divendres, 31 de desembre de 2010

balanç 2010

Un balanç. No és pas fàcil. I sempre recordem amb més intensitat el que ens ha passat aquest últim mes, que el què vam viure el mes de gener, que ara es veu tant i tant lluny.
Intentar buscar moments feliços d'aquest any és difícil. Buscar moments tristos, no tant. I això fa que la balança caigui una mica cap a l'altra banda.
Ha sigut un any llarg, tot i que ha durant 12 mesos i 365 dies com qualsevol altre any. Però hi han hagut dies que han costat molt de tirar endavant, i d'altres han avançat sigil·losament sense adonar-nos-en.

He anat fent com qualsevol altre. He treballat, he viscut, he rigut, he plorat.
Records que ara em venen a la ment, i que el blog i el facebook ajuden a recordar. Un gran anys tecnològic!

He ballat. Jo sempre ballo. I el curs 2009-2010 ha sigut sonat, i no pas per coses bones. Les poques que hi ha hagut han quedat tapades per les males cares, els mals humors, i les ganes de tocar la pera. Però la sort és que l'inici del nou curs (octubre 2010) l'hem superat amb nota. I l'esperança no és perd.

He llegit. Jo sempre llegeixo. I els llibres que han omplert aquest últim any han sigut variats, bons i dolents. Però no n'hi ha cap que hagi sobresortit de la resta. Destacar el final d'una saga, en Harry. Destacar el descobriment de "el noi de Sarajevo" i el "caçador d'estels". Destacar alguna decepció que sempre fa llàstima. Destacar la gran adaptació a la pantalla de "els Pilars de la terra": sublim. Però encara tinc llibres a la tauleta. I encara seguiré llegint.

He mirat la televisió. Jo sempre ho he fet. I no la que fan cada dia, la normal. Sinó la que jo em fabrico de manera personal i intransferible: Lost, Fringe, i tantes altres sèries i pel·lícules que han omplert els diumenges de pluja d'aquest any. He trobat un món dins la caixa tonta.

He treballat. Jo sempre treballo. Vagin bé les coses, amb crisi o sense. Amb diners o no. Amb bones propostes o no. Jo segueixo al peu del canó. I he canviat propostes, he buscat i no he trobat. Però segueixo aquí. Fent el què puc i el què hem deixen. Que ja és molt.

He votat. Jo sempre voto. Pel meu país. Perquè crec que hem d'aprofitar quan tenim la ocasió. I votar per un president, i votar per la independència. No sempre he guanyat. Però seguiré votant!

He estimat. Jo sempre estimo. I enguany hem celebrat una dècada d'estar junts. I enguany ha nascut l'Emma. I enguany tots hem fet més pinya. Perquè quan venen maldades, cal saber qui són els teus i tenir-los ben aprop.

He plorat. Jo sempre ploro. Si perdo algo, si em fan patir, si m'emociono, jo ploro. I aquest any déu n'hi do. Ja he dit tot el què he pogut dir. Ja he escrit tot el que el cor m'ha deixat. I cada dia hi penso, i cada dia el trobo a faltar. Però n'hem fent. I n'hem fent tots. I ens tenim als uns als altres per anar fent i tirar endavant.


Un balanç com tants d'altres. Aquest és el meu!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Buscant estels



Sempre que he pogut i que m'els he trobat, he volgut llegir coses relacionades amb els estels.

I no pas conceptes tècnics, sinó tal com sona: llegir llibres on aparegui la paraula estel i que serveixi com a tema del llibre o tingui algun significat especific.

Ara acabo d'acabar el llibre EL CAÇADOR D'ESTELS i la seva lectura ha estat un plaer!

És la història de dos amics de condicions socials ben diferents, però l'amistat aconsegueix esborrar-les. Però amb els anys, els errors, el dia a dia, la vida, els passa per sobre i els separa sense possibilitat de dir-se el que signifiquen l'un per l'altre.

Escrit amb una senzillesa i una bellesa espectacular. Aquelles frases curtes que diuen tant en tant poc espai. Aquelles imatges, aquelles fotografies descrites talment com si fossin reals, permeten situar-te en una ciutat encara prou viva i prou fresca de finals dels anys 70. I després situar-te altre cop en el mateix marc geogràfic, però amb una societat més tancada, oprimida, ja tocant el segle XXI.

Ubicats en el Kabul previ al règim talibà, els dos amics Amir i Hassan viuen i juguen com qualsevol infant. Però els anys passen i les vides de tots dos canvien i de quina manera. Un marxa lluny, perquè creu que els quilometres serviran per borrar el passat. L'altra es queda i viu com pot en un país xenòfob.

EL CAÇADOR D'ESTELS és un cant a l'amistat, a la possibilitat d'arreglar els errors que s'han comès, a les segones oportunitats, a la vida, a l'amor, i a la mort. Perquè tot està lligat, i tot està barrejat en una mateixa persona: una persona com nosaltres.

És un llibre de lectura ràpida, senzilla, ben documentada, però no pas buida, sinó tot el contrari. Et permet endinsar-nos en el seu món. Et permet conèixer l'Amir, entendre'l, patir amb ell, estimar allò que estima. I saber perquè va actuar d'una manera quan era un infant, i què el fa reaccionar, corregir i rectificar quan es fa més gran.

Molt recomanable!

dimecres, 1 de desembre de 2010

Harry



I de mica en mica es va acabant aquesta aventura literària i cinematogràfica que ha donat tants i tants diners. La primera part de la última part de la història del màgic més famós ja la tenim aquí, l’hem vista i la podem criticar.

La història d’aquest últim llibre reconec que em va costar enganxar-m’hi, la veritat feia tant temps que havia llegit l’anterior, El misteri del príncep, i m’havia deixat a mig fer, i no diguem la pel•lícula (la més dolenta de totes i de llarg), que quan em vaig decidir a acabar amb la història d’en Harry era més una obligació per poder anar a veure la pel•lícula amb coneixement de causa, que no pas per estar intrigada per com es desenvoluparia el final de la història.

Un cop vaig tenir el llibre entremans m’hi vaig endinsar, per vocació, per força, i al final, molt al final, per plaer.
La història té moments molt bons, alguns dels quals apareixen a la pel•lícula ben dibuixats, d’altres no tant. D’altres els passa per alt, i alguns s’els inventa. Suposo que calia una mica de “morbo” per enganxar a la gent. La Rowling ja hi devia dir la seva, suposo.

També us diré que el final, de fet, no ben bé el final, sinó els dos o tres penúltims capítols del llibre, em van emocionar. I no ho han fet gaires llibres, he! Crec que la última decisió d’en Harry està ben descrita, està ben feta, però clar, no pots matar el protagonista, oi?
I el final, un final tant ensucrat, de contes de fades, m’ho va espatllar tot.

De fet s’em fa difícil comentar el global d’un sol llibre dividit en una pel•lícula en dues parts. Però farem el què podrem.

Sincerament crec que qui no ha llegit el llibre es perdrà, s’avorrirà, i fins i tot s’adormirà. A mi no em va passar cap d’aquestes coses, però vaig sentir empatia pels que es podien sentir així.

La pel•lícula en si compleix les expectatives inicials. Els grans paisatges tenen un tractament estètic ben acurat, ben treballat, però que fa que les llargues esperes per decidir què fan i cap a on s’han de dirigir per trobar els Horrocreus, es facin pesats i llargs. L’atmosfera tètrica, fosca, està ben dibuixada, però alguns personatges no estan a l’alçada. El final triat per acabar aquesta pel•lícula és molt fred, i com que aquesta part no em va emocionar en el llibre, al cine tampoc ho ha aconseguit.

La història del passat d’en Dumbeldore se la salten totalment, suposo que serà per col•locar-la a la segona part, i algunes coses queden coixes i fora de lloc. Com el casament, que al llibre és prou important, i on hi ha moments divertits, tendres i emocionants, i queden en no res al film. L’escena al cementiri, davant la tomba dels pares queda fluixa, freda i curta, es podria haver interioritat més en el jove que ha perdut els seus pares, i per contra quan apareix la gran serp (que pel que sabem és cosa d’un català) aconsegueix moments de tensió i de gran espectacle.
El què si em va encantar va ser la història, la faula, dels tres germans. Genial! Ben explicava, més clara que en el llibre i tot, i un recurs gràfic molt ben aconseguit. Aquesta faula sola podria omplir ella sola una pel•lícula de dues hores.

He de reconèixer que pel què fa als personatges ja em tenen el cor robat des de fa molt de temps. Des del primer cop que vaig llegir el llibre, des del primer cop que vaig veure els meus pensaments literaris transformats en carn i ossos, els personatges/actors de la història (i no precisament els 3 protagonistes) m’han captivat.

Dels actors en concret, cal dir que els adults són molt millors i de llarg, i els joves fan el que poden. Tot i que cal reconèixer que n’han après, que cada un d’ells es sent el seu personatge una mica més propi, faltaria menys, quan porten gairebé 10 anys interpretant-los.

He trobat a faltar més moments de Voldermor, amb una veu nova que no està gens a l’alçada, però que només ha permès ser ell mateix a la última escena del film. I la Belatrix i el Lucios Malfoy, dels millors, com la bogeria del pare de la Luna.
Pel que fa als tres amics, són coneixedors del que estant a punt de viure, un d’ells sap que hi ha de deixar la pell, i mai m’el acabo de creure. Entre d’altres coses.... com és que fa més bons petons a la seva amiga que a la noia de qui representa que està enamorat?

Esperarem el final, a veure com ho acaben, a veure si m’emocionen, un final que potser serà Made in Hollywood i ho espatllarà tot, però que serà un final. Com el del llibre.

dilluns, 22 de novembre de 2010

ens fem grans



Van passant els anys i és ben cert que qui dia passa, any empeny. Però està clar que ens fem grans, i que la vida ens va marcant i situant allà on ens pertoca estar.
I a vegades la manera amb què ens ho demostra no és la millor ni la desitjada.
Acceptem que ens fem grans, que creixem, però és cert que aquests últims mesos (o potser tot l’any 2010) la realitat, el dia a dia, ens ha superat a tots.

No sé si és només cosa de la crisi o un reajustament del món en general, però tots plegats estem pagant uns excessos de no sé ben bé què. Sembla que algú, des d’algun lloc elevat faci de jutge i de justicier mundial, però diria que no té la vista gaire afinada...

Entre els meus amics i la meva gent no hi ha mafiosos ni mala gent, però sembla que entre tots hem trepitjat merda i que aquesta ens atrapa i ens vol ofegar.

La feina, la possibilitat de tenir-ne o no, de trobar-ne, d’acomplir un somni laboral, d’estar allà on vols estar i que et paguin justament pel què fas,

La parella, la que volem, la que ens costa trobar, la que tenim i no ens entén,

Els fills, o els que volem tenir i no arriben, o els que tenim i ens compliquen la vida i ens treuen el son,

Aquells que estimem que veiem patir, i que no sabem com ajudar-los, perquè ells tampoc saben com ajudar-nos a nosaltres quan patim,

El món, que l’hem de cuidar i estimar, igual que a nosaltres mateixos, però que també s’ens revelar quan ho creu necessari,

Tot plegat em sembla que és massa, em sembla que farem un pet!
I més d’un li està passant factura, amb la salut, amb la feina, amb la parella, amb la vida.

I estem lligats de mans i peus per bancs i caixes manipuladores, per diners que tot ho controlen, o pel gran germà que tot ho sap de nosaltres. Tots estem lligats i ens marquen els neguits i les alegries del dia a dia.

Però de tant en tant tenim moments de felicitat. I cal assaborir-los com si fossin els únics, com si fossin joies preuades. Perquè costa que vinguin, costa aconseguir-los i cal conservar-los intensament a la memòria, per quan la vida real et maltracti, hi puguis recórrer i et serveixi d’illa enmig d’un naufragi de realitat (i la referència a l’illa no és pas gratuïta, és cinèfila, serialitzada i explicita).

Això va per tots aquells i aquelles que ja ho saben!

dimarts, 16 de novembre de 2010

una nit amb Jonah Smith



Un dels descobriments més bons que hem tingut en Marçal i jo com a parella ha estat JONAH SMITH, i entre regals de Nadal i aniversaris hem anat omplint casa nostra amb la seva discografia.

I aquest dimecres no serà menys.

Aquest cop sí. Ve a Catalunya i no ens passa per alt!

Aquesta vegada a Barcelona, perquè tot i tenir el guitarrista del Vallès, aquest cop s'ha tirat cap a la capital per oferir un concert on presentar el seu nou treball.

Espero amb ganes el concert de dimecres i el seu nou disc.

Aquí teniu la web: JONAH SMITH

divendres, 12 de novembre de 2010

fent balanç

Pot ser un mes qualsevol d'un any qualsevol. però és ben cert que aquest 2010 serà recordat.
La de coses que passen.... bones i dolentes... La de coses que hem d'explicar més d'un cop perquè no ens les creiem... La de coses que ens fan llevar-nos feliços i contents cada matí, o la de coses que voldríem no viure ni veure mai...
Aquest any ha donant molt de sí! i n'hem tingut de tots colors!

No és pas un resum de l'any, que encara queden dies per acabar-lo, però la veritat és que hem viscut tantes coses que cal anar digerint-les a poc a poc, per no ofegar-nos.
Aquells que inicien coses noves, aquells que cauen i es tornen a aixecar, aquells que estan allà sempre al mateix lloc, però sempre amb la mateixa força, aquells que marxen de casa, aquells que hi tornen. Tothom té el seu moment, tothom ha viscut aquest any com a pogut o com a volgut.

I últimament encara vivim coses més extraordinàries, i el dies passen i sembla que fos ahir quan obríem el cava per celebrar un any nou esperant que el 2010 fos millor, diferent, esperançador. I a l'hora de la veritat com s'ha acabat? com ha estat aquest any?

Encara no l'hem acabat i per tant tenim encara dies per viure'ls!

dimecres, 6 d’octubre de 2010

10 anys






Comencem la nostra història fa 10 anys a través del xat i els missatges al mòbil amb declaracions d'amor innocents.
I tu que t'enamores de mi, i jo que no puc deixar de pensar en tu.
Passen els dies, i la nostra història va a poc a poc, perquè jo ho necessito i tu em deixes.
I un cop hem començat el camí, ja no hi ha marxa enrere. Tot és cap endavant, els dies, els mesos, els anys.
Vivim històries, compartim moments, ens proposem l'un a l'altre tirar endavant un projecte junts.
Una casa que es fa amb maons nous sobre una historia vella. Tant vella com dos que s'estimen i que volen viure junts.
Amb tu he rigut i he plorat com mai ho he fet amb ningú.
Amb tu he viscut, per ara, el millor de la meva vida, i també el pitjor.
Tu m'has tolerat les meves coses i jo les teves. I això diu molt.
Perquè permet avançar, seguir, compartir, viure.

Puc escriure moltes coses, i mai seran suficients. Per tant serè pràctica:

10 anys,
Vacances,
Nova York,
Caps de setmana per tota la geografia catalana,
Buscant restaurants per sorprendre't,
Aprenent a beure i a viure,
Fotografia digital, mil imatges de la nostra història,
Pràctiques de l'UOC,
Museus d'arreu del món,
Danses d'arreu del món,
Ca l'Inesita,
Besnasc,
Blancs i Festa Major,
ELs teus amics i els meus, que ara són nostres,
El Cabàs,
El Teatre,
i les sòcies d'un lloc i de l'altre,
Llibres que he llegit,
Llibres que has venut,
Ordinadors que omplen la casa,
Festes de Nadal,
Família Saludas i Família Armengol,
Intimitat i jocs,
Dies perduts on només hi som tu i jo,
Dies aprofitats voltant i coneixent món,
Amics que es casen, que fan créixer la família,
.........


La llista és llarga, i no té final.

dilluns, 27 de setembre de 2010

N'EM FENT........

Diumenge vaig rebre un bany de realitat.

I sé que part de la meva gent ja fa dies que ha viscut altres situacions i esdeveniments que els han fet viure la veritat i els ha fet ser realistes. L'aniversari, els sopars, les vacances, la festa major, els aniversaris dels fills i les nétes, el casament.

Parlo de fer vida normal, de seguir el dia a dia, de anar passant els dies i els mesos, i d'anar passant les festes i les celebracions familiars sense por. Sense dolor. Amb una llàgrima amagada darrera les parpelles, que hi és però que no apareix. Aquest sentiment, un cor una mica tancat. Però al mateix temps, un moment per riure, per ser feliç, i perquè els any passen, la vida ens atropella, i no ens deixa pas.
I sort en tenim.

Ahir vaig veure gent que des del mes de maig que no havia tornat a veure, i tornar-los a trobar em va fer pensar-hi (com si no hi penses cada dia). Pensar que a partir d'ara serem els que serem, els que quedem. I que això no ens ha de fer sentir tristos, sinó ens ha de fer forts, i capaços de parlar-ne, d'explicar a la petita Ènia, celebrant el seu primer any, qui era el seu avi.

I no cal donar-hi més voltes, és així i punt. I qui dia passa, any empeny. I que per aquests dies més difícils, i per els dies que no ho són tant, és important tenir la teva gent a prop. Saber que trucaràs i que vindrem. Saber que demanaràs i t'ho donarem. Saber que necessitaràs i t'oferirem!

dimecres, 1 de setembre de 2010

FM 2010




Un any més la Festa Major ha passat com un llamp i en 10 dies hem arrasat amb tot. Amb el menjar, la beguda, la roba blanca, les energies, i ens n'hem sortit com hem pogut. Enguany Blancs no ha guanyat, i no pas perquè no s'ho valgués, però això és una altra història.

Durant aquests dies hem viscut moments d'autèntica bogeria, cantant cançons obscenes a les tantes de la nit, fent pintxos i més pintxos, omplin i després buidant les xibeques de la nevera, sopant i dinant a la fresca, en companyia, amb música, amb botifarres o paella, o amb els menus a Ca l'Inesita, ballant fins a les tantes amb totes les noies blanques, ballant bollywood, passaltpas, tastant xocolata amb un bon vermut, fent por pels carrers de Granollers, i intentant que no morim d'èxit, tot i més, i el que fes falta.
Tota la colla, encara per definir, hem viscut aquests dies al màxim. El nom queda encara a l'espera de trobar-lo, d'identificar-nos a tots correctament.

I després intentar tornar a la normalitat, amb horaris decents, menjars més lights, aigua com a beguda principal, i evidentment a la feina, i tot plegat esperant altre cop, pensant altre cop, en la propera festa.
Perquè a Granollers, tant bon punt el veredicte és al balcó, ja tenim la ment en el proper any.... quasi sense descans, el cap ja torna a bulli d'idees i projectes. I el cansament d'aquests dies, les poques hores de son, els mals de cap, la calor.... queden quasi oblidats, per tornar a engegar la maquinària i intentar fer una festa millor. Per guanyar-la o perdre-la, és igual, però per gaudir-la al 100%, com aquesta, com totes les altres.

FORÇA BLANCA!!!!!

dilluns, 26 de juliol de 2010

24 de juliol de 2010


JORDI i MARIAN


Intentar fer un escrit pel vostre casament no és pas fàcil. Mai ho és, i avui encara menys. I no pas perquè no tingui clar el què vull dir. Un dia com avui és important. I ho recordarem amb alegria, tendresa, amor, plors i rialles!
Hem de recordar els bons moments quan més ens fan falta, perquè seran aquests els que ens ajudaran a tirar endavant. I aquí entre nosaltres, amics i família, en tenim molts de bons moments, fantàstics, tendres, inoblidables.

Marian,
El primer cop que et vaig veure va ser en un aniversari amb molta gent. Quantes cares noves, quina impressió. I el primer cop que vam quedar per anar al cinema. Tapades fins a les orelles per una pel•lícula de por, encara tremolo....
Sopars i dinars diversos, mira que ets rara per menjar, però mai has tingut un no per nosaltres.
Per apuntar-te a qualsevol moguda tu sempre estàs a punt, a qualsevol ballaruca, t’atreveixes amb tot, sigui una dansa grega, o posar-te un mocador per festa major.
Per seure i xerrar del que faci falta. La corda a tu i a mi no s’ens acaba mai.
I sortir de festa, tu amb una aigua i nosaltres amb una cervesa, tot i que en Marçal diu que també t’agrada el wisky japonès, he!
I les visites culturals i gastronòmiques, que a tu res t’espanta.
Sempre tens un moment per cada un de nosaltres, ets una persona amable, atenta, amiga dels teus amics, i això t’honora i et fa ser més propera, sincera i agradable. I m’encanta!!!!!
Fer-te un lloc aquí entre nosaltres no és pas fàcil! Però ho has aconseguit!
Ets una més a la família dels Totis, i per tant ho ets també de la meva.


Toti,
Tu i jo, destinats a fer sempre les mateixes coses amb la família.
Jo amb els meus germans, tu amb les teves germanes.....
I tots 6 barrejats per passar la nostra infantesa junts. De més petits tu més amb en Marcel i jo més amb la Gisela. Però amb temps hem acabat sortint de festa plegats, qui ho diria.
Ens hem fet grans, i el camí ens ha portat a trobar-nos més sovint, i per culpa de la Marian, i per culpa d’en Marçal, tinc un amic a més a més d’un cosí.
Cadascú es fa el seu camí, i tu i jo l’hem fabricat per trobar-nos.
La teva infància és la meva, i els teus records, que a tu s’et obliden, tranquil, també són els meus. I els hi explicaré a la Marian, i ella que té molta memòria, ens els guardarà.

I fa uns anys vau iniciar la vostra història junts, i després de viure a casa als pares, vau fer el pas difícil de compartir la vostra vida a Vilanova, i després a Les Franqueses, on sembla que heu fet el niu definitiu, amb gata i tot.
I tot aquest temps, i el que vindrà, serà per anar fent aquest niu més gran, ple de bons moments, ple de nits de festa, de sopars de duro. De bons moments com el d’avui!
Avui estem tots aquí, els que us estimem, la vostra gent, i amb una núvia blanca i guapa i un nuvi ben plantat, estar clar que aquest és un bon moment!!!!

FELICITATS!!!!!!!!!!!!!

dilluns, 12 de juliol de 2010

CAP DE SETMANA DE COMIAT

En aquest mes en què l’amor està a l’aire, tinc una cita amb l’amor amb lletres majúscules: un casament!!!!!
I no pas d’agú qualsevol, el casament del Toti i la Marian!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho com déu mana aquest cap de setmana hem anat de comiat, tant del solter com de la soltera. El nuvi i la núvia, per llocs separats, han celebrat amb aquells que estimen i saben que s’ho poden passar bé, un cap de setmana molt intens en tots els aspectes de la paraula.

Tot comença divendres, corredisses per plegar a l’hora, per posar-me guapa... uns pantalons i una samarreta ben escotada, que diuen que allà on anem això es porta. I totes hem seguit les indicacions i amb les nostres millors gales ens hem presentat al local més chic de Barcelona. Allà menjar exòtic, cambrers i cambreres estrangers, que parlen de tot menys català, convidats famosos, i entremig nosaltres set.
I sabem estar a l’alçada, demanant plans interessants, desconeguts, parlant amb un i altre, mig anglès, mig francès, una cervesa, una coca cola, un gintònic i fins i tot un mojito. Tot per refrescar una nit certament molt calorosa.
Durant el sopar cal fer algun joc, alguna acció divertida per tal que la núvia ens expliqui les seves intimitats. I ho aconseguim.

La nit és llarga, i jove, i fashion i sorollosa, i xafogosa.

Però aconseguim refrescar-nos amb l’aire càlid de la platja que és a tocar, i els nois s’ens acosten amb clares intencions: què fan 7 noies de poble enmig de la gran capital? Però nosaltres riem, ens ho passem bé i deixem caure les hores....

Tornem a les tantes cap a casa, cansades, esgotades i dormides, menys la conductora, la núvia i la copilot.

Dissabte és dia de relax, totes tenim coses a fer i no podem seguir la festa, per contra els nois es preparen i s’organitzen la seva festa particular: una bona compra per fer uns bons àpats, uns puros per fer veure que són qui sap què i de camí cap a Calonge. I que tremoli Platja d’aro!!!!!!!!!!!!

Al pobre Toti el fan passar per mil i una proves, aquàtiques i tot, per fer veure i demostrar que és un bon marit. El comitè d’inspecció ho ha de ratificar... però no sé si són massa de fiar...
La festa s’allarga i la nit passa a ser dia.

Diumenge les noies seguim la nostra aventura, amb trucades d’en Juan incorporades, però sense motiu d’espantar-se.
Xocolata i croissants per començar al dia, desvetllem a la núvia encara amb pijama, i li fem ensenyar la casa de dalt a baix amb la càmera en mà com si fos una famosa de la tele.

A mig matí cal baixar la xocolata i què millor que al ritme de Boolywood?
Ja fa temps que ens va captivar la música oriental, els vels, els moviments sensuals de la Índia. I totes quatre ens transformem a ritme de Mahhi ve!!!!!

A l’hora de dinar ens tornem a trobar ara totes quatre ben guapes i acabem de posar-nos al dia, per si alguna cosa encara no ens havíem explicat.

I a la tarda toca visita cultural, un amic fa un musical i cal anar a fer de claca. Tot i que al principi ens ha fet dubtar, el resultat final de l’obra ens ha fet canviar d’opinió. Una obra divertida, ben cantada i interpretada, molt adequada per aquesta núvia que li queden 15 dies, i per les altres que també estem ficades en aquest joc de l’amor.
T’ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ una obra que amb humor, elegància i bon fer serveix per explicar els diferents amors que hi ha, els diferents moments vitals que tots vivim en l’amor.


S’acaba el cap de setmana, i tots tornem a casa, tots amb les nostres parelles, casades o no, per explicar-nos què hem cadascú per la seva banda, i reconèixer sense dir-ho en paraules que l’amor és ideal per compartir-lo, per expressar-lo, per no deixar que ens passi de llarg.

* les fotos ja aniran venint, però potser no sortiran aquí....

video maahi ve

dijous, 8 de juliol de 2010

SOMIEM



SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
...
TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta
pressa.



SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança.

VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.



I tanmateix, i tanmateix, millor així,

millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitadament

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d'interessos.

Per això, que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no
s'avergonyeixi de cridar:

somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l'inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar

en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l'impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors
d'interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...



SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

dilluns, 28 de juny de 2010

UNA NIT DE ROCK



M'encanta anar de concerts!!!!!!

Sentir en viu i en directe la música a tot drap i vibrar amb les cançons, em fascina!!!!

I ahir vam anar a veure AEROSMITH.
I déu n'hi do!!!! Una nit de rock and Roll 100%. Amb bona companyia i bona música.

A ritme de grans clàssics que feien aixecar passions a tota la gent que omplíem el Sant Jordi (uns 18.000). Guitarres, bateria i veu! Cantant cada una de les cançons que coneixíem, i vibrant amb el so, les llums, les imatges, el ritme!
Una nit brutal!!!!

Llegeixo les critiques dels diaris del concert ahir a la nit (com no, jo sempre vull llegir opinions de la gent) per saber què hi diuen els entesos i si s'assembla al que jo he sentit!

La conclusió és que fa 10 anys que no publiquen cap disc però potser no fa falta. Fa temps que viuen dels èxits del passat, però aquests èxits els han portat allà on són ara. I per això El Sant Jordi estava ple, i la gent cridava les cançons, i nosaltres aplaudíem animats seguint el ritme de totes elles.

Una nit de rock com feia temps que no vivia.

I les comparacions no són mai bones, bàsicament perquè cada concert i cada grup té les seves pròpies armes per captivar-me.
I si d'Elton John em captiva la seva veu, les seves cançons amb ell tot sol dalt del piano, del Bruce, em fascina la seva capacitat de posar-se el públic a la butxaca, perquè només hi ha un Boss i és ell, i d'U2 m'hipnotitza la magnificència del seu espectacle. Ahir amb Aerosmith vaig veure i viure el rock and roll en estat pur!!!!!

divendres, 18 de juny de 2010

1 mes

Al cap d'un mes han passat 30 dies.

Però encara queda molt per recòrrer. Encara queden els dies més difícils, els mesos més llargs. Però qui dia passa, any empeny. I cal la negació, l'ira, la negociació, la depressió i l'acceptació. I passar tots aquests passos de dol no són en va, ni són immediats, ni segueixen un ordre establert. Cada un ha de fer els seus propis passos, a la seva manera. I establir les seves ganes de viure, les seves noves ganes de viure. No podem situar-nos en el passat que ja ni hi és. No. Hem de avançar, cap a la direcció que vulguem o puguem, però avançar!

Les lleis hindus de l'espiritualitat ens serviran per saber que les coses passen perquè han de passar, que les coses comencen i acaben quan ho han de fer, i que el què hem de fer és aprendre a viure amb aquestes noves coses. Els canvis mai agraden, sempre et poden agafar desenfocat, descol·locat. Però cal afrontar-los. Perquè és la única manera.

La vida passa, ens passa per sobre fins i tot. I aquesta agitació vital ens permetrà seguir endavant perquè quasi bé ni ens n'adonarem i avui ja ha passat un mes. Perquè hi ha la família que continua creixent, hi ha les amistats que ens continuen estimant, hi ha el dia i la nit, i el sol i la lluna que continua donant voltes i avançant.

No volem oblidar, ni deixar-ho córrer, ni fer veure que no ha passat. Cal ser-ne conscients. Perquè aquesta consciencia ens permetrà acceptar-ho més tard o més d'hora, i ens permetrà seguir.

Ho intentarem. Entre tots. I que ningú vagi per lliure, i que ningú cregui que pot fer-ho sol!!!! Perquè cada un ha perdut un tros de la seva ànima. Cada un hi tenia un trosset dedicat a ell! I per tant entre tots els nostres cors en farem un d'ell per recordar-lo!

dijous, 20 de maig de 2010

paraules que encara no són meves.....

Mentre no trobi les meves pròpies paraules per dir el que sento, el que visc, el que penso, utilitzaré aquells que en saben més que jo, aquells a qui sovint, en altres ocasions, hi recorro per posar mots als sentiments més humans, més íntims, més sincers que tinc.

Evidentment són de Miquel Martí i Pol. I crec que a molts de nosaltres ens poden ajudar


En plenitud” fragment:
Potser és massa aviat per parlar d’alegria
però mira com ja tot proclama
en veu molt alta el triomf de la bellesa
i pensa bé en el que això representa.

No vulguis mai defugir la gran crida
ni tinguis por de caminar pel bosc
a plena nit,
perquè només a tu correspon de fixar
en pedra de paraules el que has vist
i llegar-ho a tothom perquè sigui estimat.



El vent del sud” (fragment):

I tanmateix la vida continua.



Ara mateix” (fragment):

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la.



"Amagatall" fragment:
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


"miralls, sorpreses" fragment:

Alguna cosa lleu, i les paraules
per enriquir l’esclat de cada rosa,
que tot és en el mot, i el mot fa dòcil
i profund el silenci.



Després” (fragment):

Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.

“Estenc la mà”:

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

dilluns, 26 d’abril de 2010

participació


Alló que és diu que Granollers és un mocador, i que trobes la mateixa gent a tot arreu i que sempre som els mateixos, és cert, i moltes vegades això fa pensar que només son quatre els que movem la vida social, cultural (i política) de la ciutat.

Però aquests dies he pogut veure que hi ha algú més enllà, he vist més gent que no coneixia, que no sabia pas d'on sortien. I de fet segur que ells també devien haver pensat el mateix de mi. I de fet m'ha agradat, he pensat que no tot està perdut que hi ha força gent que pot tirar del carro de totes aquestes coses... I no està pas gens malament!!! La consulta ha servit per això (entre d'altres coses).

Tot i això no podem tirar cuets. També és de destacar la participació una mica baixa en la consulta, però sobretot la implicació o la falta d'implicació d'una franja d'edat molt concreta en la que tot els hi rellisca.

Fer front a aquell avi, aquell senyor que va viure la guerra, que fa 30 anys que viu aquí i que encara no parla català és dificil. No pots pas fer-los canviar una opinió que tenen tant i tant marcada, fixada, viscuda per una època dificil de dictadura, de franquisme negre i dur.

Però fer front a la situació que vivim ara, del passotisme d'una part molt gran i important de la població és encara més greu. Perquè aquesta població són el jovent i d'aquí 10, 15, 20 anys seran els que moguin el país, i ara per ara, no sembla que vulguin moure masses coses...

Però des de la força que pot fer una sola persona, que unida a una altra, i a una altra, i al final ser un gran grup, potser podem arribar a aconseguir-ho....

Aquest diumenge 25A ha servit per anar fent feina de formiga, i potser anar aconseguint de mica en mica, una mica més de llibertat, d'expressió, de compromís.

dijous, 22 d’abril de 2010

sant jordi: llibres i roses....

Un altre Sant Jordi arriba i enguany no hi ha roses al jardí. Amb el temps que ha fet entre vent, pluja i neu el mes de març i abril, els rosers del pati van una mica bojos, i no saben massa quan han de sortir.
La qüestió és que no hi ha roses, però si que hi ha llibres. Aquests no falten a la cita. I com que no depenen de la natura, les grans editorials fan la feina grossa i treuen el "santcristogros" i proven de guanyar la partida del llibre més venut.

Jo normalment no entro en aquests jocs i acabo comprant i llegint el que el cor em diu que em pot agradar, i poques vegades falla. De fet quan he fet més cas a la publicitat que a mi mateixa, he fracassat...

La llista no és pas petita, m'he posat les botes, com se sol dir, amb:

- El llegat de Judes deF. Miralles i J. Bruna, una d'aventures guiada pel gran traïdor de tots els temps
- Dime quién soy de Júlia Navarro, perquè de tant en tant també haig de llegir en castellà
- Set dies de juliol de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor que sempre m'ha agrdat
- El noi de Sarajevo de Jordi Cussà, una història crua enmig d'una guerra injusta

i encara en caurà algun altre....

I mira que m'agraden les roses, i el que significa, i que m'en regalin, i que signifiquin amor... però amb els llibres... també faig.

dissabte, 13 de març de 2010

ballant beethoven

Mogudes per la "Fama" hem anat a veure Beethoven, l'espectacle del Ballet de Victor Ullate que aquest divendres feien al Teatre Auditori de Granollers. La sala estava plena, i crec que no ha decebut a ningú.

Quatre peces musicals del compositor han servit per presentar 4 peces coreogràfiques de gran bellesa sobre l'escenari.

TRES: 3 ballarins; un noi i dues noies, que es troben, s'enamoren, es separen, discuteixen, riuen, ploren. És a dir, la relació que s'estableix en aquest trio quan hi ha amor i odi barrejat. Tant és que sigui estimació o amistat, la peça que entra a dins una relació de dos aporta canvis, reaccions diverses que generen sentiments contraposats. Els tres ballarins (una mica freds inicialment) estableixen aquesta relació d'ara t'estimo, ara t'odio, entre tots tres. La part visual i escènica és el què més crida l’atenció: les mans que sense saber d’on venen ni de qui són, ens marquen el camí, ens manen, ens ensenyen, ens limiten, ens avisen, ens desesperen.

APRES TOI: Homenatge al coreògraf Maurice Béjart que va establir la base de dansa contemporània d’aquest segle. Un referent que Ullate vol homenatjar a través d’aquesta Simfonia nº7 de Beethoven que li transmet genialitat, magnificència. Un sol ballarí (el motiu de la meva visita al Teatre, jiji) que dóna motius prou vàlids per ser a dalt l’escenari. Sobrietat escènica, força al cos, a les cames, a les mans, que s’extenen més enllà del propi ballarí i arriben a l’espectador. En resum: força musical.

LABERINTO: l’Opus 11 de Bethoven ens presenta l’amor impossible, la lluita de la parella sota la força de la música del compositor. Aquest cop la parella de ballarins ens ensenya molt més la força de l’amor, el diàleg entre ells, la bellesa dels moviments, la tècnica depurada. La dansa més clàssica de tot l’espectacle.

Una mitja part, i jo en vull més, i les expectatives són molt positives.

Ara arriba el plat fort de l’espectacle: la PASTORAL, i els 3 moviments de l’obra plantejats el 1r com un ball sol, un cant a la natura, als jocs a l’aire lliure, als moviments frescos, oberts. Tota la companyia balla acompanyant el ballarí principal que com un nen (vestit com a tal) es belluga per una natura exuberant i fresca. Gestos nous, gran tècnica, expressió, moviment, rapidesa. I tot emmarcat per el gran mirall que suspès del sostre ens torna la imatge del ballet.
El 2n i 3r Moviment s’encavalquen un amb l’altre per explicar la història del vells que caminen per aquest espai com si fos la vida. La parella principal, amb gran gestos i una expressió ben trobada es transformen tots ells en cossos neutres (sense vestuari, ja no hi ha res, només el gest). Tots ells es mouen al ritme de la natura, vull dir de la música. Aquesta part ens permet gaudir, ara si, del gran mirall suspès a l’aire i ens dona imatges de gran plasticitat i bellesa. El ballet es belluga com un sol ésser, com una sola ànima d’aquesta naturalesa.
La Pastoral és l’evolució de la vida, des del nen que juga fins als vells que passegen. L’últim moment, l’últim pas per la vida és quan ja no som ni homes ni dones, ni joves ni vells: som éssers sense nom però amb força, energia, encara per ballar, per bellugar-nos per aquesta vida i aquesta natura tant plena d’energia.

Un gran desplegament de tècnica, bellesa, color, força, música i ball.

dissabte, 6 de març de 2010

moltes sèries de televió

Com si fes la llista per anar a comprar al super, aquí van les sèries que en aquests moments omplen el meu temps. A falta d'una programació televisiva decent i que quan estic a casa vull veure el què em ve de gust, aquí hi ha el TOP TEN actual:

* l'ordre no altera el producte

BATTLESTAR GALACTICA


L'estrella de combat més vella de la colònia, però que ha donat per 6 temporades d'infart. Un dia faré un comentari per aquesta sèrie que és un punt i a part!


FRIENDS


Perquè a la gran ciutat de Nova York hi ha les millors sèries d'humor, i aquesta va marcar un abans i un després. Per ser moderna, per marcar tendència.

LOST


Perquè sempre hi haurà una illa fantàstica on perdre'm amb..... El què està generant aquesta sèrie més enllà dels seus 40 minuts de cada capítol és digne de mencionar. L'únic problema és si el final, tant proper, estarà a l'alçada.

THE WIRE


L'últim descobriment de la HBO, una joia!!! diferent a tot!!!! Tot té el seu temps, tot va al ritme que ha d'anar, la realitat política, policial, conflictiva, judicial, vista en 16-9


THE BIG BAND THEORY


Toc, toc, Penny, Toc, toc, Penny!!!!! Tot i ser força estereotipada, marcant els rols de cada personatge i sense sortir massa... fa riure, és moderna, virtual i divertida. I pels 20 minuts que dura, ja està bé!


HOUSE


Una de tantes de metges, però diferent. Un actor còmic anglès que seguia els passos destornillants de l'Escurçó Negre mai hagués pensat, ni ell ni nosaltres, que estaria on està.


E.R. URGENCIAS



Perquè d'aquí surt George Clooney, el millor. I perquè és de les primeres sèries que m'han fet plorar! És antiga, i sense en Clooney no és el mateix, però val la pena fins i tot tornar a l'inici de la sèrie per gaudir-ne ara a l'ordinador com quan a TV1 la feien a la una de la matinada

24


Tot i que estic encara a la tercera temporada i em sembla que en té 7 o 8. Fins ara està generant força expectació. I el president David Palmer és força revelador, oi?

La llista és llarga i no té final......

dissabte, 20 de febrer de 2010

viatge per les mentides de la història




Dels llibres que estic llegint ara he trobat un que em fa molt el pes. És diu: VIAJE POR LAS MENTIRAS DE LA HISTORIA UNIVERSAL i està molt bé. No és una novel·la, sinó que és un recopilatori d'històries vistes al cine, o explicades a través del boca-orella al llarg del temps, sobre la història i les històries de personatges mítics o reals, que tant uns com altres han desvirtuat i han modificat en benefici del cel·luloide i la fama: vaja, publicitat ben intencionada per vendre més, per convertir allò que va ser real, en quelcom més fantàstic i versemblant....

La qüestió és saber la gran diferencia que hi ha entre el què fins ara sabíem, el què ens han "venut" al cinema i a la literatura, i el que realment va passar.
Sovint la història real no és tant meravellosa, ni de bon tros de com ens pensàvem. I la realitat és més, això, real. I que els personatges que van fer història, són això, persones que van viure aquell temps i aquell moment.

Un llibre recomanable per obrir els ulls a la història real, i deixar-nos de mentides. I a més a més escrit amb un aire planer, divertit, sincer i real.

dimecres, 10 de febrer de 2010

aquest home és molt gran

Doncs això, un cop més Grècia ha arribat a Granollers de la mà de la seva música, de les seves danses, i en aquesta ocasió també a través de les seves lletres. Les danses d'Àsia menor sovint són cantades amb una passió quasi bé desgarradora. De fet una de les danses més emblemàtiques d'aquesta regió és balla i es canta en solitari, amb alguna copa de més i desgranant amb passió i dolor les penes de la vida....

Però aquest cap de setmana no hem patit pas massa... Les danses han sigut de passos senzills però de ritmes estranys, com moltes coses que ens venen de fora.

I el responsable d'ensenyar-nos-ho ha estat aquest home, un home molt gran (tant literalment com simbòlicament). Perquè les talles XXXL estan fetes per ell, però al mateix temps l'aire, el posat, el cos i els braços!!!! estan ben col·locats, ben marcats, i serveixen també per ballar, potser més que en cap altre regió grega.

dimarts, 26 de gener de 2010

més estupidesa

A l'anterior post parlava de l'estupidesa humana. Extret del Diari Avui i recomanat per una bona amiga, explicava la teoria exposada per un historiador italià que va analitzar científicament l'estupidesa humana.
I jo em pregunto: com es pot analitzar fredament una cosa així?
En un moment que estàs enfadat amb el món, que no vols amics, com pots trobar la tranquil·litat per analitzar un comportament humà com aquest???

Doncs si es pot!!!!
Pots analitzar els comportaments humans i classificar-los segons les vegades que una persona, o els motius que ha portat a aquesta persona a fer alguna acció en concret.
I sovint et trobes que quan analitzes científicament, fredament, lògicament, els paràmetres de l'estupidesa humana et trobes exemples clars, elements concrets que identifiquen i exemplifiquen aquests estereotips de la conducta humana.
No sóc psicòloga i no vull pas posar-me allà on no em pertoca... però es ben cert que com a persona que sóc i com a membre actiu de la societat on visc, trobo que hi ha molta estupidesa pel món i que els 4 nivells estan molt clars en aquest món que vivim!!! I et fas creus de veure i viure amb aquests models de persona, intentar tirar endavant un projecte, una entitat, una idea, una ciutat i un país, trobant-te una i una altre vegada amb estúpids d'aquesta mena.

En fi... reflexioneu tots, i trobareu una pila d'estúpids per aquests móns de Déu.

Sovint jo també puc formar part d'alguns d'aquests 4 tipus d'estupidesa (en algun moment puntual, espero). Però espero i desitjo mai fer-ho de manera voluntària, mai residir-hi massa estona, perquè la gent del meu voltant s'en ressentiria i m'anirien deixant sola!

dijous, 21 de gener de 2010

lleis de l'estupidesa

S'estableixen quatre categories fonamentals de persones:
els incauts
els intel•ligents
els malvats
els estúpids


Els incauts són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre;
els intel•ligents es reconeixen perquè les seves accions els beneficien a ells però també als altres;
els malvats, com el seu nom indica, es caracteritzen perquè actuen sempre en el seu benefici, encara que això comporti causar algun perjudici a algú altre;
els estúpids es fan notar perquè les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els superestúpids.

Per altra banda, les tres primeres categories no són estanques, sinó que es comuniquen i poden ser intercanviades: per exemple, una persona intel•ligent pot comportar-se ocasionalment com un incaut o com un malvat, el malvat pot tenir un descuit que el faci actuar com un incaut i és perfectament possible que un incaut s’il•lumini amb un rampell d’intel•ligència. Tot això és així perquè, en qualsevol dels tres casos, estem parlant de persones que actuen racionalment, de manera que els seus comportaments, fins i tot encara que resultin moralment reprovables, segueixen una lògica comprensible.

L’estúpid, en canvi, és intransferible a cap altra categoria i actua sempre amb una coherència estremidora: és estúpid tothora i en qualsevol situació, i no té objectius ni finalitats a partir dels quals es puguin avaluar els seus actes. És temible perquè és imprevisible: l’única cosa segura és que acabarà fent mal per allà on passi.

És en funció d’aquestes dades empíriques s'enuncia les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

- Primera llei fonamental: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”.
- Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
- Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”.
- Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal•liblement com un error costosíssim”.
- Cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Són cinc lleis que convé gravar-se dins la memòria i tenir-les presents en qualsevol situació de la vida:

mai se sap per on pot aparèixer l’estúpid de torn per procedir a amargar-nos la vida.

* De l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla

dilluns, 18 de gener de 2010

the wire

En el món freaki de les series començo a descubrir una de nova.

aquí teniu una critica de la web espoiler

Si CSI es velocidad —pim, pum, a la bolsa—, The Wire está basada en el detalle: un solo caso puede durar una temporada completa. Si en CSI los protagonistas hablan demasiado, nunca duermen, lo explican todo en voz alta, verbalizan sin necesidad para integrar al espectador; los policías de The Wire trabajan en silencio, se quedan dormidos cuando tienen sueño. Fallan. Les importa un pito que más allá haya una teleplatea neófita.
The Wire comenzó a emitirse en junio de 2002 y la cuarta temporada acabó en diciembre del año pasado. La quinta, por gracia de Dios, viene en camino para 2008. Cada temporada está compuesta por doce (a veces trece) capítulos de una hora de duración. Las actuaciones son, en todos los casos, excepcionales.
En la primera temporada un grupo de policías de Baltimore intenta desbaratar una red de tráfico de drogas común y corriente. Nada del otro mundo. El obstáculo, en este caso, es que los testigos no hablan, los acusados no se desmoronan, los policías tienen familia y problemas para llegar a la escena del delito a tiempo, los jueces están más interesados en sus carreras que en la Justicia, balística no funciona siempre bien, la burocracia es agotadora, los micrófonos escondidos acoplan, los sargentos se emborrachan, el café está frío y los malos, muchas veces, son más nobles y mejores que los buenos.
The Wire es la verdad, lo real, lo que pasa en los arrabales de este mundo, en los verdaderos submundos norteamericanos. La grandeza del guión (asentado en un humor sutil, como el delineador invisible en una mujer que no parece maquillada) nos va llevando de la mano a una composición de lugar que bebemos de a sorbitos, sin prisas. No hay síntesis en esta trama, no hay finales apresurados. Es una larga y maravillosa película de trece horas de duración, repartida en una docena de capítulos magistrales.
Hay que tener un sillón muy grande. Hay que tener doce noches libres y cerveza fría. Porque estamos ante otra serie de HBO de ésas que, después de verlas por descarga, nos dan ganas de comprar los DVD originales para sentirnos seres humanos completos.

dissabte, 16 de gener de 2010

he après

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya....
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

dimecres, 6 de gener de 2010

un llibre +






un llibre més al sac, i estic trencant totes les coordenades. Estic afamada de llegir, i per tant cauen un llibre darrera l'altre!!!



* el més fort és que estic aconseguint enganxar en Marçal!!!!!!!!!!



L'última conquesta: el mestre de l'inocència de Tracey Chevalier.


No és res de l'altre món. I el vaig comprar perquè el seu anterior llibre La jove de la perla, em va encantar. De fet em va encantar perquè parlava d'uns dels pintors que més m'agraden: Vermeer.

I per això em va cridar l'atenció i vaig voler llegir el següent inspirat en William Blake. Però clar, Vermeer no és Blake, i Blake és dur! i difícil de fer-lo entrar en un text literari amè.

Però l'escriptora ho ha intentat, i tan bon punt pot aconseguir una bona frase, un context ben descrit, i ben documntat, la merda de la traducció, i la falta de capacitat, feien fallar el resultat final. Quin greu!!


En fi, però la lectura sempre és un plaer


FOTO: dues imatges de Blake!