teatre

Després de veure ALOMA tinc coses a dir.

Sap greu, però igual que Lisa Minelli, que després de Cabaret ja res va ser el mateix, Dagoll Dagom, després de Mar i Cel, res tornarà al seu lloc original. Van obrir una porta increïble, i és difícil tancar-la, no pensar-hi contínuament... És el que passa quan fas la teva millor obra, quan treus de tu el millor, el més increïble, que tot el que vindrà després serà inferior.

Dagoll Dagom ho intenta, i sovint s'hi acosta, d'altres no tant. Aloma de Mercè Rodoreda no sabria dir-vos si s'hi acosta o si s'allunya, però és diferent, i per tant és comparable, i per tant surt perdedora d'aquesta guerra d'espectacles.

La història com tantes altres no té secret: és més bella que el món.... Una noia que descobreix l’amor i la vida, i sovint aquest amor té finals inesperats. Però la fina ploma (com se sol dir) de l’escriptora fa que sobre paper blanc Aloma ens descobreixi una Barcelona tendra, trista, bella i vella, i propera, tant aprop, tant biogràfica que la mateixa escriptora va tenir por de publicar-la per si aquell que sàpigues llegir més enllà de les línies hi podria veure la seva pròpia ànima. Però en el text teatral, enmig de les música i les notes, es perd la bellesa de l’escriptora, la bellesa de les paraules, els símbols que es creuen en les pàgines de Rodoreda. I tant sols queda la història, els fets, i amb això no n’hi ha prou....

Rodoreda és sens dubte la millor escriptora en llengua catalana, i per aquest motiu el seu centenari ha sigut sonat.... i obres com la Plaça del Diamant s’han llegit, interpretat i estimat al llarg de tot el 2008. Ara tocava la nota final, la gran obra musical. Ara tocava ser capaç de traslladar les paraules a la música.... i ha estat difícil i dur....

Però no perdo l’esperança, i continuaré provant de trobar un altre espectacle que m’ompli tant o més que Mar i Cel, un altre espectacle que em faci riure i plorar.