records

Una excusa com qualsevol altra em serveix perquè milers d’imatges, de rostres apareguin a la meva ment de cop i volta, com una cascada de records, de sensacions, de sentiments, de moments viscuts anys endarrere.

El nom d’un carrer d’un petit poble em fa memòria d’aquells que ja no hi son. Aquells que ens han deixat a mig camí.

I estem avesats a deixar pas, a que la natura faci la seva feina que els més grans marxin per deixar espai als més joves. I si, els néts han de trobar a faltar als avis, però no pensava que jo trobés tant a faltar l’àvia. Una persona que ja ha viscut, que ja ha fet tot el que havia de fer, i que ja feia temps que gaudia de vida regalada.

Sense anar més lluny fa quatre dies, el dia del meu aniversari em va faltar aquella trucada que sempre arribava, aquella de qui asseguda al sofà de casa tenia el telèfon com a eina de comunicació principal.

I també de la tieta Sara, perquè algo tinc de les germanes de la farinera. I darrera l’àvia, i la tieta, i l’avi Ruera, aquell del nom del carrer del petit poble del Vallès que m’ha fet reflexionar, em fa pensar amb més gent que ja no hi és, i recordar anècdotes tontes, moments congelats a la meva ment, que segur que són insignificants, com veure l’avi Ruera creuar aquell passadís de la casa del carrer Barcelona acompanyat per l'àvia Bernadeta o qualsevol de les seves filles, o la tieta Sara queixant-se del fred que fa, de la calor que fa, o aquell sol lluminós, ataronjat, entrant pel balcó de casa seva, i l’àvia, recordant-la darrera el taulell de l’estanc, al davant dels fogons de l’Ateneu, davant el televisor penjada del telèfon. I quantes dites, i frases, i gestos he heretat jo d’ella. I segur que amb el temps encara els accentuaré més. I mil moments viscuts amb el Toti, quan érem gairebé un equip de futbol. Aquests moments, recordats ara, tant clars i tant vius.

I tu dius que has fet un salt a la infantesa, que has recordat aquella obra de teatre, aquella emoció cantada i expressada en paraules d’Àngel Guimerà, i recordes qui érem. I recordes aquells que ja no hi son.

Vull recordar-los a tots ells, no tant sols del dia que em vaig acomiadar, perquè gràcies a Déu he pogut dir adéu a tots ells amb un t’estimo a cau d’orella. Vull recordar tants o més moments viscuts amb ells, amb la família. Moments petits, minúsculs, però que ara amb el dies que passen en la seva absència, es fan més grans i més significatius. M’aferro a ells, a aquest records petits, per fer-los meus, per fer-los grans, per fer-los viure altre cop.

la nova vida laboral...

Feia dies que no escrivia i no pas perquè no tingués coses a dir, sinó perquè el temps em passa per sobre i no dono l'abast.
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l'altra, o almenys intentar que així sigui.

Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d'una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s'em retrassen i m'agafen fora de lloc, però d'altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!

Les noves tecnologies m'han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.

Estem reorganitzant casa nostra, Ca l'Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l'àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l'experiència apresa, amb els coneixemnts de com s'han de fer les coses. I crec que pot funcionar!

Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l'envestida!

Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!

Ara sí, canviem!

Ara sí, ara sí sembla que tot roda.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.

I ara tanco la botiga "física", i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.

Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.

Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.