La possibilitat d'escriure sobre Nova York, de deixar constància del que vaig fer, del que vaig veure aquells dies d'agost, és per la possibilitat de no tornar-hi, i si hi torno, si aquest món que he vist serà igual, canviarà o desapareixerà. I cal que no oblidi el què he vist i sentit.
La gran senyora, la gran ciutat que saluda a aquells que arriben, a aquells que desitgen ser part d'ella durant un temps, llarg o curt, i que ella es deixa, i que ella acull sense miraments.
La gran ciutat és una gran mare que abraça a tothom i deixa que tothom hi tingui lloc, perquè de lloc no en falta, tant a lo llarg, com a lo ample, i evidentment a lo alt. Si vols espai (tocant el cel) en tens a Nova York.
Ciutat de dia i de nit, ciutat de crits i sorolls, però també d'espais envoltats de silenci i melancolia. Allò que he vist ha fet una barreja a la meva ment i quan hi penso surten sentiments diversos i contradictoris. És una ciutat magnifica, no hi ha dubte, però té uns contrastos tant accentuats que no se si és la ciutat que vull, on voldria viure.
Ciutat que no dorm perquè tot és 24 hores, que no viu perquè el que fa és sobreviure enmig del mar (com una illa, com el que és), ciutat plena de gent, de tots i cada uns dels possibles éssers que fan que creixi cada dia una mica més. Aquesta és la ciutat, i segur que no n'hi ha cap d'igual, segur que no hi ha res semblant. I això li dona el seu caràcter, únic, indestructible, meravellós.
I la seva gent?
Encara més barrejada, encara més heterogènia, encara més multicultural. Això és! De tot arreu, de totes maneres, de totes mides, i amb la possibilitat de fer d'una ciutat qualsevol, la gran ciutat del món.
La frase diu que cal ser ciutadà del món, pensar globalment i actuar localment, però Nova York és diferent (com el país on està ubicada) i per ser de Nova York cal ser ciutadà de Nova York, per entendre-ho, cal sentir-ho, per viure-ho, cal ser-hi al 100%
PD: tinc síndrome de Carry Bratswau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada