedar i muntanyes per escalar, rius per
navegar, la cerveseta per prendre, música per escoltar, llibres per llegir,
amics per estimar i vida per viure. *

*Neteja, si cal, però...*

*El món allà fora: amb el sol a la cara, l’aire als cabells, la neu que cau,
un xàfec... Aquest dia no tornarà...** *

*Neteja, si cal, però...*

*Tingues en compte que la vellesa arribarà i no és com ara... **I quan et
toqui anar-te’n, també et convertiràs en pols.
*
*Comparteix-ho amb totes les dones meravelloses de la teva vida...**
**Jo ho he fet!!!*

Comptabilitat

2009-10-02T11:08:00.000-07:00

Com diu en Josep, m'he convertit en tresorera de la meva empresa i jo que sóc de lletres i els números que són els que són independentment d'això.

I d'aquí uns dies es veurà si m'hen he sortit o no.....

UEBS

2009-09-18T01:15:00.000-07:00

Estic connectada a tot allò que puc i m'interessa i això fa que estigui voltada de webs, blogs, facebooks i pàgines que cada dia m'arriben al correu, m'actualitzen la informació i així no em perdo res.

I a més a més també em serveixen per saber que fan els meus amics, i ells saben el que faig jo....

Però al mateix temps a vegades em saturo de tanta informació i no se què és més important.
Visito pàgines de cultura, d'art, de cuina, de comerç just, de llibres, d'ecologia, de música folk i de música de teatre. Buf!!!!! El dia que em poso a mirar que hi ha pel món virtual no acabo mai.

Quins webs mireu? potser també em poden interessar.....

setembre

2009-09-04T03:42:00.001-07:00

Ja hi tornem a ser.....

L'estiu ha acabat i amb la festa major per rematar-ho bé.
Han sigut unes vacances diferents, i molt aprofitades.

De mica en mica tornem a la normalitat,amb el que això costa.

Tornar a dormir les hores que toquen i quan toquen,
tornar a el cabàs (comandes, proveïdors, fer caixes, vendre i comprar),
portar una roba diferent,
no anar fent fotos compulsivament de tot allò que fem i veiem,
recuperar l'aigua com a beguda bàsica!

en fi, tornar a la feina!!!!!

Vacances

2009-08-16T14:13:00.000-07:00

FOTO: en Sirac Fort Soldevila

No estic a l'equador de les vacances però la primera part d'aquest agost sense treballar ja ha passat.

Ha sigut una setmana una mica gossa, però lo just per fer el que calia fer.

He sortit de nit, un dilluns fins a les 2, és el que té no haver-se de llevar d'hora, cervesa, amics, xerrameca i altes hores.

He dormit tot el que volia i més... fins hi tot he aconseguit llevar-me un dia d'hora sense necessitar despertador... potser és que ja he fet el cupo de dormir????

He sortit de festa fins les mil per alguna festa major de la comarca.... i l'endemà ha sigut un dia nul a casa per les hores de recuperar son i la poca feina que hem fet.

Hens hem posat el dia de bancs, trucades pendents, i paperassa variada que es fa quan ets de vacances i no vas enlloc.

He pogut visitar a les primarenques mares, amb els seus nens acabats de sortir de l'ou. I la foto ho demostra.

Hem posat el dia El Cabàs... i això si que es notarà!!!!!

He fet cultureta i hem visitat algun museu, algun moestir i he llegit alguna revista d'art (de les moltes que corrent per casa)

He acabat un llibre, i n'he començat un altre.

He buidat la nevera per deixar-la a punt pels dies que som fora, i també per carregar-la de menjar i beguda per la Festa Major.

He fet el "pallasso" per Granollers.... i ja posarem alguna imatge... o no....

En fi 7 dies i 7 nits aprofitats al màxim. Ara comencem la segona part de les vacances.

AGOST

2009-08-03T03:07:00.000-07:00

Ja tenim el mes d'agost aquí i tot allò que comporta.

A Granollers hi ha espai per aparcar els cotxes del dret i del reves, botigues a mig gas (com la meva) i un aire de platja sense tenir platja a prop. A partir de les sis o les set de la tarda veus gent passejar amb xancletes i pantalons curts i la pell vermella com una gamba. Són aquells que amb la jornada intensiva o les vacances a tocar han anat de visita fins a Mataró.

A Granollers es respira una post festa major amb els locals de blancs i blaus plens a vessar, i nervis perquè el temps s'ens tira a sobre.

A Granollers l'agost és calorós, l'agost és diferent, tothom marxa i els que no ho fan tenen un aire diferent. És l'esperit de la vacances que ho impregna tot.

Enguany el meu agost és diferent, sobretot diferent a l'any passat. Enguany les vacances hi seran, però en format mini, en família, i casolà. Que també estan bé, diferents, però també necessàries.

mou-te !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2009-07-25T03:28:00.000-07:00

Avui us convido a visitar un blog, un llibre, un projecte, un sentiment:

MOU-TE PELS QUIETS!

el sanador de caballos

2009-07-22T01:12:00.000-07:00

La novel·la que ocupa les meves nits d'estiu és aquesta. I m'agrada força. És entretinguda, aventurera, romàntica, històrica, real, tendra. Encara estic a la meitat però les expectatives són bones. L'autor, veterinari de professió, sap transmetre la seva passió pels cavalls i per l'època en que els primers veterinaris exercien la seva feina.

Seguint l'estel·la de novel·les històriques que fan furor a les llibreries aquesta també és una d'elles. I veig que jo en sóc una fidel seguidora, perquè de les més llegides, de les meves famoses, les he llegit totes :-p (et donaré la terra, els pilares de la tierra (1 i 2), la catedral del mar) i ara aquesta també s'apunta a la llista.
Recomanable per conèixer una mica més la Castella feudal, el món de l'Al-Alandalús, i com sempre la petita història de personatges desconeguts, sense nom, que ens guien per les pàgines del llibre per explicar-nos que la història està feta de gent com ells, que són els que donen vida i sentit als grans moments històrics de la nostra història.

Per això allò que fa que el món giri és gent (encara que ficticis) com En Tom i en Jack i en Philip de Els Pilares de la Tierra, en Merthin i la Caris de Un mundo sin fin, en Diego i la Mencía del sanador de Caballos, en Martí de Et donaré la Terra, l'Arnau de La catedral del Mar, i tants d'altres.....

2009-07-20T02:54:00.000-07:00

2009-07-18T02:44:00.001-07:00

Sempre surt el sol. Sigui per què ho hem consultat amb el coixí o perquè hem tingut un somni revelador.... per la llum del dia fa que tot es vegi més clar.....

2009-07-14T09:25:00.000-07:00

Us faig cinc cèntims del què passa. Bàsicament del dilema que tinc al cap.

La possibilitat de canviar d'aires, de modificar la meva manera de viure tal i com la visc ara. Ho heu fet algun cop? heu canviat tant que us fa por pensar què hi ha més enllà del que ja coneixes tant bé?
La feina és important i molt, però no ha de ser la única cosa que tinguis a fer a la vida. I per mi no és pas la única cosa, però si que forma part de moltes parts del meu cos, de la meva ment (i sinó fos així ja fa temps que la cosa no hagués arribat a enlloc). I el què faig i com ho faig és tant important que qualsevol canvi cal pensar-lo amb totes les neurones del cap.

El cabàs. Aquest és el tema. I la seva continuïtat. Aquesta és la qüestió. Seguir sola o acompanyada davant del vago de mando. Seguir sola o acompanyada, i acompanyada de depèn qui....
Com seguir? igual que ara o diferent. Cap endavant, cap als costat, mirant altres horitzons....
S'obren totes les preguntes possibles, i cada un té la seva pròpia resposta. I tothom hi diu la seva... I al final la qüestió bàsica és què vull fer jo i com. Però no és tant fàcil. Igual que estem ara no puc seguir, i sola amb tota la feina tampoc. Necessito ajuda, però de quina mena? qui o què? I si ho deixem córrer, i tanquem la persiana definitivament, què faré jo? a quines portes trucaré i com ho faré.... (sobretot ara en època de crisi, o no...)

Aquesta és la qüestió..... i mai he estat tant d'acord amb Hamlet!

LARSON

2009-07-07T10:11:00.000-07:00

Ja sóc una més del club. Del club de la Salander, de la noia de 50 quilos, amb tatuatges per tot arreu, amb una vida desordenada i inadaptada social. I del club d'en Mikael, i d'una aventura que sense voler-ho els atrapa als dos i els fa viure allò que no haguessin pensat mai. Igual que ens atrapa a nosaltres. Una història amb punts oberts, amb finals sorprenents, i que té una segona i tercera part que es preveu molt més emocionant que la primera. Ja us ho diré....

Ara toca buscar altres opcions de lectura, fins que ens tornem a trobar amb la parella més estranya, sorprenent i imaginativa de Suècia.

acabant

2009-07-03T10:34:00.001-07:00

Anem acabant una setmana força esgotadora.
Plena de música, ball, festes, aniversaris i nits a la fresca (això és un dir, perquè tenim la onada de calor a sobre).
I la propera es presenta tranquil·la, però destinada a un objectiu clar: engegar EL NOU CABÀS!!!!!!!!!!!!!

PD: ja posaré fotos d'aquesta setmana que hi ha de tot: Tim, aniversari de l'Àngel, animadores, U2 i Grec. de tot i més!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Nits d'estiu

2009-06-27T02:39:00.000-07:00

La setmana vinent s'em planteja molt i molt atrafegada, sobretot de cara a les refrescants nits d'estiu! Us explico...

Avui dissabte poca cosa, que treballant tot el dia ja és molt!

Diumenge 28, si el cos s'aixeca del llit seguirem les nostres rutes per la comarca i ens dirigirem cap a La Roca on fan una ruta guiada pels monuments prehistòrics de la zona.

Dilluns 29 es preveu tranquil, però és la calma, l'ull de l'huracà abans de la tempesta final. Però no, fem la festa de comiat d'en Tim que marxa de casa!

Dimarts 30 el Senyor Saludas fa anys i la gens menyspreable edat de 75! Per tant s'han de celebrar com cal, i els fills li fem una festa sorpresa (com que ell no crec que domini el tema Internet tampoc crec que vegi mai aquest post, i per tant no desvetllaré cap sorpresa) amb tota la família que hem pogut reunir: més de 40!

Dimecres 1 de juliol, comencem la formació d'animadors, per programar el curs, tot els dimecres de juliol a la Troca.

Dijous 2 de juliol, una de les nits més esperades des de fa temps, la nit d'U2!!!!!!!!!!!!!!!

Divendres 3 de juliol, part del regal del meu aniversari. Visita a Barcelona, al Teatre Grec per veure la Flauta Màgica amb els pares. També interessant.

Dissabte 4 de juliol, Barcelona al matí per repartir comandes, i a la tarda paradeta de comerç just a la Porxada

Diumenge 5 de juliol, esperem que tranquil, sofà, potser cine, poca cosa....

estiu 2009

2009-06-23T03:11:00.000-07:00

I l'estiu ja és aquí, el meteorològic, l'anímic, el sentimental. Aquell estiu que fa que tinguem ganes de tocar la sorra de la platja, descobrir països diferents durant 15 dies, o estirar el dia, estirar les hores, menjant un gelat a qualsevol terrassa del poble.

Hem començat a caminar pels voltants de Granollers, a descobrir racons desconeguts però tant propers ara que les hores són llargues. Hem començat la temporada de gelats, de banyadors, de sol i de cremades!

Enguany l'estiu es planteja diferent, sobretot a l'any passat. Però també el gaudirem, cada dia, cada hora al teu costat. Però l'espai on siguem no és important si tu no hi ets. I l'espai que vulguem descobrir, al teu costat serà més divertit.

Es presenten vacances diferents, tranquil·les i fresques, a la muntanya, amb botes de caminar, amb una tenda i el cel ple d'estrelles.

I entremig de tot plegat elaborant altre cop el projecte, modificant coses, ampliant zones de treball, i tot plegat per fer front a aquesta crisi, aquest món!

foto: sant Joan 2008.... el perill a la platja!

història d'una canya

2009-05-30T10:46:00.000-07:00

Us explico la història de la canyes: la de bambú i la de riu.

La canya de bambú, aquella que sembla feble, que el vent i la història fan moure, voltar, cap a un cantó i cap a l'altre. La canya de riu, aquella que viu a prop del torrent i s'estira i s'estira per arribar ben lluny, recta, rígida, segura.

Però la història ens fa ser canyes de bambú o de riu quan menys ens ho esperem!

Potser ens pensem que som una cosa, i resulta que som l'altra. I la sorpresa ens agafa a contrapèl. Sense preparació. I pot trencar la canya en mil trossos, o pot fer-la moure sense parar, i canviar de direcció.

Sovint aquella més ferma, més alta, més segura serà la primera que un cop de vent fora d'hores farà tremolar, fins a trencar-se en mil trossos. I després caldrà tornar-la a reconstruir. Caldrà buscar ajuda per recompondre tots els trossos escampats pel bosc.

I aquella que sembla que sempre va al toc dels altres (siguin el vent, la pluja o les males companyies), serà la que el vent fora d'hores farà moure sense parar, però sense moure-la del seu lloc. Semblarà que no, però serà la que es quedi fixe en el seu lloc per sempre més!

Quina canya vols ser?

32!

2009-05-28T01:02:00.000-07:00

Una mica més sàvia, una mica més vella, una mica més de tot, i esperant que això em serveixi per aprendre dels erros i aprofitar les avantatges!

Gràcies pels que em feliciteu! Gràcies a tots els que passeu cada dia per la meva vida! Gràcies a tots els que esteu al meu costat quan us necessito!

2009-05-18T03:53:00.000-07:00

Ja hem tornat de Saragossa amb les cames cansades, amb son a les orelles, però molt contenta i feliç!
Hem ballat i molt, hem après i molt i hem rigut i moltíssim! Per tant, perfecte!!!!!!!!!!!!
De mica en mica anirem traient vídeos, fotos, i anirem explicant a un i altre tot el què hem fet.
Per començar, poques visites a la ciutat. El fet de que fóssim a Saragossa només ha servit per pagar 1 euro cada cop que demanava alguna cosa en català enlloc de fer-ho en castellà. I ja us deveu imaginar que he hagut de trencar la guardiola. L'Arantza amb el seu castellà rural també ha fet furor.
Per tant ni Pilarica, ni tapes a la zona antiga de la ciutat, ni res... De quatre àpats que haviem de fer, 2 han sigut a bars bascos (lizarran i sagardi) i els altres plats combinats i amanidetes.
Tot i això, hem vist part de la zona de la EXPO de l'aigua. De fet el sopar de la festa de dissabte era a un hotel de 5 estrelles de la EXPO: un luxe d'hotel. Vaja, una polla blava de 5 estrelles!

Hem fet 4 sessions de danses amb prou varietat per poder triar i remenar, tenir clar el què ens agrada o el què no.
Els professors eren Iannis (poc aprofitable, massa serio, i sense estil, ni ganes, ni res), la Theopisty (una mica sargento, però molt didàctica, i que enmig de la festa està en la seva salsa i pot gaudir del ball), el Jristos (què dir d'ell....), i la última, la Katerina (aquesta si!!!!!)
De cada un podem extreure coses bones i coses dolentes, les coses que podem aportar al grup, a la dansa, a la pròpia manera d'ensenyar, i les que no hem de fer mai. Per tant, tot és bo i aprofitable.

A banda de la part de dansa, de mirar què fan i com ho fan, ens ho hem passat pipa! Hem rigut! Ens hem conegut una mica més i hem passat un cap de setmana d'allò més intens amb la Begoña, l'Arantza, la Marta, l'Imma, la Jenny i la Marga.
L'any que ve hi tornarem!!!!!!

FOTO: exhibició a l'hotel 5 estrelles

cap a saragossa

2009-05-14T09:31:00.000-07:00

Aquest cap de setmana torno cap a Grècia. Aquella Grècia que m'agrada, amb música, dansa, mans agafades i música que no para de sonar.
No fa falta res més.... Bé potser si! Una bona companyia!!!!!!!!!!!!!!!

maig

2009-05-05T12:23:00.001-07:00

El jardi de casa ha esclatat amb l'arribada de la primavera, i no l'astronòmica, la dels homes del temps, sinó l'autèntica, la que marquen les flors, i el temps i la natura.
Aquest Sant Jordi vam tenir roses al pati, i aquesta setmana, després de pluja i pluja, sota el sol que es preveu que comenarà a picar i fort, han sortit belles, colorides i divertides totes les flors.

Dia Internacional de la Dansa

2009-04-29T10:27:00.000-07:00

Avui és el dia. I ho celebrem ballant, i ho celebrem saltant-nos els convencionalismes i agafant-nos de la mà d'aquell que quasi no coneixem perquè segueixin la rotllana i ballin amb nosaltres. I ho passin bé amb nosaltres!!!!

Cada 29 d'abril es llegeix un manifest elaborat per personalitats del món de la dansa (que sovint no són massa coneguts, és el que té la dansa...) i que ens fa reflexionar en veu alta els motius pels quals sortim a ballar quan sona la música. Sovint ens serveix per desinhibir-nos, per treure les cabòries del cap i pensar tant sols ens els peus, en les mans, en el ritme, en la música. I deixar-nos portar.
M'encanta el poder que té la música, i la música que es balla, per fer-nos volar ben lluny, i portar-nos allà on tants sols la ment, l'esperit, pot guiar-nos.

DIUMENGE

2009-04-26T06:33:00.000-07:00

Els diumenges sota la pluja són els millors!!!

Combianció de roba d'estar per casa, sofà, llibres, tele, tu que hi ets però em deixes el meu espai per fer allò que vull fer sense atabalar-me, tu que avui cuines, i em deixes fer el tafaner per móns virtuals, i pel meu món interior, els dels meus llibres, les meves lectures i les meves escriptures.
Moment de fer el que la setmana atrafagada no et deixa, posar-te el dia d'aquelles coses pendents que s'acumulen a la taula. D'escoltar bona música (Alanis, algun musical, bon jazz, música grega, qualsevol) ben alta i només per mi.
Espai meu i teu que compartim junts i a la vegada separats. Perquè és vital, i necessari i romàntic i tendre, poder saber que hi ets, que hi ets sempre, però que si ho necessito també pots deixar de ser-hi! Per poder fer la meva, el meu espai, el meu jo, la meva música, les meves coses.

Els diumenges de pluja m'agraden. Sense sortir de casa, perquè el món ja el tinc a dins! ja el busco jo a la meva manera, i allò que trobo i tinc em serveix, em relaxa, m'omple les hores de pluja i cel ennubolat.

SANT JORDI

2009-04-23T00:44:00.000-07:00

Un cop més, un any més. Un llibre o dos, una rosa o dues. Un altre cop aquest dia esperat ha arribat i la ciutat, el país, s'omple de cultura, de llibres, de roses.

Potser alguns veuran una excusa pels llibres més mediàtics, a aquells que s'aprofiten de la ocasió. Però també és l'espai de la màgia, de la innovació, d'obrir una porta a un altre món imaginari, realista, cruel, tendra, que s'esdevé entremig de les pàgines, ajuntant paraules i paraules.

I també és l'espai per la bellesa, per l'amor, l'amistat, el record d'aquella persona que estimes!

Però si això serveix perquè un i altre comprin un llibre, obrin les tapes i s'endinsin en el món de la lectura, crec que haurà valgut la pena.
I si això serveix per obrir el nostre cor a aquells que s'ho mereixen també serà ben rebut.

Un any més, i ja en son tres.
De bon matí, una rosa del jardí
ha arribat al meu llit!

FELIÇ SANT JORDI!!!!!!!!!!!!!

MATERNITAT

2009-04-22T08:43:00.000-07:00

És un sentiment que sembla que has de tenir per força, que sembla que tard o d'hora ha d'aparèixer. I a fe, que la societat on estem i amb qui estem, fan que aquest sentiment em rondi. Parlo de la maternitat! i tranquils, no hi ha moros a la vista!!!!
Però la veritat, allò que es mou al meu voltant, es mou en aquesta direcció! Cada cop el cercle es va fent més gran, cada cop som més gent i tots en la mateixa situació. I mica en mica les reunions i trobades d'amics esdevenen una trobada tant familiar que a vegades em sento fora de lloc.
I no vull pas renegar d'això, mai se sap, la vida pot donar moltes voltes.... però ara per ara, ara i en aquest moment, em cau lluny, molt lluny. I no em sap greu!
Perquè tinc coses per fer, perquè no toca, perquè ara tinc el cap a un altre lloc.
Però aquelles persones que han volgut, han pres aquesta decisió, a vegades ha modificat tant la seva vida, que una mica li ha passat per sobre com un tractor, i l'ha deixat una mica rebregat, mal situat, trasbalsat! Doncs des d'aquí dono la meva ajuda, de fet crec que ja l'han agafada, i em col·loco al teu costat pel que faci falta!!!!

RETALLS D'"ARTE"

2009-04-11T11:07:00.000-07:00

"La memoria se parecería a un pequeño cofre de donde extraemos, cuando la ocasión lo requiere, preciosos objectos labrados en el material mas valioso posible, la pasta arcillosa del tiempo. La memoria se asemeja más, la verdad sea dicha, a un abismo des de el que un ente desconocido arrojara preguntas y más preguntas, dirigidas exactament a nosotros. La esperanza en las respuestas se alimenta de la existencia de una realidad, aquí y ahora, que por fuerza ha de provenir de algún lugar lejano.

(...)

Nadie sabe cuántas páginas tiene el libro de la historia. Desvalazadas, amarillentas, sus hojas pasan de mano en mano.

(...)

En el vértigo de las catedrales y la humildad de la ermita, en la insolente inutilidad de las murallas, desarmadas por fin de enemigos, hay una historia sensible, sometida a la escala humana.

(...)
Aquellos pueblos - si es que pueblo mantiene su sentido - que aún viven su cultura - si es que cultura significa algo -, no tienen que rebuscar nada bajo las piedras, sino levantar la cabeza i echar un vistazo en la superficie de su existencia diaria."

banda sonora

2009-04-09T11:18:00.000-07:00

Escoltant discos d'inspiració cinèfila us faig saber que a Londres han organitzat un concert per tal de gaudir de música i cinema barrejats, a la vegada, en viu i en directe. I l'escoliida ha estat Star Wars. I clar! una bona partitura i una bona imatge, que més volem!!!!!

Escoltant la banda sonora d'una pel·lícula penses quina deu ser la teva pròpia banda sonora. Avui estic envoltada de Tarantino amb la brillant música que, com si fos un personatge més, ens presenta la història de KILL BILL. I si una imatge val més que mil paraules, quan la imatge l'associem a una música encara molt més.
Aquell que ha aconseguit que un so, unes músiques, un color, tinguin tant protagonisme o més que la pròpia història, que els propis personatges, és que val la pena aturar-se a mirar-la, no?

Música

2009-04-04T11:16:00.000-07:00

És el que ens fa bellugar per aquest món. Sobretot a mi! La música em guia per molts dels camins que faig cada dia. Què portaries a una illa deserta? Aquella pregunta que fa que estiguis uns segons pensatius, pensant què és més important per tu... Amb que no podries viure....

I jo???? Doncs una bona biblioteca i un bon grapat de discos. I amb això els anys i els dies podrien passar sense por.

Segueixo el ritme de la música de mil maneres: amb els peus si és música mediterrània, amb el cor si m'explica històries que puc sentir, amb la ment si em transporta a un altre espai... Però sempre em fa bellugar, moure (físicament o mentalment) per nous camins i noves rutes desconegudes.

FOTO: ballant qualsevol cosa amb tu.

Jo controlo

2009-04-02T01:08:00.000-07:00

He volgut seguir la meva gent, allò que fan, les meves coses, allò que m'agrada. I he trobat els blogs escampats pel món per poder estar connectats amb tots ells. Ara ja sé que fas!!!! què dius!!!! què veus!!!! I déu n'hi do!!!!! La gent fa de tot, explica, surt, canta i balla. I no em vull perdre res de res. I per això us tinc tots enllistats, apuntats en fila india al costat meu. per tenir-vos a prop, controlats. I saber què feu i per on pareu.
Espero que no us faci res.....

La Repressió

2009-03-19T04:58:00.000-07:00

Aquells que representa que t’han de protegir, no sempre ho fan. I no parlo dels pares, la família, parlo de la policia. Aquella on darrera un casc (que amaga la cara) trobem un home armat.

He vist un vídeo, vaja molt vídeos, que ensenyen estudiants manifestant-se, he vist vídeos amb estudiants cridant consignes contra el pla Bolonga. I ara no seré jo qui parli del pla Bolonga, de si és bo o no. No és el moment, l’actualitat mana, o millor dit, la greu noticia mana.

Des de feia uns mesos els estudiants de la Universitat es manifestaven per mostrar el seu desacord amb el Pla Bologna. I avui, el rector de la UB ha volgut desallotjar la universitat de Barcelona, concretament el rectorat on estaven tancats. Però hi ha maneres i maneres, no fotem!!!!
Això no es fa, ni ara, ni fa 10 anys (quan jo anava a la universitat i durant una visita de José María Aznar, els mossos van disparar pilotes de goma a estudiants indefensos), ni els anys seixanta en plena repressió franquista.

Perquè la parella que fan policia i estudiant mai pot acabar bé, mai pot donar un bon resultat. I avui ho hem tornat a veure. Hem vist accions violentes, hem vist arrestos, cops de porra, insults, males maneres, des de totes dues bandes, però quan una banda té una porra o una pistola i l’altra no, no estem en igualtat de condicions.

tecnologia versus tradició

2009-03-13T10:27:00.000-07:00

Pantalons curts i els genolls pelats que cantaven Els Pets. Jugar a pilota al carrer, allà on no passen cotxes, perquè quasibé no hi ha cotxes. Mil jocs i joguines fetes amb les mans o amb la imaginació. Coses de fa temps, del temps dels avis, però que també hem jugat nosaltres fa uns anys, i tampoc som tant grans...
Però ara, en el món de la tecnologia, de les pantalles, de les tecles digitals, hi ha lloc per aquests jocs? Hi ha lloc per sortir al carrer a la tarda i jugar a fet i amagar amb els amics de l’escola?

I ho dic des de la tecnologia, dels del blog, i picant les tecles de l’ordinador. Jo també he deixat el full, la llibreta i el boli (amb aquella taca de tinta als dits de prendre apunts i forçar la mà per escriure correctament).

Però avui he tingut un toc de realitat casolana, una punta de tradició que sobresurt entremig de les xarxes virtuals, dels facebook i dels jocs d’ordinador. Avui he vist nens jugant al carrer, i al carrer de casa, allà mateix, i he vist com la imaginació dels nens del segle XXI potser encara està viva, potser encara serveix per obrir móns més enllà dels virtuals. Un nen de pantalons de marca, amorrat a la paret comptant fins a 20 mentre els amics corren a amagar-se. I m’ha fet somriure. Com també em fa riure ara que la nova tecnologia m’ha fet trobar amb els antics i vells amics de l’escola, aquells que fa 20 anys que no veig.
La tecnologia tampoc és dolenta del tot, però també m’ha fet adonar del pas del temps, que ja no tinc 12 anys, que ja no jugo a fet i amagar, i que la realitat dels ordinadors, la hipoteca i la parella, ara és el que toca, ara és al que jugo!

busco......

2009-03-07T10:16:00.000-08:00

Busco un espai on poder escriure allò que em ballar pel cap (perquè sempre em balla el cap, i a vegades els peus i tot). La qüestió es trobar un lloc, un moment (més tranquil o menys) per posar en ordre tot allò que tens al pap.

Repasso els mil i un escrits que he deixat per aquest món i busco també els que han deixat els que en saben més que jo.
Repassar-los, rellegir-los un cop i un altra em fa sentir feliç.
Les belles paraules entrellaçades amb “altiva arquitectura” que deia el poeta, em fan pensar si jo sóc capaç de fer el mateix.
Algun cop ho he intentat, algun cop ho he aconseguit, d’altres han mort pel camí, han deixat de ser una història especial, per ser una pila rebregada de lletres i paraules al fons de la paperera.
Però l’esperança no es perd, mai! I cal seguir endavant, pensant que es possible que un dia, una bona frase pugui sortir de la teva ment, i tingui la capacitat de fer-la comprensible per a tothom.

Ai de mi si em compares amb els altres, ai de mi si penses que jo puc estar al mateix cantó que els mestres.... només vull estar-hi a prop, gaudir de la seva poesia, pensar que potser si m’hi passo una estona més entre versos, històries i rimes, s’em impregnarà alguna cosa, i algun dia podré fer alguna cosa de profit.

Jo seguiré esperant, jo seguiré llegint...........

NINA

2009-03-04T08:44:00.001-08:00

Doncs això, que la Nina ja no hi és. I tot i que des de que vaig marxar de casa no la tenia tant controlada, ni la veia tant, sento una cosa ben curiosa ara que se que no hi és (a diferència de les altres vegades que m'ha passat el mateix).
Em vaig acomiadar d'ella, perquè sabia el que l'esperava, sabia que el final era a prop. I em vaig acomiadar! Però ....

Altres vegades tenia una sensació de buidor, de no tenir la companya que s'ajeu al final del llit, deixar de sentir el seu miol. La sensació de deixar de veure-la cada dia. Però aquesta vegada ha sigut diferent. Ara ja no la veia tant sovint... era un cop a la setmana com a molt, i com que s'havia anat fent petita, petita, jo ja m'anava fent la idea.... Però el moment, el dia D va arribar, i la sensació de buidor la torno a tenir, i tot i que més suau, la sensació és més llarga. Com si l'hagués deixat morir... (que no li falta raó), com si hagués fet alguna cosa malament. I em sap greu :-(
Segurament aquesta sensació em durarà més temps que les altres vegades. I segurament els records que tinc d'ella no marxaran mentre no deixi de pensar-hi.

Pepe

2009-03-02T09:41:00.003-08:00

L'actualitat mana i cal fer un record pels que s'en van.
L'he vist en directe i en diferent, per la televisió i dalt d'un escenari. Però sempre, sempre, sempre, m'ha fet riure!!! i molt!!!!!

I per això avui tothom en parla i tothom li fa homenatges ràpids, autèntics, afusius, radiofònics, televisius. Tots aquells que han rigut amb ell han volgut ser-hi, dir la seva i tenir un record pel Pepe!
Des d'aquí, jo també!

* per l'espectacle del bar que abans d'obrir, totes les tapes fan festa major!

un petit somni per la fe

2009-02-28T03:09:00.000-08:00

Sempre he pensat que el món és com és per les petites coses. Que són aquestes petites coses que fan possible que tot giri, que tot rodi, i que els que estem dins de la roda podem ser feliços.

Aquesta setmana una amiga ha fet anys, però no ella, sinó el seu somni. El seu somni ha fet anys. Un somni que es va fer realitat fa un parell d'anys, i que mica en mica avança amb força per fer-se un lloc en aquest món tant globalitzat on potser allò petit i personal sembla que no tingui lloc. Doncs no!!!!! Des dels seus llibres, des de darrera el seu taulell, ella si que que hi té lloc!

El país petit de Lluís Llach és el país que m'agrada. El país petit, les coses petites, els petits gestos que fan les persones, cadascú a casa seva, en el seu món més proper, estic convençuda que fan que el món avanci cap al bon camí, tots junts fem el meu país, el de tots, molt millor.

Des del meu petit somni, que ha fet cinc anys, felicito al somni dels altres!!! Felicitats Fe!!!!!!

DONOSTIA

2009-02-23T02:42:00.000-08:00

Ja hem tornat, i sembla que durant dos dies el món granollerí s'ha parat i s'en ha obert un altre: el dels pintxos, el de la sidra, el del "txuletón", de la "tortilla de bacalo", i del "xoriçillo", que està per llepar-si els dits!

Les imatges (sota amenaça) no apareixeran enlloc. Ningú les veurà. Només aquells que hi érem podrem recordar-ho. I aquesta serà la millor manera, la millor foto. Formarà part de les nostres històries, dels nostres records, que repetirem aquí i allà, cada cop modificant part de la història. Perquè el temps ho transformarà tot en mite, i allà que era normal, es convertirà en fantàstic. I aquell plat, aquell pintxo, aquella gent, es convertiran en un imatge a la memòria, en un record inoblidable, el millor de tots els records.

I durarà tot el temps que tardarem a tornar-hi! I durant dies ho repetirem a tots aquells que no van venir amb nosaltres. A tots aquells que volem fer dentetes perquè s'apuntin la propera vegada i la colla sigui més gran i la festa més grossa.
A nosaltres no ens atura ni el fred, ni la calor, ni el vent, ni la pluja. Hi anirem! Nosaltres allà hi serem altre cop!

Repetim perquè ens agrada. I tant bon punt tornem a ser a la carretera ja tenim en ment el proper viatge que ens portarà cap a terres del nord. L'excusa és la visita, l'excusa és la sidra, l'excusa és la Cuchara. Però és la suma de totes elles que ens serveix per agafar la carretera i visitar la terra vestida de ferro, de poma i de festa.

Ballant Sèrbia

2009-02-16T03:28:00.001-08:00

Un cop més la dansa ha ocupat tot el meu espai vital, les meves hores, i ha resseguit totes les parts del meu cos. La música ha arribat a tots els racons de la comarca, i una colla de sonats per la dansa ens hem trobat seguint els passos, el ritme i la gràcia del professor portat expressament per a l'ocasió des de Sèrbia.

Vladica i Sasha han sigut els mestres de cerimònia del moment, i ho han fet fantàsticament bé!!!!!! i la prova és que vull que tornin un altre dia per poder seguir aprenent al seu costat! Quina passada! Quin ritme! Quin moviment de peus! I mica en mica jo els aniré seguint............. :-)

l'home que explicava històries

2009-02-07T01:03:00.000-08:00

Acabo d'acabar el llibre que estava llegint, L'HOME QUE EXPLICAVA HISTÒRIES de Rabih Alameddine. Una barreja de passat, present i futur. Flashbacs constants que et transporten a la vida real i propera del contador d'històries tant típic i usual anys enredera, però que el protagonista decideix seguir a l'actualitat.

La història explica lligams familiars molt intensos, d'aquells que sense paraules s'etenen, d'aquells que tot hi se lluny, quan tornes a casa sembla que no hagis marxat mai. I això li passa a Ossama, el protagonista, que torna a casa per la malatia del pare, i barreja la seva pròpia història, de la seva familia, amb la del seu avi, l'autèntic heroi de les històries, i entremig els misteris d'aquest món àrab, barreja de pobles, de sentiments, de gent que s'estima i s'odia. I de gent que al llarg dels anys les seves vides s'han convertit en llegenda. I aquí hi són explicades amb dolçor.

"— El vostre avi va morir fa trenta anys, i aleshores ja no explicava contes.- El pare va fer una respiració ronca—. Déu meu, Ossama, que petit que eres aleshores!
En realitat, però, l’avi em va explicar rondalles fins al dia que
va morir. De fet, era un narrador, de cor i de professió. El pare
sempre va insistir que deixés d’omplir-me el cap amb llegendes
imaginàries, però mai no se’n va sortir."

no tinc temps per llegir...... : - (

2009-01-31T09:17:00.000-08:00

Per variar, s'em acumula la feina.
La meva llibretera (perquè s'ha de tenir llibretera, i jo en tinc, i molt bona) em recomana llibres que sap que em poden interessar, pels meus gustos, per les meves aficions.
I jo que li agraeixo! però ai las! em falta temps, i hores i dies per llegir-los, perquè encara tinc els llibres del Nadal per enllestir... Tinc la pila a la tauleta de nit i no m'he l'acabo!!!!
Com que m'agraden els llibres amb un bon feix de pàgines, doncs, clar, tardo a acabar-les, i a mes a més, intentar buscar hores per llegir quan el dia només en té 24, és difícil! Voldria una o dues horetes al dia destinades a llegir només, sense cap altra ocupació, només per poder endinsar-me en el món màgic de la lectura i gaudir-la!

teatre

2009-01-26T10:23:00.000-08:00

Després de veure ALOMA tinc coses a dir.

Sap greu, però igual que Lisa Minelli, que després de Cabaret ja res va ser el mateix, Dagoll Dagom, després de Mar i Cel, res tornarà al seu lloc original. Van obrir una porta increïble, i és difícil tancar-la, no pensar-hi contínuament... És el que passa quan fas la teva millor obra, quan treus de tu el millor, el més increïble, que tot el que vindrà després serà inferior.

Dagoll Dagom ho intenta, i sovint s'hi acosta, d'altres no tant. Aloma de Mercè Rodoreda no sabria dir-vos si s'hi acosta o si s'allunya, però és diferent, i per tant és comparable, i per tant surt perdedora d'aquesta guerra d'espectacles.

La història com tantes altres no té secret: és més bella que el món.... Una noia que descobreix l’amor i la vida, i sovint aquest amor té finals inesperats. Però la fina ploma (com se sol dir) de l’escriptora fa que sobre paper blanc Aloma ens descobreixi una Barcelona tendra, trista, bella i vella, i propera, tant aprop, tant biogràfica que la mateixa escriptora va tenir por de publicar-la per si aquell que sàpigues llegir més enllà de les línies hi podria veure la seva pròpia ànima. Però en el text teatral, enmig de les música i les notes, es perd la bellesa de l’escriptora, la bellesa de les paraules, els símbols que es creuen en les pàgines de Rodoreda. I tant sols queda la història, els fets, i amb això no n’hi ha prou....

Rodoreda és sens dubte la millor escriptora en llengua catalana, i per aquest motiu el seu centenari ha sigut sonat.... i obres com la Plaça del Diamant s’han llegit, interpretat i estimat al llarg de tot el 2008. Ara tocava la nota final, la gran obra musical. Ara tocava ser capaç de traslladar les paraules a la música.... i ha estat difícil i dur....

Però no perdo l’esperança, i continuaré provant de trobar un altre espectacle que m’ompli tant o més que Mar i Cel, un altre espectacle que em faci riure i plorar.

fred

2009-01-21T09:41:00.000-08:00

El fred s'et fica a la pell i no surt durant dies.
Et fa tancar-te a casa i no voler fer res ni veure ningú....

Com trobo a faltar una llar de foc on poder seure hores i hores sense fer res, només amb el soroll del foc que espetega al meu costat...
A prop d'un bon llibre, al costat d'un bon amic, fent veure passar les hores, com aquell que res, com si cada moment que passa fos insignificant i alhora tant valuós per poder-lo passar al teu costat.
Són aquests moments els que valoro, els que em fan sentir feliç. Amb fred o no, al teu costat, amb llar de foc o no, a prop teu.

escollir un destí

2009-01-10T01:21:00.000-08:00

Ahir, tot just era 9 de gener i ja parlàvem de les vacances..... què farem, on anirem, podrem anar-hi?

La qüestió era què triar: una ciutat urbanita, plena de museus, o de pedres, on una servidora s'ho passaria teta, o un espai obert, un país, una cultura, un descobriment més global, on també descobriria nous móns?

Que faríeu vosaltres, si ara i aquí us oferissin els diners necessaris per fer un viatge ara mateix.... quin destí elegiríeu?
Una bona capital, un lloc ben turístic, una selva abandonada, un desert, una platja, un riu on quasi no hi ha estat ningú....
Descobrir el passat emmagatzemat en algun lloc, o descobrir que sovint el passat encara es ben present en alguns lloc del planeta?

Deixant de banda que mai cauran del cel aquests diners, cal que l'elecció al fem nosaltres sols.

RESUM DE L'ANY

2009-01-03T10:50:00.000-08:00

Sovint quan fas una aturada en el camí i mires enredera hi ha coses que t’agraden més que altres, i també t’en adones que el temps massa inexorablement, i que tu i els teus heu de perseguir el rellotge del temps per no quedar-vos enredera.

Aquest 2008 ha servit perquè alguns arribessin els 30 amb molta solera, amb moltes lleganyes als ulls (com aquelles que vam anar a despertar un diumenge a les 9 del matí per anar a fer un PinBall), o aquells que van rebre els anys amb un castell de focs.

L’any va iniciar-se, tal i com s’inicien tots els anys, l’1 de gener, amb un cap d’any, uns reis, i una nova campanya de Nadal, la primera a la nova botiga.... i s’ha acabat un cop més a can Vilalta, menjant confit, i torrons, i cava i celebrant-ho amb aquells que estimo.

N’hi ha que van iniciar l’any amb projectes renovadors, canvis immobiliaris, i hipoteques impossibles (de pagar). Però que ho han aconseguit i els altres hem gaudit de sopars i festes a cada seva.

I ha sigut un any de voltar-la i molt, no tant per la quantitat sinó per la qualitat. Evidentment hem fet viatge de sidreries, que ja és un clàssic, i que no ens ho volem perdre, hem visitat els Pirineus aragonès - català, i hem anat a Besaque, a Arén amb la família i hem sortit aquí i allà per veure món i conèixer millor el que tenim a casa.

I el que fa més gran la paraula viatge, i les vacances i l’agost, ha estat sens dubte, Nova York!!!!!!!!!!!!

I el 2008 també ha sigut l’any que hem descobert (i que encara no hem repetit) la Bombeta, el Vaso de Oro i les meravelles que hi ha a la Barceloneta.... cal repetir, no podem deixar passar una experiència com aquesta !

També ha sigut un any de casats, i no per tu i per mi, sinó pels altres. Però ho hem celebrat, i això si que val la pena.

Aquest any he recuperat la fe en la lectura, i no us penséssiu pas que parlo del Joc de l’àngel, i del Món sense fi.... no!!!!!!!!!! He descobert un món més enllà dels “grans”, que són grans perquè venen com xurros i no perquè s’ho valguin. He descobert un món fantàstic que em permet somiar cada cop que giro un full, he descobert una manera tendra, dura, clara, bonica, meravellosa, d’explicar el món.
I jo m’hi he apuntat, i he fet més gran el meu cor i el meu esperit cada cop que he trobat un llibre que m’ha omplert les hores de son. I m’ha ajudat a deixar-me anar, a veure el món més enllà dels meus ulls, ha ser capaç d’expressar allò que és inexpressable... el meu món és la lectura i la lletra, i ho passo tot per aquest fil.

I què direm del ball, de la música. Un any que hem viscut amb la Pilar a la banqueta, i això ens ha ajudat i ens ha perjudicat, com tot en aquesta vida. Tot té coses bones i coses dolentes, i de la seva absència n’hem après i l’hem trobat a faltar. Hem continuat ballant cada dia, cada setmana que feia falta, he aconseguit trobar algú més amb qui ballar, i sentir-me còmode ballant. I m’encanta! I això no és una declaració d’amor encara que ho sembli.
Enguany passaltpas ha voltat poc, tot i que potser és dels cops que hem anat més lluny. Des de l’Argentina mateix hem portat els ritmes més llatins, més sensuals del món. I al ritme d’aquestes músiques hem trobat un espai on situar-nos en el món.

A la família hi ha hagut mogudes diverses.... i gent que ha arribat i gent que ha marxat. I cal un record per tots ells!!!!

I també ha sigut un any musical amb un concert emblemàtic que ha servit perquè el carnet del Barça doni una mica de si. El gran Boss, el Bruce, aterrisa a Barcelona, i nosaltres estàvem allà per veure’l.

I la festa major, l’any dels 25, una festa major diferent, perquè l’he viscuda com feia molts i molts anys que no la vivia, enganxada a la camera de fotos, sense treballar per res ni per ningú, i gaudint de tot i tothom. De cada acte, de cada moment amb tu!

dinars

2008-12-27T03:39:00.000-08:00

I ja hem passat el Nadal i el Sant Esteve, i el dia es desperta gris, plujós i fred, i hem de sortir amb la cara contenta, feliços i alegres, però amb el nas tapat darrera la bufanda (nova) per no morir congelats.

I el dinar va anar bé, i no hi havia manera de fer fora de casa els parents, que aquests quan estan bé, d'allà no els treus ni amb aigua calenta.
Xerrameca, trivial, cava, i somriures. El nostre menú de Nadal i Sant Esteve.

bon nadal

2008-12-20T01:16:00.001-08:00

Ja s'acosta el Nadal i amb ell totes les bones noves, totes les trobades familiar, totes les bones intensions pel nou any i totes les ganes de fer un món millor.

A veure si ho aconseguim!

FOTO: el record d'un estiu diferent, calorós, en una nova realitat

de pont

2008-12-08T04:49:00.000-08:00

un dilluns de festa sempre és un luxe

passejar per Granollers sense massa gent (la justa i necessària), comprar el diari i alguna altra revista per distreure el dia, fer un vermut en alguna terrassa (ben abrigadeta perquè fa fred), passejar entre les parades nadalenques, comprar una ponsetia, col·locar els "adornos" nadalencs a casa, i esperar, ara si, que arribi el Nadal

foto: el boletaire de casa, que ja ha anat a buscar el tió al mig del bosc i ja ha començat a alimentar-lo

ballant

2008-12-01T11:13:00.000-08:00

Què puc dir-vos que no hagi dit abans sobre el ball.

Cal que us digui que m'encanta, que m'estimula, em desperta els sentits, i que em treu les cabòries del cap.

I aquest cap de setmana, altra cop, una persona vinguda des de Grècia, expressament, ha portat el món dels ritmes i la música a casa meva i m'ha embolicat amb el seu so.
La Christiana ha estat, aquesta vegada, l'encarregada de portar-nos la música, el moviment i l'ànima de Grècia.

criticant el cinema

2008-11-24T10:21:00.000-08:00

Ahir va manar al cine, i d’això en feia forces dies que no ho fèiem!!!!

Vam anar a veure la última de James Bond i em va agradar.
Gairebé dues hores d’aventures, persecucions i acció en estat pur. Moviment de càmera, enquadraments impossibles, tot al servei de l’acció i l’adrenalina. Però fet amb gust.
Bond no para quiet, vam comptabilitzar tantes persecucions i amb tants mitjans de transport possibles que sembla que aquest bond té més corda que qualsevol dels anteriors, amb cotxe, volant, amb barca, corrent....
Un petit toc a la nostàlgia dels més fans de la saga amb la noia recoberta (no d’or com a Goldfinger) sinó de petroli, l’últim déu a la terra, el poder per a les gran nacions, i el que fa trontollar l’economia. I part del problema a la pel·lícula.
La història passa a Bolívia principalment (tot i que volta per altres països, Àustria, Rússia, Roma,). L’aventura recau en un dolent, molt dolent, com tots els dolents de Bond, que enganya al poble fent creure que pensa en el futur del planeta, quan senzillament el que vol és controlar una eina tant o més poderosa que el petroli: l’aigua.
I amb imatges contrastades d’una Bolívia pobre i deixada, sense aigua, amb una de luxosa i sofisticada. L’únic tret pròpiament marca de la casa Bond és el canvi d’hotel que fa el protagonista a la ciutat de La Paz. El gran agent 007 no vol fer estada a un cutre i penós hotel, per tal de passa desapercebut. Ell ho ha de fer en un hotel de luxe.
De fet aquesta és de les poques vegades que aquest Bond-Craig deixa de ser ell per ser igual que els altres Bond que han aparegut a la pantalla. Perquè aquest Bond és diferent, i m’agrada aquesta diferència. A banda de les aventures, les persecucions, i les noies (que aquí també hi són) tal i com ja vam veure a Casino Royal, James Bond s’ha transformat en un ésser humà, un ésser que ha estimat, i que li dol la pèrdua, un ésser que quan es baralla pateix, sua, sagna i s’embruta, i pot seguir minuts i minuts de pel•lícula amb la camisa plena de sang. En una altra episodi de la saga, hauria tardat un instant a canviar-se i enclenxinar-se altra cop per sortir guapo, atractiu i irresistible.
M’agrada aquest Bond per l’aire que té, per què sembla que no l’importa res ni ningú, però amb una vessant més real de la història: si tu et baralles, pots sortir ferit, si tu corres i et persegueixen, pots suar i embrutar-te i sobretot, si aconsegueixes la noia Bond, t’hi acabaràs enamorant (la de casino Royal, no la d'aquesta nova entrega).
I parlant de la noia Bond, tothom parla de la nova, la guapa Kirilenko, però queda clar qui és la noia Bond, qui és l’autèntica, i la que ocupa tota la pantalla tant gran com és: Judy Dench. I també m'agrada que aquesta sigui l'autèntica noia Bond, la més real de totes les que han aparagut durant vintipico pel·licules.

En definitiva, tot i ser l'agent més dur, missogin i encantador de la pantalla, la nova visió d'un Bond una mica més tendre, una mica més real, una mica més proper a la gent, té el seu encant. I el supera!

LA GRAN CIUTAT 1.3 reflexions d'una ciutat, d'un viatge, d'una gent

2008-11-20T10:40:00.000-08:00

Una gent que són iguals que tu i que jo, però que viuen allà, i aquest allà sempre és diferent, sempre és millor o pitjor. I en la comparació, en el canvi, en el que és teu i és meu, en el què és diferent, hi ha l’essència del poble.

Cada racó de ciutat ha aparegut com si fos nova, cada detall que feia temps que existia, ha aparegut com per primera vegada. I com si els ulls si haguessin d’acostumar, m’ha fet mal mirar-la. El sol m’ha tapat la vista i he hagut de tancar-los una mica per poder veure-ho millor.

I un cop ho he vist, ja res ha sigut igual.

He tornat a repetir els mateixos camins, les mateixes mirades, d’una gent que veig cada dia, i que avui m’ha semblat que no coneixia. Talment com si fos tot nou, tot per estrenar!

Algú com tu per mirar per primer cop, que fins ara mirava però no veia, i que ara si que veu, ara si que ho té tot clar, ara si que no hi ha res que se li escapi. Perquè és com si fos el primer cop i per tant l’espectativa és més gran, la intenció és més intensa i la voluntat de conèixer més i millor el lloc on ets, creix cada cop més.

Has volgut veure aquesta ciutat un cop més, i tal i com l’has descobert, ha semblat nova als teus ulls

Carrers amples, carrers estrets, els mateixos on la gent s’estima, viu i transita. Aquests carrers són de qualsevol lloc i el que farà que els situï en els seu lloc correcte, que podrà ser? Qui marcarà la diferencia, el tret distintiu d'aquesta ciutat o d'una altra?

2008-11-15T10:03:00.000-08:00

Passen els dies i ens fem grans, veiem el temps com passa i pensem si hem fet tot el que havíem de fer, si ens hem deixat alguna cosa al tinter (com se sol dir...). Però potser no és el que no hem fet el que ens marca, sinó com hem fet les coses que hem fet.
Com hem encarat la vida davant dels altres, com hem avançat per aquest camí, la gent que ens hi hem trobat, com l'hem tractada. I si serà per això que ens recordaran.

Estic moixa pensant amb el temps, amb els dies, i els mesos, amb l'avui i el demà i, vull fer-me forta cada dia que passa perquè el futur no m'espanti. Perquè el que hagi de venir ho pugui aguantar. Perquè el que ens caigui a sobre serveixi per aixecar-nos més forts... i tirar endavant

* efectes de la crisi.....

la gran ciutat 1.2

2008-11-14T04:11:00.000-08:00

Em passo molt de temps sense trepitjar-la i de cop coincidixen múltiples ocasions per veure-la.
I això és el que ha passat, en poc temps l'he visitat 4 vegades. I a més a més l'he vist de maneres diferents.
Sovint només és de dia, un dia qualsevol, i miro carrers, i botigues, i investigo (per la feina), però també bado, com una turista més. I m'encanta!!!
M'agrada aquesta ciutat, m'agrada allò que em descobreix a cada cantonada, i m'agrada pensar que a banda de les franquícies, de grans magatzems, del mar de turistes, també hi ha una ciutat pensada per la seva gent.
Aquella botiga petita, de tota la vida, aquells avis que han viscut l'abans i el després (els 40 anys de foscor, la guerra, la democràcia). Tots ells es barregen entre la modernitat i la impersonalitat de la multitud de persones que visiten la ciutat com qualsevol altre. I no és qualsevol altra. Barcelona és la seva ciutat: hi viuen, i treballen i moren. Omplen els carrers i les botigues, les places, les festes, tot allò que fa que una ciutat sigui un cúmul de gent, i no una pila de pedres i formigó i asfalt

M'agrada la ciutat i la visito sempre que puc. I descobreixo cada cop un tros més.

la gran ciutat 1.1

2008-11-12T04:33:00.000-08:00

he visitat la gran ciutat per diversos motius i he descobert coses noves, coses que no havia vist fins ara.

Cal que les expliqui!!!!

Si no vols pols no vagis a l'era

2008-11-06T10:14:00.000-08:00

A veure,
Si no vols pols no vagis a l'era!
això per començar....

Aquest món tant connectat d'internet, dels blog, els fotologs, els facebook i tot el que hagi de venir a partir d'ara, pot ser una bona cosa, o una mala cosa.
La qüestió és l'ús que s'en fa!
Cal saber què passa si hi entres, què i qui t'hi pots trobar.
Però la mateixa eina que tu utilitzes és la mateixa que et servirà per obrir o tancar les portes a qui creguis que no ha d'interessar.

Hi ha molta gent que ha trobat aquesta eina un punt més per poder saber coses, del món i de la gent, i si tu hi publiques, hi penges, hi escrius, ja saps que entres en aquest rol, oi?
Pot ser que sovint no t'agradin algunes coses que puguin passar, però només has de fer un clik més i tot queda tancat, bloquejat, eliminat. I la vida continua. De fet hi ha moltíssima gent que viu al marge d'això, i que seguirà vivint al marge d'això, per tant no és imprescindible, ni necessari per viure. És divertit, si. És curiós, també. Pots saber un munt de coses de gent que potser només dius hola i adéu quan et creues pel carrer (i gràcies). En canvi ara saps un munt de coses de molta gent. Però has de saber i acceptar que aquesta gent també sap un munt de coses de tu!!!!!!!! compte!!!!

SEGONES PARTS

2008-10-30T10:30:00.001-07:00

Torno a endinsar-me al món fosc i ple d'ombres de l'obra de Carlos Ruiz Zafon amb l'esperança que no em decebi, i que m'ompli les estones de lectura de noves perspectives de la Barcelona dels anys 20.
Espero que no em falli, quan tothom diu que segones parts mai foren bones... Però les segones parts d'alguna cosa que ha estat fantàstica, tampoc pot ser tant dolenta, no?

Vaig llegir UN MÓN SENSE FI amb el ple coneixement que no seria el mateix que ELS PILARS DE LA TERRA, i era el mateix però no era el mateix, (the same but diferent, que diria el Sasko). I aquesta diferència i aquesta similitud és tant clara i forta que no em se definir si el llibre em va agradar o em va convèncer o em va deixar indiferent.
El problema és sempre les comparacions, i mai s'ha de comparar, mai has de veure un llibre enfrontat a l'altre. Tot i que tota la indústria els encara un contra l'altre per saber quin dels dos ha venut més.
El temps dirà a la llarga si m'ha agradat o no, i si m'ha convençut.

Tant un com l'altre són dels pocs llibres que he llegit dos cops, i no descarto una tercera vegada, tot i que els més irònics dirien que la 3a lectura ha estat UN MÓn SENSE FI i EL JOC DE L'ÀNGEL, i que per tant ja en portaré 3 de cada.

En fi, deixeu-me cabussar-me entre pàgines i histories fantàstiques, deixeu-me posar-me a la pell de personatges irreals però que la lletra i la paraula els han convertit en reals, en propers, en gent coneguda, en algú que voldria tenir a prop.

Obro la pàgina i m'hi poso!

el cabàs a la tele

2008-10-23T10:25:00.000-07:00

Un com més El cabàs ha sortit a la televisió.
I no ha estat la primera vegada, i esperem que no sigui la última.
Però la qüestió és que EL CABÀS sovint ha servit per donar a conèixer aquest món dels productes ecològics a varis mitjans de tot tipus que s'hi han interessat.
I això és fantàstic!!!!!!
I que duri!!!!
I que truquin tants cops com faci falta, perquè estarem allà a punt, preparats per atendre mil preguntes i fer mil respostes, i per explicar el projecte, i qui som, i què fem i com ho fem.

llegint per anar al dia

2008-10-18T02:12:00.000-07:00

M'estic posant el dia.
Llibres, escrits, teories de tota mena per tal de saber de que va aquest món tant freak i curiós de la ecologia.

Una bona clienta ens ha deixat en préstec una pila de llibres que ella ja no fa servir i ara és el moment de fer-los servir jo. Tinc pàgines i pàgines de homeopatia, receptes vegetaries, dietes de salut natural, que m'esperen.

Com que estic una mica orfe de lectures passat l'estiu, he decidit que aquestes siguin les lletres que m'acompanyin abans d'anar a dormir. I d'aquesta manera em posaré al dia de coses que no se, i faré memòria de les coses que si que se.

ekl món és petit

2008-10-16T10:01:00.000-07:00

Ara si que veig que aquest món internauta que sempre havia rebutjat i renegat té la seva utilitat.
Entre altres coses, és el medi d'existència de El Cabàs.
Però a part d'això converteix el món, aquesta gran bola blava plena d'aigua, de terra i de gent, en un lloc petit, petit.
Des de la invenció del FACEBOOK i la meva participació activa en ell he descobert, retrobat i al·lucionat.

He descobert que hi ha molt freaky per aquest món i que sovint son els meus propis amics els més freakys de tots..... que formen part de grups curiosos, que passen hores davant l'ordinador per jugar a jocs tant antics com la pesseta, i que ensenyen la seva personalitat a qualsevol que faci un clik!

He retrobat amics i amigues que feia temps que no veia. Gent de l'escola pia (no tant de BUP i COU, que també, i de la Universitat, que també), sinó gent que pel cap baix feia 23 anys que no veia.... i això fa pensar: el món és petit, jo em faig gran, on anem a parar tots plegats, i quantes voltes dona la vida...
He retrobat una amiga de la universitat, de la manera més curiosa que et puguis imaginar, i no pel Facebook, sinó pel camí més amagat que tinc: el meu blog. Millor dit, ella m'ha trobat a mi!

He al·lucinat del que pot moure aquest món, d'on fins on som capaços d'anar, el que som capaços d'aconseguir. I de la mateixa manera que aquest sentiment m'emociona, també em fa reflexionar i pensar, ser prudent.
Tot allò que fa que siguem tant oberts a tothom, tant propers, tant a la vista de tot, també em fa pensar que estem igual d'exposats a aquest risc. I que quan fem el primer clik entrem en el mateix joc.

En fi, el temps dirà si això ens fa anar endavant o endarrere.

com passa el temps.....

2008-10-08T09:39:00.000-07:00

com passa el temps...
i ara penso que fa res estàvem de vacances (escoltant John Lennon entre els arbres de Central Park, o Frank Sinestra dalt del gratacels més alt de la ciutat)

i fa quatre dies ens posàvem màniga curta i ara les sandàlies van buscant un lloc a l'armari

i fa quatre dies anàvem a viure junts amb un pal i una espardenya, i ara ja tenim tómbones per seure fora al pati de casa (tot i que el pati encara no estigui pintat, però tot arribarà...)

i fa quatre dies que celebràvem anys d'uns i altres, els 30, els 25, els 18
buf! com passa el temps, i t'en adones que passa quan veus aquells que eren petits que també es fan gran, i de rebot tu també creixes.
I fa molta ràbia!!!! però la vida empeny i no pots fer-hi més.

8 anys

2008-10-07T01:30:00.000-07:00

Cada dia que passa és un dia més per viure'l al teu costat.
Cada dia que passa és un dia més per fer coses amb tu
Cada dia que passa és un dia més per estimar-te i perquè m'estimis.
Cada dia que passa és un dia més per descobrir junts el futur que ens espera.

Vull passar dies i dies amb tu, i que els mesos i els anys vagin omplin la nostra felicitat, i la nostra aventura.

LLEGIR

2008-10-01T10:06:00.000-07:00

QUÈ ÉS PER TU LLEGIR?
aquells que en saben més han dit:
• "Una lectura és l'avantguarda de la llibertat", JOSE ANTONIO MARINA

• "Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca", PROVERBI ÀRAB

• "Llegir és sempre un diàleg", ALBERTO MANGUEL

• "Un llibre no és només un llibre, també és una porta", PHILIP ROTH

• "La poesia no vol adeptes, vol amants", FEDERICO GARCÍA LORCA

• "De totes les meves penes, m'he consolat sempre amb una hora de lectura", MONTAIGNE

• "Que els altes estiguin orgullosos del que han escrit, jo ho estic del que he llegit", JOSE LUÍS BORGES

• "Llibres, camins i dies donen a l'home sapiència", PROVERBI ÀRAB

• " Només hi ha un món on hi ha llenguatge", MARTIN HEIDEGGER

• "Llegir és viure dos cops", ANTONIO GAMONEDA

* "El verb llegir, com el verb estimar, no suporta l'imperatiu", DANIEL PENNAC

* "Els límits del meu llenguatge són els límits de la meva ment", LUDWING WITTGENSTEIN

nova york, un dia més

2008-09-22T10:53:00.000-07:00

La possibilitat d'escriure sobre Nova York, de deixar constància del que vaig fer, del que vaig veure aquells dies d'agost, és per la possibilitat de no tornar-hi, i si hi torno, si aquest món que he vist serà igual, canviarà o desapareixerà. I cal que no oblidi el què he vist i sentit.

La gran senyora, la gran ciutat que saluda a aquells que arriben, a aquells que desitgen ser part d'ella durant un temps, llarg o curt, i que ella es deixa, i que ella acull sense miraments.
La gran ciutat és una gran mare que abraça a tothom i deixa que tothom hi tingui lloc, perquè de lloc no en falta, tant a lo llarg, com a lo ample, i evidentment a lo alt. Si vols espai (tocant el cel) en tens a Nova York.

Ciutat de dia i de nit, ciutat de crits i sorolls, però també d'espais envoltats de silenci i melancolia. Allò que he vist ha fet una barreja a la meva ment i quan hi penso surten sentiments diversos i contradictoris. És una ciutat magnifica, no hi ha dubte, però té uns contrastos tant accentuats que no se si és la ciutat que vull, on voldria viure.
Ciutat que no dorm perquè tot és 24 hores, que no viu perquè el que fa és sobreviure enmig del mar (com una illa, com el que és), ciutat plena de gent, de tots i cada uns dels possibles éssers que fan que creixi cada dia una mica més. Aquesta és la ciutat, i segur que no n'hi ha cap d'igual, segur que no hi ha res semblant. I això li dona el seu caràcter, únic, indestructible, meravellós.

I la seva gent?
Encara més barrejada, encara més heterogènia, encara més multicultural. Això és! De tot arreu, de totes maneres, de totes mides, i amb la possibilitat de fer d'una ciutat qualsevol, la gran ciutat del món.
La frase diu que cal ser ciutadà del món, pensar globalment i actuar localment, però Nova York és diferent (com el país on està ubicada) i per ser de Nova York cal ser ciutadà de Nova York, per entendre-ho, cal sentir-ho, per viure-ho, cal ser-hi al 100%

PD: tinc síndrome de Carry Bratswau

2008-09-14T12:09:00.001-07:00

He buscat a la caixa dels sentiments, aquella caixa on hi ha una mica de tot i una mica de res, i he trobat moltes coses.

He trobat un munt d’anys fent un munt de coses juntes. He trobat família, joc, xerrades, excursions, festes, confidències, amics. He trobat la germana que no tinc (que de germans ja en tinc 2).

He pensat i he buscat què tinc jo que sigui teu. Què tens tu que sigui meu. Perquè les nostres vides s’han barrejat sempre.

He trobat les nostres famílies, aquells que érem 10 (5 + 5) a punt per fer un equip de futbol. Amb les àvies i tot! I que amb el temps s’ha ampliat amb les parelles de tots nosaltres i també els fills. Que tot arriba i que el temps passa.

He trobat les vacances, els viatges, les celebracions de tot tipus, Nadals i Sant Joans, aquí i allà, a casa vostra i casa nostra, a Cànoves, a l’Ateneu, en qualsevol dels països que hem visitat i adhesius que hem enganxat a la caravana, he trobat la roba de la Taïs que em posava jo i que semblàvem germanes.

He trobat amics, i trobades, i sopars, i sortides de nenes i sortides de nit, i ball i música! He trobat el Blu, els escoltes, fumar i beure. I concerts, i explicar-nos-ho tot.

He trobat també com ens hem fet grans, tu i totes, i hem canviat algunes d’aquestes coses per altres, i hem afegit nova gent, i una casa pròpia, i per un futur en parella.

I després he trobat el Sigfrid, i la caixa s’ha fet més gran.

He trobat una cançó de Seal, Kiss from a rose, un penjoll en forma de planxa de surf i un viatge a París, el principi de la vostra història. He trobat les nostres cares en veure l’expressió: com dius que es diu aquest noi?????

He trobat Barcelona, conèixer els seus amics i ell conèixer els teus: una gran proesa, oi Sigfrid?

Però tot ho hem fet possible!!!!

I ara trobo un altre cosa, que és recent però que també hi és a la caixa, un dia com el d’avui, com tots els que vindran. Dies llargs, i buits per omplir-los de moltes coses, de molta gent, de molts records per fer la caixa més gran i que no es tanqui mai.

I és curiós com quan fas memòria recordes les petites coses, que són les que et fan somriure amb el pas dels anys.

I d’aquestes coses tu i jo en tenim moltes!

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!

12 de setembre de 2008

2008-09-04T09:45:00.000-07:00

El viatge ha estat llarg. Hores dalt l'avió que no acabaven de passar. Des de les 10 del matí fins a les 3h de la matinada (allà tot just eren les 9 del vespre). Hem arribat a l'hotel i el cos no ens ha deixat fer res més i hem decidit estirar-nos al llit i dormir les hores que necessitavem.

A l'avió matant el temps amb qualsevol cosa: llegint el diari pàgina a pàgina, fent crucigrames i perdent el temps mirant els núvols que s'estenen als nostres peus, intentant entedre alguna cosa de les imatges en anglès que surten per la televisió, sense acosneguir-ho.

Escorcollats i interrogats per les autoritats americanes abans de pujar a l'avió, quan toquen sól americà, que ho volen saber tot de nosaltres: com hem vingut, qui ens ha portat, qui a fet la nostra maleta. Nosaltres !!!!!!!!!!!!!!!
L'enquesta és ridicula: no, no vull fer cap acte terrorista, no, no he estat detinguda per cap motiu, no, no sóc una persona buscad pel meu govern, i si, si, estic de vacances!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ells ho volen saber tot per si així controlen alguna cosa......

De camí cap a la gran ciutat l'autobús on viatgem té un accident. Poca cosa, però ja podem veure de primera mà el geni americà, les presses i que vagis on vagis amb espanyol tothom t'entendra. Ens han fet arribar un document per tal confirmar que en l'accident ningú a pres mal, i que cap llest més endavant vulgui denunciar a la companyia i es vulgui fer d'or a costa seva. Ningú ha firmat el document, perquè ningú s'ha fet mal.

over the rainbow

2008-09-03T07:16:00.000-07:00

dimarts 12 d'agost

La ciutat apareix sota l'arc de Sant Martí com si fos un musical. Coincidència....
Sota les notes de Sinatra i la veu de Judy Garland que es barejen amb la llum del sol i la pluja tocant els gratacels de la ciutat.
Arribem amb una llum inusual, amb un cel que no sembla de veritat, sembla pintat expressament per nosaltres.
El cel trencat per la pluja que deixa els carrers molls i un cel blau i brillant.

Iniciem l'aventura americana ben d'hora al matí. A les 7 sortim de casa i deixem durant 10 dies que la nostra llar sigui un lloc diferent.
Hores d'avió, escala a Holanda, hores de llibres, de coixí per intentar dormir, de llit de núvols blancs als nostres peus i l'Atlàntic. I de cop llacs i catifa verda que ens anuncia que ens acostem a terra, veiem Canadà.
L'hotel senzill, punt de partida de cada una de les nostres aventures diaries.
Amb un esmorzar de forquilla i ganivet (ous, pernil, bacon, cafè, te, suc de taronge, torrades, manetga i melmelada) o l'opció més americana encara, un cafe latte per emprotar, i una muffin.

Cada dia un lloc nou per veure i descobrir.....
Ja ho anirem veient...