Un dels regals d'aquest Nadal han estat les temporades senceres de BATTLERSATR GALACTICA i THE WIRE.
Començarem per una i acabarem per l'altra.
La Gran estrella de combat mereix un punt i a part en la història de les sèries de ciència ficció. La sèrie original és dels anys 70, i tant aquesta com la del 2003 es basa en la mateixa idea:
dissabte, 31 de desembre del 2011
dilluns, 3 d’octubre del 2011
SOPA, podré tronar enrera
Al final ho vaig aconseguir: SOPA DE CABRA!!!
El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.
Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.
Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.
Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any
La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?
Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m'ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.
L’endemà la realitat ens farà tornar. L'endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.
El concert de Sopa de Cabra de Tarragona va servir per fer un salt en el temps, viatjar al carrer dels torrats un cop més. Fer un d’aquells salts que es fan sense paracaigudes perquè saps que l’aterratge serà segur i autèntic. Hi ho va ser! Va ser com si estiguéssim altre cop somiant.
Amb una potencia descomunal, finalment els vaig poder gaudir (tot i les recances d’en Marçal), com feia temps que desitjava. Tornar a escoltar aquelles cançons, des de la força i la potencia que només poden donar els directes més roquers, va ser un gran èxtasi global. Ja ho deia el mateix Gerard Quintana, que aquells instants del temps valia la pena viure’ls, i que ell es volia quedar allà amb nosaltres, tots embolicats amb la música, l’ambient i les lletres.
Una nit com aquesta va servir per tornar enrera, tornar a aquella època que teníem 15 o 20 anys, i sortíem de nit, de concerts, de festes majors. Amb un grup de gent ben diversa, sorgits la majoria de l’escoltisme, però arreplegant molta altra gent.
Cada una de les cançons del grup em servia per fer memòria d’una pila de moments viscuts en aquella època: com el campament de Ràngers cantant una i una altre vegada el mai trobaràs. O cantant el boig de la ciutat viatjant de camí a Londres amb la família fent girar i girar el K7 de La Roda dins el Ford Taunus del pare.
El gran concert del Sant Jordi ben acompanyats per Els Pets, Sau i Sangtraït. I cantant l’Empordà amb el micròfon de Can Vilalta en alguna nit de Cap d’any
La xafarderia ens farà pensar que han tornat per calers, que necessitaven omplir la butxaca i que aquest és l’únic motiu pel qual s’han tornat a trobar. Que les seves diferencies artístiques, musicals i personals van fer petar la gallina ara fa deu anys, i que la necessitat d’alguns o de tots ha fet que es tornessin a trobar. Però és cert que, si no hi hagués hagut la necessitat per part de tota la resta de tornar a reviure aquells temps per part de tota la població, els fans, els nostàlgics, potser no haguessin omplert tres Sant Jordi, no?
Tot i això, jo agraeixo que ho hagin fet, que hagin tornat al passat només durant unes hores, perquè això m'ha permès reviure aquells anys d’adolescent inoblidables.
L’endemà la realitat ens farà tornar. L'endemà el clímax ja ha passat, ja ha deixat de ser una bombolla del temps, i la música torna a ser dins els discos (els LP’s o K7 que corren per casa) i la memòria i la nostàlgia torna a fer de les seves. I cada un de nosaltres seguirà fent els seus propis camins. I les cançons es faran inmutables amb el temps.
divendres, 5 d’agost del 2011
En Pitus s'ha quedat sense pare
Doncs si, l'autor de El Zoo d'en Pitus ja no hi és.
I això m'ha fet pensar que segurament és culpa d'aquest home, Sebatià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura. I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer.
Recordo haver-lo llegit d'una tirada durant una nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d'en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d'amics, d'aquells que n'hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.
Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!!
Donaré les gràcies a l'autor d'aquesta història, i ho faré de la millor manera possible ara que ell no hi és. Tornant a rellegir els seus llibres.
I això m'ha fet pensar que segurament és culpa d'aquest home, Sebatià Sorribas, que una servidora és tant aficionada a la lectura. I ho sóc perquè aquest va ser dels primers llibres que vaig llegir, primer com a lectura escolar i després com a plaer.
Recordo haver-lo llegit d'una tirada durant una nit. Recordo els personatges, potser no el nom (tret d'en Pitus, és clar!) però si recordo la història, el perquè de tot plegat (que diria el Monzó) i la valentia i la generositat que fa que una colla d'amics, d'aquells que n'hi han pocs, fan revolucionar un barri per ajudar un pobre nen malalt.
Aquest llibre em va marcat molt, moltíssim. I fins avui no hi havia pensat!!!
Donaré les gràcies a l'autor d'aquesta història, i ho faré de la millor manera possible ara que ell no hi és. Tornant a rellegir els seus llibres.
dijous, 9 de juny del 2011
records
Una excusa com qualsevol altra em serveix perquè milers d’imatges, de rostres apareguin a la meva ment de cop i volta, com una cascada de records, de sensacions, de sentiments, de moments viscuts anys endarrere.
El nom d’un carrer d’un petit poble em fa memòria d’aquells que ja no hi son. Aquells que ens han deixat a mig camí.
I estem avesats a deixar pas, a que la natura faci la seva feina que els més grans marxin per deixar espai als més joves. I si, els néts han de trobar a faltar als avis, però no pensava que jo trobés tant a faltar l’àvia. Una persona que ja ha viscut, que ja ha fet tot el que havia de fer, i que ja feia temps que gaudia de vida regalada.
Sense anar més lluny fa quatre dies, el dia del meu aniversari em va faltar aquella trucada que sempre arribava, aquella de qui asseguda al sofà de casa tenia el telèfon com a eina de comunicació principal.
I també de la tieta Sara, perquè algo tinc de les germanes de la farinera. I darrera l’àvia, i la tieta, i l’avi Ruera, aquell del nom del carrer del petit poble del Vallès que m’ha fet reflexionar, em fa pensar amb més gent que ja no hi és, i recordar anècdotes tontes, moments congelats a la meva ment, que segur que són insignificants, com veure l’avi Ruera creuar aquell passadís de la casa del carrer Barcelona acompanyat per l'àvia Bernadeta o qualsevol de les seves filles, o la tieta Sara queixant-se del fred que fa, de la calor que fa, o aquell sol lluminós, ataronjat, entrant pel balcó de casa seva, i l’àvia, recordant-la darrera el taulell de l’estanc, al davant dels fogons de l’Ateneu, davant el televisor penjada del telèfon. I quantes dites, i frases, i gestos he heretat jo d’ella. I segur que amb el temps encara els accentuaré més. I mil moments viscuts amb el Toti, quan érem gairebé un equip de futbol. Aquests moments, recordats ara, tant clars i tant vius.
I tu dius que has fet un salt a la infantesa, que has recordat aquella obra de teatre, aquella emoció cantada i expressada en paraules d’Àngel Guimerà, i recordes qui érem. I recordes aquells que ja no hi son.
Vull recordar-los a tots ells, no tant sols del dia que em vaig acomiadar, perquè gràcies a Déu he pogut dir adéu a tots ells amb un t’estimo a cau d’orella. Vull recordar tants o més moments viscuts amb ells, amb la família. Moments petits, minúsculs, però que ara amb el dies que passen en la seva absència, es fan més grans i més significatius. M’aferro a ells, a aquest records petits, per fer-los meus, per fer-los grans, per fer-los viure altre cop.
El nom d’un carrer d’un petit poble em fa memòria d’aquells que ja no hi son. Aquells que ens han deixat a mig camí.
I estem avesats a deixar pas, a que la natura faci la seva feina que els més grans marxin per deixar espai als més joves. I si, els néts han de trobar a faltar als avis, però no pensava que jo trobés tant a faltar l’àvia. Una persona que ja ha viscut, que ja ha fet tot el que havia de fer, i que ja feia temps que gaudia de vida regalada.
Sense anar més lluny fa quatre dies, el dia del meu aniversari em va faltar aquella trucada que sempre arribava, aquella de qui asseguda al sofà de casa tenia el telèfon com a eina de comunicació principal.
I també de la tieta Sara, perquè algo tinc de les germanes de la farinera. I darrera l’àvia, i la tieta, i l’avi Ruera, aquell del nom del carrer del petit poble del Vallès que m’ha fet reflexionar, em fa pensar amb més gent que ja no hi és, i recordar anècdotes tontes, moments congelats a la meva ment, que segur que són insignificants, com veure l’avi Ruera creuar aquell passadís de la casa del carrer Barcelona acompanyat per l'àvia Bernadeta o qualsevol de les seves filles, o la tieta Sara queixant-se del fred que fa, de la calor que fa, o aquell sol lluminós, ataronjat, entrant pel balcó de casa seva, i l’àvia, recordant-la darrera el taulell de l’estanc, al davant dels fogons de l’Ateneu, davant el televisor penjada del telèfon. I quantes dites, i frases, i gestos he heretat jo d’ella. I segur que amb el temps encara els accentuaré més. I mil moments viscuts amb el Toti, quan érem gairebé un equip de futbol. Aquests moments, recordats ara, tant clars i tant vius.
I tu dius que has fet un salt a la infantesa, que has recordat aquella obra de teatre, aquella emoció cantada i expressada en paraules d’Àngel Guimerà, i recordes qui érem. I recordes aquells que ja no hi son.
Vull recordar-los a tots ells, no tant sols del dia que em vaig acomiadar, perquè gràcies a Déu he pogut dir adéu a tots ells amb un t’estimo a cau d’orella. Vull recordar tants o més moments viscuts amb ells, amb la família. Moments petits, minúsculs, però que ara amb el dies que passen en la seva absència, es fan més grans i més significatius. M’aferro a ells, a aquest records petits, per fer-los meus, per fer-los grans, per fer-los viure altre cop.
diumenge, 13 de març del 2011
la nova vida laboral...
Feia dies que no escrivia i no pas perquè no tingués coses a dir, sinó perquè el temps em passa per sobre i no dono l'abast.
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l'altra, o almenys intentar que així sigui.
Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d'una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s'em retrassen i m'agafen fora de lloc, però d'altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!
Les noves tecnologies m'han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.
Estem reorganitzant casa nostra, Ca l'Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l'àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l'experiència apresa, amb els coneixemnts de com s'han de fer les coses. I crec que pot funcionar!
Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l'envestida!
Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!
Perquè els canvis són força grans i cal adaptar-se de mica en mica, i anar una cosa darrera l'altra, o almenys intentar que així sigui.
Ara el local del carrer travesseres ja està pràcticament buit, he venut tot el què he pogut i de fet estic força contenta per això, ja tinc per la mà els mercats de cada poble, Mas Jalech i el meu nou jefe-soci.
Ja començo a organitzar d'una manera satisfactòria el dia a dia de les dues empreses, a vegades algunes coses s'em retrassen i m'agafen fora de lloc, però d'altres les vaig fent amb pas ferma i ben fetes. I de fet estic contenta!!!!!
Les noves tecnologies m'han donat un mòbil nou que em facilita la feina, més endavant potser arribarà un portàtil com déu mana. De moment seguirem amb el vell ordinador que demana a crits una jubilació, però encara no toca, encara ha de fer feina.
Estem reorganitzant casa nostra, Ca l'Inesita, per adaptar-la a la nova seu de El Cabàs, a casa l'àvia també hi caurà alguna cosa. I torno a voltar pel Vallès i per Barcelona a repartir comandes, com abans. Com abans, com quan vam començar però amb l'experiència apresa, amb els coneixemnts de com s'han de fer les coses. I crec que pot funcionar!
Un altre tema a part és el banc, que aquest va fent la seva, i ens regeix les vides vulguem o no. Però mirarem de ser més fort que ell i aguantar l'envestida!
Per la resta, tot va avançant!!!!!!!!!!!!! i feliç!
dimarts, 18 de gener del 2011
Ara sí, canviem!
Ara sí, ara sí sembla que tot roda.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.
I ara tanco la botiga "física", i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.
Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.
Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.
Cap al cantó que sigui, cap a la direcció que pertoca, però la qüestió és que una decisió presa, a consciència o no, ha generat una cadena de moviments.
I ara tanco la botiga "física", i ara hem truquen per feines.
I ara liquido, i ara venc més que mai.
I ara dic plego, i tothom em trobar a faltar.
I ara faig un pas endavant, i tothom diu que perquè, que el món no està tant malament.
Si hagués trobat feina, si em trobessin tant a faltar, si tota aquesta gent vingues a comprar, no tancaria, no faria aquest pas, no canviaria.
Però ho faig. I des del moment que he pres aquesta decisió, em sento feliç, descansada (és un dir), tranquil·la, esperançada. I sinó em sentis així, valdria més que no em mogues de lloc. Per tant, tant malament no ho he fet, tant dolenta no pot ser la decisió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)